La paradoxa de la “sobirania”. (Tot llegint Giorgio Agamben)

31/08/2021

Giorgio Agamben, en la seva obra, “Homo sacer”, recorre a una cita de Carl Schmitt (https://es.wikipedia.org/wiki/Carl_Schmitt) per a afirmar que “la paradoxa de la sobirania, s’enuncia així: [El sobirà hi és, ensems, fora i dins de l’ordenament jurídic (…) És aquell a qui l’ordre jurídic reconeix el poder de proclamar l’estat d’excepció i de suspendre, així mateix, la validesa de l’ordre jurídic mateix; ‘cau’, per tant, fora de l’orde jurídic normalment vigent sense  deixar per això de pertànyer-hi, donat que té competència per a decidir si la Constitució pot ser suspesa “in toto”. (Scmitt)]”. (G.Agamben, “Homo sacer”: “La paradoxa de la soberania”, I.1).

Tot fent una extrapolació del text anterior als temps que corren ara mateix, en podríem fer algunes reflexions.

Efectivament, la figura (subjecte) del “sobirà” recauria en el neoliberalisme, en cas que fos possible de concretar-lo o materialitzar-lo (com a idea; com a ideologia) en la nostra ment, cosa la qual, ara per ara, és difícil d’acceptar. Tal com està reaccionant la societat arreu del món, és més bé lògic deduir que ben poca gent sap què és això del “neoliberalisme”, tot malgrat els esforços de pensadors de la talla de Zigmunt Bauman (“La societat líquida”), Byung-Chul Han (“La societat del cansanci”) o el mateix Noam Chomsky. Les seves incansables explicacions (ben clares i intel·ligibles), per altra banda, haurien de ser més que suficients perquè ens adonéssim del que ens caurà a sobre, en un futur no gaire llunyà… si les coses no canvien… radicalment.

En el cas d’Agamben, és la seva manera de fer filosofia (crítica) política; d’explicar-me què és allò de la “sobirania” i què significa jurídicament l’”estat d’excepció”, tot i tenint en compte textos estrictament jurídics, que beuen en la deu de la filosofia del dret o, per dir-ho més ajustadament, de la de l’ontologia jurídica, que m’ha fet pensar el que ara segueix.

Justament, doncs, en aquella paradoxa de què parlàvem al començament, s’hi pot trobar alguna explicació de “què és el neoliberalisme”.

Aquest esdevindria, si més no, l’autèntic sobirà. És a dir, aquell que tindria la capacitat, per ell mateix, de dissenyar i establir un estat d’excepció en què fos possible (des de dins de la llei, i fora d’ella!) de fer costat a una causa (que sempre contindrà, en el seu enunciat, a l’ésser humà) i, simultàniament, anar en contra d’ella.

Una altra qüestió és que, si és cert que la majoria de nosaltres no en pispem ni de missa la meitat, és perquè els mecanismes emprats pel neoliberalisme són complexos i força subtils, precisament perquè els “codis font” que utilitza són coneguts només per uns pocs. I la informació que podria explicar-nos la seva naturalesa i el seu “programa” (d’actuació o de funcionament) és –com diria Joseph E. Stiglitz- absolutament asimètrica, per no dir-ne fútil, o nul·la.

El cas d’Afganistan.

Reagan ja ho va fer en la seva bona època: seure’s a negociar amb els talibans. Pels mateixos interessos que ara hi tenen els xinesos:  per la riquesa oculta d’aquell país. I perquè, aleshores, hi era implicada directament l’URSS, com a invasora d’Afganistan (en la “guerra freda” només han canviat els factors geo-polítics i, per tant, els seus protagonistes).

Ara ho estan fent els xinesos (sobretot; però també els països exsoviètics i Rússia, i Turquia) els quals estan ensenyorint-se “materialment” d’Afganistan, i no tenen cap temor ni vergonya a seure’s amb el cap visible d’aquelles males bèsties. Els xinesos  (com els altres) cobegen les “terres rares” que s’oculten en aquella inhòspita geografia, riques en minerals (escassos al planeta) que són necessaris per a fabricar bateries de cotxe, o que tenen aplicacions directes en les investigacions tecnològiques d’última generació. El mateix ocorre en altres contexts, com ara el del petroli o l’urani.

Però (i aquesta és una de les claus de la paradoxa), tot d’una plegat, el neoliberalisme no pot deixar de costat l’extermini de tot aquell, que li entrebanqui el pas. El com ho fa, forma part dels seus codis secrets.

Aquí, en aquest punt, és on pren forma aquella paradoxa: el neoliberalisme s’ha d’”arrimar” als talibans (el seu objectiu final és obtenir-ne, al preu que sigui, inclosa la vida de sers humans innocents, els majors guanys possibles) però, igualment, els voldria eliminar del planeta. Així és com posa en marxa, mitjançant els seus immensos recursos –financers, lobístics, mediàtics, acadèmics, però sobretot polítics-,  la maquinària de la islamofòbia. I li va molt bé, perquè d’un tir mata dos pardals: a partir d’ací, espera -i ho aconsegueix- que sigui la societat mateixa que s’encarregui d’esborrar i menysprear, no només els talibans, sinó també a tot aquell que practiqui l’Islam, que sigui musulmà: pakistanès, marroquí, hindú o senegalès: tant s’hi val.

Aconseguir una cosa, i la seva contrària, sempre des de dins la llei, només ho pot fer el “subjecte sobirà”: qualsevol dialèctica, dins l’”estat d’excepció”, solament serà una quimera absurda del passat.

El mateix podríem pensar respecte al moviment ecologista o de la lluita contra el canvi climàtic; de l’homosexualitat, el feminisme; d’allò “vegetarià” o vegà, de l’obsessió per la salut i el cos; dels qui diuen que breguen contra la fam en el món; dels moviments pacifistes i l’esquerra de floristeria; en definitiva del que podríem anomenar “pensament antisistema”: se sap que els negocis que n’han derivat han generat –a favor del neoliberalisme- uns guanys estratosfèrics. Tanmateix, i sempre dins la llei, l’estratègia sempre ha estat fer que sigui la societat que remati la faena. És així com esdevenim els uns i els altres (a nivell global), sense ni adonar-nos-en en molts dels casos, els autèntics botxins.

Els mateixos que financen les ONG’s pacifistes, fabriquen armes; ídem, contra el canvi climàtic, són els majors emissors de CO2 del planeta. Fins i tot, la fam al planeta els és rendible i altament lucrativa i, conseqüentment, causa de moltes actuacions polítiques perverses i corruptes.

El neoliberalisme, doncs, té la virtut de fer o desfer, d’assimilar o destruir, segons que li convingui,  de manera simultània,  qualsevol empresa que li sigui propícia econòmicament, sense ni embrutir-se les mans el més mínim. Heus ací, en darrera instància, el sentit de la “paradoxa de la sobirania” de què ens parla Giorgio Agamben.