Tens 0 productes a la teua cistella
Foto: Torre Plàcia.
Patim la destrucció del nostre patrimoni immaterial, el valencià, en un procés de substitució lingüística fonamentat en la violència d’un Estat que fa més de tres-cents anys que el minoritza, que ens imposa la llengua de Castella i que ara ens parla de Libertad dient que la culpa és nostra perquè no fem del valencià una eina amable i atractiva. I malgrat tot, els valencians mantenim la nostra llengua encara viva i en ple ús.
Aquests dies he visitat l’exposició “Ciutats de la Llum, Ákra Leuké, Lucentum Al Qant” al Museu Arqueològic d’Alacant. Una bona eina per a conéixer el nostre passat que ajuda a entendre el nostre present i, potser, augurar un futur. A la biblioteca del Museu una exposició explica la història de les excavacions arqueològiques al Tossal de Manises i l’evolució de la protecció que rebia per part de les consecutives administracions, algunes força curtes. Hi ha també un mapa de l’Horta d’Alacant i de les seues torres, i ací és on vull arribar, a les torres de l’Horta.
Aquests dies ha eixit la notícia del trasllat, pedra a pedra, de la Torre Plàcia a 500 metres de la seua ubicació original amb l’excusa de protegir-la (Protegir-la de què? De qui?). Finalitza així un procés que s’iniciava l’any 2000 quan es construeix una urbanització envoltant la torre, que és un Bé d’Interés Cultural, amb un permís il·legal de l’Ajuntament. Tot i que el TSJ va condemnar l’Ajuntament d’Alacant a enderrocar els dotze habitatges més pròxims a ella, finalment, i després de múltiples dilacions, la torre serà traslladada. Tot un despropòsit patrimonial: llevar-la del lloc on l’erigiren significa descontextualitzar el seu origen.
A partir del segle XV l’Horta d’Alacant coneix un creixement econòmic que atrau els pirates barbarescs que assalten la zona per a robar i fer esclaus. És per això que es construeixen torres-refugi al llarg dels camins que van d’Alacant cap a Sant Joan, Mutxamel, el monestir de la Verònica (hui de la Santa Faç) i Benimagrell, i també al llarg de les séquies que regaven aquesta Horta. No són com les torres de guaita costaneres que serveixen per a donar l’alarma, sinó que servien de refugi en cas d’atac. Es tracta d’un cas únic de defensa col·lectiva amb capital privat per a salvaguardar la fons de la seua riquesa: la mà d’obra, les collites i els estris de treball agrícola. Torre Plàcia formava part des del segle XVI d’aquesta xarxa de defenses que protegia l’Horta d’Alacant. No tots els alacantins saben que significà l’Horta d’Alacant per a la ciutat, per al seu creixement econòmic, ni l’estreta relació que mantingueren el port i l’Horta.
Hui, l’Horta està pràcticament desapareguda sota el ciment i el blec. Ja no creixen fruiters ni hortalisses, sinó edificis i centres d’oci i de comerç. S’ha enterrat un passat i a poc a poc perdrà les últimes persones que el conegueren. Ja ningú recordarà que per a regar l’Horta d’Alacant hi havia aigua vella i aigua nova. Que la dula és la primera aigua sorollosa i ràpida que ix quan s’obre el trestellador i que quan l’aigua baixa tranquil·la és cavallera. Que l’aiguadut és sinònim de barrancada. Que les aigües d’avinguda o de duit eren aprofitades per al reg gràcies als assuts que les desviaven cap a les antigues séquies, braçals, filloles o ramals, i que els lladres servien per a alleugerir l’excés d’aigua i retornar-la al riu. No sabran on eren els molins, assenyalats amb altes palmeres, ni que produïa l’horta.
Ningú es preguntarà com era possible que en un paisatge tan sec com aquest els alacantins pogueren extreure riquesa del sòl. Que l’aigua era, i és, un bé tan escàs que es venia a part de la terra i que no es podia fer un millor dot per a entrar de novícia al monestir de la Santa Faç que un fil d’aigua. Que ací trobàvem gent que podia posseir aigua i no tindre terra i es parlava d’aiguatinents.
Oblidaran que hi havia un mercat de l’aigua a la plaça Maisonnave de Sant Joan d’Alacant, que tancà l’any 1990, on s’adquirien els albalans o albalaes, que eren els minuts de reg que suposava cada martava (tanda). Acudien els hortolans o bé les mandaderes, dones que els representaven, a comprar-los als posseïdors de l’aigua i on els preus podien arribar a ser abusius. Després, els martavers controlaven les martaves i calculaven l’arrossego, que era el temps que trigava l’aigua a arribar des de l’obertura de la comporta del partidor fins al primer regant, i als que els hortolans preguntaven: “molta en tinc?”, la forma arcaica per a dir “quanta en tinc?”.
No sabran com sequiers i sotsequiers organitzaven el reg. Com els tablajeros de Mutxamel i Sant Joan s’encarregaven d’alçar les taules dels trestelladors encaixades entre els canets gravats a la pedra que els servien de guia. Que tot acabaria anotant-se al registre de la Giradora i que el Fiel d’Aigües posava pau entre els regants i actuava com a fiscal en casos d’incompliments amb sentències inapel·lables a la jurisdicció civil, perquè de Tribunals d‘Aigües com el de València hi havia per tot el sud del nostre país. D’ell depenien els martavers, els assuters i el pantaner encarregat del Pantanet de Mutxamel.
Costen trobar tomaques i crilles del Riuet. No sabran que volen dir si et diuen “pareixes del Riuet” o “estàs fet un batà”. Tampoc que hi ha una certa tendència entre els habitants de la partida del Montnegre a apitxar. Et diran “amo-ne pac a”, o mo-ne, però no anemo-ne. Que al Montnegre de dalt a part de roig també diuen verdeliss. Que planten abargines, crilles i ambresquilles. Que apleguen amerles amb sàrcies i que l’escorfa es venia per a cremar i produir energia. Que el solatge de l’oli o del vi aquí li diuen fragalà.
La normalització del valencià era del tot necessària, però massa sovint no ha tingut en compte determinats fets diferencials. Algunes paraules potser no cal que isquen als diccionaris, però altres els enriquirien. Ara, no és el valencià normatiu el que està acabant amb la llengua de l’Horta. És el desarrelament a la terra, al seu treball, a la seua història, als seus costums el que provoca la mort de la llengua estretament lligada a una manera determinada de viure i veure el món. Justament el mateix que denuncien respecte al món de la pesca i el seu vocabulari propi, cada volta més amenaçat per l’enduriment de les lleis.
Jo morc amb el raor amb el qual tallen els nostres vincles amb el nostre passat, cada volta que destrueixen un monument, material o immaterial, o el descontextualitzen, siga movent una torre, siga traduint i substituint el vocabulari inherent a una tradició, ens priven d’un element que ens arrela amb eixe passat. Morim cada volta que ens creiem que no tenim ni història ni llengua, que la nostra és la d’ells.
Per això torre Plàcia és un símbol, un exemple del que ens està passant com a poble als valencians, el menysteniment del nostre passat i, amb això, la nostra despersonalització.
