La revista degana en valencià

La nova reforma laboral, o quan una mica pot significar molt

11/05/2022

El govern de coalició del PSOE i Unides Podem acaba de signar amb els sindicats i la patronal un acord que modifica la reforma laboral aprovada pel govern de Mariano Rajoy en 2012. Aquest acord ha rebut moltes reaccions crítiques, tant pels qui consideren que la reforma laboral de 2012 és una garantia per al creixement de l’economia espanyola i que qualsevol modificació és negativa, com pels qui esperaven un acord que suposara un canvi més radical que revertira a fons aquella reforma de 2012. Segurament, aquesta polarització en els plantejaments evidencia que un dels problemes de fons que enfronta la societat espanyola és que no existeix un mínim consens sobre quin és el camí socialment acceptable i desitjable per a la modernització del país. Això em suscita dues consideracions.

El primer aspecte a destacar és que aquest acord implica un exercici de discussió, de negociació i de contrastació de projectes, és a dir, d’autèntica política, en un moment històric en el qual al nostre país sembla haver-se instal·lat la no-política, ço és, l’interés per part d’amplis segments de la societat, especialment dins dels partits polítics, els poders econòmics i els mitjans de comunicació, per eludir qualsevol exercici de diàleg i acord intel·ligent i informat. I en aquest ambient, reflexionar sobre un tema complex com ho és la modernització productiva i la forma de dur-la a terme, és quasi impossible. En segon lloc, representa un punt d’inflexió en la tendència desreguladora del mercat de treball definida per la major part de les successives reformes laborals aprovades des de l’etapa de consolidació democràtica a Espanya. En el marc que defineixen els dos elements anteriors, adquireixen gran importància, entre altres aspectes de la nova reforma laboral, tant la limitació a l’ús dels contractes temporals com la recuperació d’un major protagonisme dels acords entre sindicats i patronal del sector per sobre dels acords o convenis a nivell d’empresa.

En el número d’octubre de 2020 d’aquesta mateixa revista, indicàvem que la reforma laboral de 2012, a més d’afeblir la posició negociadora dels treballadors i dels seus representants, va obrir la porta de bat a bat a una manera de competir i d’aconseguir beneficis per les empreses que podia amenaçar la modernització efectiva del sistema productiu espanyol. Doncs bé, els canvis acordats en 2021 poden tindre una implicació essencial, a més d’equilibrar una mica les relacions de força entre actors socials (un aspecte al qual també contribueix una altra de les novetats: la recuperació de la vigència d’un conveni col·lectiu mentre no se n’aprove un altre de nou). En efecte, si els acords signats s’apliquen realment, això es traduirà en una pressió a les empreses (especialment a les menys productives i competitives) a realitzar inversions modernitzadores per a guanyar productivitat i competitivitat, una resposta derivada de les majors dificultats que existiran per a competir per la via regressiva del recurs als contractes temporals.

Vull creure que la patronal ha signat aquest acord –almenys en part– perquè també és conscient que la millora de les condicions laborals és vital per a la modernització de l’economia espanyola. És a dir, la segona no es pot aconseguir sense la primera. Si no existeix aquest convenciment per part de la majoria de l’empresariat, serà molt difícil que la reforma que s’acaba d’aprovar a tres bandes impulse una modernització del sistema productiu espanyol, perquè la interpretació i l’aplicació efectiva de les normes depén molt de les relacions de força. Però, tampoc no hem d’oblidar que en el marc de la Unió Europea no seria raonable aportar abundants fons per a la modernització productiva sense anar tancant a moltes empreses la porta de la precarietat com a via per a mantenir-se en el mercat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top