La revista degana en valencià

La nova reforma de les pensions: pa per a hui i fam per a demà

30/06/2021

S’ha arribat a un acord entre el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i els agents socials, patronal i els sindicats UGT i CCOO, sobre la reforma del sistema de pensions que, a grans trets, contempla: actualització de les pensions d’acord amb l’IPC de l’any anterior, derogació del factor de sostenibilitat, noves penalitzacions a la jubilació voluntària anticipada, canvi dels coeficients reductors a la jubilació anticipada involuntària, incentius al retard de l’edat de jubilació, incentius a la jubilació activa i restriccions a les clàusules de jubilació forçosa dels convenis col·lectius.

Un acord que ha estat presentat com el gran acord en matèria de pensions, que garanteix la seua suficiència i la sostenibilitat del sistema de pensions. Una afirmació que des de la Intersindical Valenciana veiem un tant exagerada si tenim en consideració que la hipotètica sostenibilitat del sistema de pensions s’aconsegueix a base de retallar el dret a una pensió i en donar per assumit que les pensions, en un futur, seran de tot menys suficients.

Analitzats, un per un, els diferents aspectes que contempla la reforma, cal valorar positivament la introducció de l’IPC com a factor de revalorització anual de les pensions. La derogació del factor de sostenibilitat ens ha de deixar indiferents, perquè des de 2013 mai s’ha aplicat, i, potser, no tan indiferents si pensem en allò que de veritat hi ha al darrere és la seua substitució per un factor d’equitat intergeneracional de què tot el món parla i ningú sap què és; si té a veure, però, amb la sostenibilitat del sistema, segur que res de bo ens espera. Per últim i pel que fa a la resta de propostes, no cal ser molt llestos per veure que penalitzen el dret a la jubilació anticipada voluntària i involuntària, impedeixen que els convenis col·lectius puguen establir edats de jubilació forçosa abans del 68 anys i, per contra, incentiven el retard en l’edat de jubilació i la jubilació activa (compaginar treball i pensió).

Així les coses, si haguérem de fer una valoració global de la reforma, aquesta podria ser positiva des d’un punt de vista de les pensions actuals, en tant que, com a mínim, es garanteix el manteniment de la seua capacitat adquisitiva però no podrà ser mai positiva si ho fem des de l’òptica de les futures pensions. I ací, en la visió de  futur, és on està la clau de volta del sistema públic de pensions, doncs podríem estar parlant de pa per hui i fam per a demà.

El dret a una pensió suficient és un dret constitucional que cal preservar i potenciar, tant pel fet d’accedir una pensió en si mateix, com perquè aquesta siga suficient per garantir una vida digna a les persones pensionistes. A hores d’ara, el dret per a accedir a una pensió contempla la possibilitat d’avançar l’edat de jubilació, amb unes certes penalitzacions però, tot i això, no deixa de ser un dret que cada persona fa efectiu lliurement. Aquesta situació canvia des del moment en què es restringeix la capacitat d’elecció en agreujar les penalitzacions, tant si és voluntàriament com si és involuntàriament. Per tant, és un fet que la gran majoria de les persones, futures pensionistes, veuran limitades les seues expectatives i necessàriament es veuran abocades a esgotar la vida activa fins arribar a l’edat legal de jubilació.

Arribats a aquest punt, i per tancar el cercle diabòlic, entra en joc el segon gran puntal de la reforma: els incentius al retard en l’edat de jubilació i a la jubilació activa. Si fórem benpensants, podríem arribar a la conclusió que cada persona és molt lliure de decidir en quin moment decideix jubilar-se atenent a la seua situació personal, però, quan aquesta elecció no és lliure, sinó forçada per les circumstàncies, no estaríem parlant de lliure elecció sinó de necessitat.

Al mes d’abril de 2021, la pensió mitjana de les diferents modalitats, es va situar en 1.031 €; una xifra que hauríem de rebaixar prou si parlàrem de la pensió més freqüent. La qüestió, però, ja que estem situant-nos en un escenari de futur, és quina serà la pensió mitjana i la més comú d’ací 10, 15 ó 20 anys. La resposta no la sabem, perquè sembla que no interessa de la suficiència de les pensions, perquè a poc que indaguem en les conseqüències de la crisi de 2008 i de la de 2020 i el seu impacte en el mercat laboral, la taxa d’atur i la precarietat salarial és fàcilment deduïble que no seran les actuals, sinó que estaran molt per sota.

En eixe context de precarietat de les pensions futures, plantejar-se una jubilació anticipada és un suïcidi en vida i, en arribar a l’edat legal de jubilació, la pregunta no serà si es fa efectiva o no: serà quina pensió quedarà i si serà suficient per cobrir les necessitats bàsiques. La resposta per a la immensa majoria de les persones serà que no és suficient i, aleshores, no quedarà més remei que perllongar la vida activa per millorar, encara que siga poc, la pensió de jubilació. Per tant, no estarem davant d’una elecció, sinó d’una necessitat.

De tot el que hem anat exposant es pot concloure que l’actual reforma de les pensions és una proposta enverinada per a les treballadores i treballadors actuals, perquè es vol presentar com l’exercici de la llibertat individual, el que acabarà sent una imposició. I això ho saben. Amb l’excusa de la sostenibilitat del sistema públic de pensions ens estan portant a un carreró sense eixida, en el qual l’actual model de protecció social col·lectiva i solidària que suposa el sistema públic de pensions, donarà pas a un altre en què haurem de cercar solucions individuals en el sector privat o triar entre seguir treballant o passar penalitats.

El qüestionament de la sostenibilitat del sistema públic de pensions està construint-se  a base de fal·làcies sobre més fal·làcies, doncs la solució a la sostenibilitat i a la suficiència de les pensions és tan simple com incrementar els ingressos de la Seguretat Social: combatent l’atur, incrementant el salari mínim interprofessional i derogant les reformes laborals de 2010 i 2012, per tornar a un marc de relacions laborals on, mínimament, es garantisquen uns salaris dignes. El problema és que tocar el beneficis empresarials és tabú i reinventar el model productiu és innecessari quan es disposa d’excedent de mà d’obra i a més és barata.

És per totes aquestes raons que, des d’Intersindical Valenciana diem no a l’acord de reforma de les pensions, diem no a que es continue retallant el dret a una pensió digna. Per contra apostem per la derogació real de les reformes de les pensions de 2011 i 2013, diem sí a la derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012, diem sí al dret al treball, diem sí a la dignitat de les persones en totes les etapes de la seua vida i en eixe sentit continuarem treballant per a acabar amb les opressions i per transformar la societat de forma que els drets de la classe treballadora siguen reals i efectius i no simplement una mera inscripció en paper constitucional.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top