Tens 0 productes a la teua cistella
14/10/2021
Si amics. No ho sabíem, però la primera pandèmia n’ha portat una altra. I per aquesta altra, la botelleda, no tenim vacuna. I aquesta pandèmia va escampant-se, fent-se gran, contaminant a més gent. I enganxant més joves als qui caldrà parar-los els peus. Però com que la qüestió fuma en pipa, haurem de fer un esforç per tal d’entendre un problema polifacètic, punyent i socialment dolorós. No entren en aquestes aportacions, cap intenció de justificar els fets de qui parlarem ni a les persones que les duen a terme. La intenció és aportar una sèrie de dades que ens ajuden a conèixer millor i entendre, un fet que podríem qualificar de societat degradada o si més no, malalta.
Un expert en sociologia fa la següent afirmació: «En les últimes dècades s’ha anat apreciant un increment de la polarització de la societat i del conflicte. La música, els vídeos, la televisió, introdueixen cada vegada més elements de violència en les formes de socialització. I quan un està molt exposat a la violència el seu llindar de tolerància cada vegada és més alt»
Això per eixe costat. Per altra banda –el jovent– tenen l’alt nivell d’atur (quasi el 30% de població menor de vint-i-cinc anys està aturada). Açò és molt preocupant. Aquesta precarietat laboral i la dificultat per trobar un habitatge fa que tampoc no tinguen accés a l’oci formal. Per altre cantó, els joves associen festa amb alcohol o a l’inrevés. També sembla que durant la COVID s’han sentit abandonats i oblidats pels responsables corresponents. L’anonimat que els hi dona la condició de manada, anima alguns joves a fer allò que en condicions normals, de cap de les maneres farien, el que fan tot trencant portes i cristalls d’establiments i botigues, pel plaer de fer mal o amb altres intencions.
És així com en aquestes condicions es dona cobertura als professionals del furt i del pillatge, que aprofiten el totum revolutum per al seu profit i no estan compromesos en cap corrent ni ideari. És aquest un indret d’inici al món de les drogues; començant per l’alcohol, passant per l’haixix fins arribar ells sabran on. El trencament de mobiliari urbà, fanals, semàfors, arbres, baranes i altres, podíem qualificar-la de terrorisme urbà. La crema de contenidors del fem o bancs de fusta per a seure. La quantitat de ferits d’un bàndol i de l’altre que cada vegada s’esdevenen, l’odi que s’hi genera entre els dos fronts, que si es poguera mesurar no s’ho creuríem, la desfeta de béns públics i privats, d’això; qui respon?
¿I que em digueu de la tràgica imatge de rigor de sis o set bèsties, pegant-li de potades a una persona que hi ha a terra aguantant l’agressió més immoral i impresentable que mai puguem veure? Com indigna aquesta imatge! Es nota que els agressors no tenen sentit de la dignitat, ni de l’honor i han perdut la mesura dels valors. A tots els reportatges de botellades en trau la cadena de TV que poseu. Aquestes imatges, ens haurien de fer aturar a tots, i que alguna veu clamara: «Aturem-nos. Tenim una pesta pitjor que la COVID. Hem de buscar tot aviat una vacuna per a protegir-nos. Per a protegir-nos d’aquells que han perdut el nord i que, a més, són males persones»
Una sotragada social que no estava en cap calendari, a la que caldrà fer-li front començant per l’educació en la família a casa, qui sap si reprendre la figura laboral de l’aprenent pels qui no fan estudis secundaris i no tenen treball i que siga legalment admesa per les empreses. Obrir als ambients rurals la possibilitat de desenvolupar-s’hi. Donar suport a la formació d’auto iniciativa (amb un seguiment d’un monitor) cooperatives juvenils. Crear empreses de i per a l’oci a nivells casolans (festes d’aniversaris, carnestoltes, lloguer de disfresses) i altres. Ací bé que cap allò de «La imaginació al poder».
Totes les iniciatives que ajuden a posar remei al greu problema que ens ha sobrevingut, serà benvinguda. Perquè és de molta entitat la qüestió i poques les possibilitats de capgirar-la.
