La paraula

L’any acaba en uns dies. Torna Nadal i els Reis. Unes festes que, malgrat la campanya consumista a la qual intenten adherir el nombre més gran de persones, és un temps d’aturada en el treball, d’estar més amb la família, de pau, d’alegria. Però la confrontació política a Madrid i a València continua. És cert que hi ha hagut una campanya per a blanquejar l’extrema dreta, però, al final, ix el que està dins, per molt que s’amague.

Amb seguretat, moltes persones pensaven que ja havien escoltat totes les barbaritats lingüístiques dels polítics després de tot el procés de formació del govern i de l’èxit inicial de Pedro Sánchez. Cert és també que uns quants milers s’havien convertit en els animadors de la nit madrilenya en la zona del carrer Ferraz, o a les portes d’algunes seus del PSOE. Però l’escalada sembla que no té un final a la vista. I ara el senyor Abascal ha vingut a dir que un dia el poble voldrà penjar Sánchez dels peus, que ha estat habitualment la sort de molts dictadors. Després d’aquestes paraules, resulta difícil entendre que el partit moderat del senyor Feijóo continue tenint pactes de govern amb la dreta extrema. Però, el poder és el poder, més encara quan el tinc jo. Uns es venen per uns vots, trenquen Espanya per presentar la llei sobre l’amnistia i no se saben quantes coses més; altres justifiquen que puguen penjar un senyor pels peus, i no passa res. I continuem governant.

Si mirem una miqueta més lluny, podem recordar solament dos territoris, el d’Ucraïna i Gaza, on la paraula també ha perdut. A més de la barbàrie de la mort de persones innocents, sempre injusta, al final de tot sempre es troben uns quants països que marquen si ja han mort prou persones o encara n’han de caure unes quantes més. La hipocresia, en aquest cas dels Estats Units d’Amèrica, governats pels més progressistes d’allà, veten una resolució de l’ONU que no volia altra cosa sinó aturar l’assassinat de persones innocents l’únic pecat que han comés és viure a la franja de Gaza. I aquestes morts no fan sinó crear un odi perpetu contra el país que envia els seus soldats a matar infants i civils. Novament, la paraula. I moltes persones anònimes, que no són presidents de cap país, es pregunten què poden fer per aturar la irracionalitat. Algun donatiu, estar a les concentracions en contra de la guerra, però això no és suficient.

És per això que hem de recuperar la paraula com a mostra de la intel·ligència, que ha de véncer la desfeta provocada per alguns dirigents orbs que no veuen més enllà dels seus interessos personals i polítics. Amb la paraula hem de trencar blocs i els negocis armamentistes que miren més el seu balanç econòmic que les xifres de les persones que maten les seues bombes. Potser una postura fàcilment adjectivable d’innocent. Però s’ha de continuar defensant la paraula i el diàleg, o estarem abocats a la irracionalitat absoluta.