La part del que es perd

Es pot reconstruir el no-existeix? Pot refer-se el no-res? Només en poesia tenen sentit, un sentit positiu, aquestes paradoxes, perquè la poesia viu en i per elles, és lloc on el significat perd les seues arestes i una nova realitat creada per la paraula altera els plans lògics de l’experiència. ¿No escrivim sempre partint de zero, recreant allò que el temps ha dissipat, reinventant les ombres que fan les flames de «les velles alimares dels desigs ja perduts»? ¿No ens acosta l’escriptura a l’experiència d’estranyament que és transitar per les coordenades canviants, il·lusòries, de l’espai-temps, als miratges que amb prou feines la paraula aconseguirà de retenir? Refer el no-res és «Pensar en blanc sobre el blanc / i escriure a la neu, / amb guixos humits, / un mot fet de floc, de ros o de pluja»; és traçar «la memòria de l’oblit», «tinta negra / que repassa el blanc de l’oblit». La proposició infinitament assertiva de Sala-Valldaura ja respon la pregunta inicial amb cada mot i cada poema i encara permet desplegar una altra pregunta: es pot escriure si no és del no-res?

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) torna a sorprendre’ns amb un poemari magistral, no perquè no hagués donat sobrades mostres de rigor, passió i saviesa al llarg de la vintena de poemaris precedents, sinó perquè no és gens fàcil (malgrat els beneficis o llasts que proporciona el domini de l’ofici) mantenir ni superar el llistó d’una qualitat poètica ben forjada en el temps. Perquè és el temps, el que ell s’emporta amb runes, restes i vestigis, el nucli temàtic central, el sol al voltant del qual, desplaçant-se en variacions i combinacions, formes, ecos i jocs de miralls, giravolta tot el sistema poètic. El que s’emporta i el que, en el corrent imparable, «resta a la mà»: «una part del que es perd». Front a l’oblit del temps, o més aviat fos amb ell, l’esforç de la memòria, la tenacitat de l’escriptura. Suma final de la poesia, feta de restes, de les ombres escàpoles del temps, la paraula que sobreviu en el trànsit; victòria d’una derrota, castell de runes que s’alça des de les arenes movedisses del temps. I llavors el tast perdurable, l’emoció compartida, la tremolor on conviuen les paradoxes sense estridències: la reconstrucció fructífera del no-res ens reconcilia amb el destí i ens procura una certa harmonia, dona sentit al que es perd irremissiblement i també al que hi resta. Al capdavall, fora una estúpida ingratitud no reconèixer que «tot hivern amaga un lluc de primavera», no besllumar «l’instant / del llampec dins la foscor del cel», no assumir la bellesa que nia en l’erosió, en la il·lusió de l’eternitat: «Furguem l’eternitat en el pas indefugible del temps», «No són menys bells els còdols / arrossegats per la mar / que els antics penyals on bramava». Si la poesia és capaç de donar expressió a les derrotes més implacables, també sap arribar a la plena acceptació de la condició humana i a la caducitat de tota forma de vida. Per això el poeta recomana «Ésser modest com la cendra, / que fou fusta / i ha après de volar i aturar-se».

Dividit en tres parts íntimament lligades pel tema que despunta des del títol i per la vinculació semàntica dels noms de les seccions (Runes, Restes i Vestigis), la construcció del poemari respon a una voluntat d’ordre i simetria, amb dos poemes inicials i dos de finals que emmarquen les parts, de quinze poemes cada una. Diríem que refer el no-res és una tasca titànica on tot atzar ha de ser sotmès a l’escrutini de la raó i la voluntat, a la força que suma als impulsos de l’emoció l’equilibri de l’intel·lecte. Com en el precedent Coordenades, la poesia de Sala-Valldaura és una festa de la forma que encabeix i escampa el flux poètic. Els poemes hi transcorren en una tensió emotiva a la qual bé podríem aplicar, tot salvant les degudes distàncies, la combinació gramsciana de «l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó», si al remat l’assumpció serena i conseqüent dels estralls del temps no fos pur i dur realisme. És potser aquesta alegria de la forma, on s’apaivaguen per l’alquímia poètica les misèries i contradiccions de la vida, la que dona sempre un sentit positiu a l’aventura de refer el no-res.

Sense ànim de reduir la complexitat d’un treball tan sinuós i ben traçat i alhora tan accessible com el que ens ocupa, intentem, almenys, ajustar algunes claus als panys proposats per Josep Maria Sala-Valldaura («però no pas la clau d’un pany abandonat»). Runes subratlla un viatge als espais del passat remot, el de la infància, i deixa constància de l’erosió del temps i els enderrocs, morts i «paisatges desolats de la memòria», amb imatges de sabor zen com «les branques es vinclen per manca d’ocells» o udols silenciosos que ressonen al fons de la consciència com en «El gos de l’absència / borda al xamfrà que t’espera». Poemes com «Munt de residus» o «Casa de l’exili», es resolen en forma de cal·ligrama, especialment apreciada pel poeta. Restes furga en les herències rebudes del passat i encara vives, malgrat que «Érem i som i allò que érem no som», es concentra en evocacions més precises («la remor de les fàbriques», «l’espetec de la llenya / que l’avi carbona»), i reconeix en el propi cos «el tacte tossut d’un esforç ancestral» o la resistència dels records en la fusta i l’argamassa que aguanten bé el pas del temps. Vestigis expressa molt bé la fusió dels records i evocacions del passat amb les reflexions de caràcter més abstracte que ells provoquen. Hi ha espai també, en el polisèmic «Tradicció», per enaltir la memòria col·lectiva, aquesta forma coral de resistència («Tot i callar la vella derrota dels pobres, / en la tremolor de les mans / els pares expliquen la tortura de l’avi», «Els baguls són plens d’ideals somniats / que la fredor de les golfes no ha pas destenyit»), i d’assumir en la pròpia llengua l’«Eco de tants silencis». I malgrat que en «El joc de bales» (o boles) final el poeta afirma que «La memòria és oblit curull de trampes / i la llengua, una mentida», estem convençuts que Josep Maria Sala-Valldaura un colp més l’encerta de ple amb un poemari fet per resistir en forma i contingut les males passades del temps esquerp i també l’estúpida gasiveria de la tribu.

 

Josep Maria Sala-Valldaura

Refer el no-res

«Biblioteca de la Suda» núm. 251

Pagès Editors

Lleida, 2022