La participació social només serà real si s’educa en ella les persones joves

23/06/2020

La joventut és molt diversa. Hi ha persones joves que estudien, unes en el seu curs i altres  perquè havien abandonat els estudis massa prompte i ara els reprenen. Hi ha gent jove que treballa després de completar un període formatiu i altra que compagina la formació amb un treball precari. Hi ha gent jove que treballa precàriament perquè no té massa formació laboral, tot i tindre-la. Hi ha joves que ni estudien ni treballen.

Hi ha persones joves que toquen instruments musicals, que fan esport. Algunes gaudeixen de viatjar, de relacionar-se amb altres, de compartir projectes en grup…

També hi ha gent jove que està sempre apegada a la pantalla, o que passa el seu temps lliure de forma no massa saludable. Hi ha gent jove, en canvi, que cuida molt la seua salut, l’alimentació, la imatge.

Hi ha joves nascuts en famílies valencianes, o d’altres parts d’Espanya, o d’Europa, o d’altres països del món.

Hi ha gent jove que té entre 12 i 17 anys, altres són majors d’edat encara que no arriben als 30.

Per parlar de participació de la joventut, hem de tindre molt present aquesta diversitat.

La gent participa en les associacions. Això sempre ha sigut així. No és possible participar en la soledat de ta casa. Convé recordar bé que els grans canvis de la nostra història són deguts en gran mesura a la participació organitzada, a la que fan les associacions.

Ara mateix hi ha molt de cacau en les administracions públiques sobre què és la participació. Allà pel maig de 2011, a les places de les ciutats espanyoles va semblar que els «pares i mares» movien els mobles de casa, i nosaltres, fills adolescents, poc experts en això dels canvis, podíem aprofitar l’enrenou per a girar el llit o canviar un parell de cadires de lloc. Però quan l’efervescència va anar minvant i els nous vocabularis ja havien adjectivat totes les coses «velles», «la democràcia real» va arribar sense saber molt bé quin seria el següent pas a fer.

Molts ajuntaments es van afanyar a incorporar mesures de democràcia «directa», i van posar en marxa coses com els pressupostos participatius: anàvem fugint de votar cada quatre anys, i hem acabat votant tots els anys. No és que votar no tinga valor, però que la millora de la participació de la ciutadania s’haja acabat simplificant amb un carret de la compra en una aplicació web, i que el màxim exponent del ciutadà compromés siga el que «compra projectes municipals» amb els diners públics de tots que haurien d’estar construint hospitals, escoles o atenent dependents, és sorprenent.

Participar, clar, no és això. Participar és:

1. Analitzar-avaluar la realitat.
2. Prendre decisions.
3. Assumir responsabilitats.
4. Planificar-organitzar-actuar.

Si participar implica necessàriament que després de decidir coses s’assumisquen responsabilitats, i que es permeta actuar a les persones sobre allò que han decidit, no cal ser massa espavilada per a adonar-se que els processos actuals de participació només impliquen, en el millor dels casos, el segon pas. A més, si s’arriba a prendre decisions com a bandera de la participació de la ciutadania, normalment es fa botant-se el punt 1, és a dir, sense analitzar la realitat. Soltant només opinions, passem a prendre decisions. En açò encara no som massa europeus.

En resum, que en els darrers anys, en veure les dades sobre la feblesa del teixit associatiu, s’ha optat per prestar atenció al 75 % dels ciutadans que no estan associats, perquè en són majoria. S’han fet pressupostos participatius per a la ciutadania no organitzada, i resulta que 9 de cada 10 idees recollides segueixen estant proposades per associacions. La gent continua participant de manera associada.

La societat adulta veu la joventut inactiva, poc compromesa. Però som justament els adults els qui hem de començar a educar la joventut, sobretot els adolescents, per tal de millorar la situació. Bàsicament, perquè si no perpetuarem el problema.

Que les persones joves tinguen iniciativa, siguen més autònomes, amb capacitat d’organització, més responsables i preparades per al treball en equip, es pot fomentar especialment mitjançant el treball amb joves que es fa sobretot des dels municipis i ajuntaments. A Europa, des de fa moltes dècades, està estés el sistema d’educació no formal al voltant d’un oci educatiu: Centres Juvenils pensats per a la població adolescent, que es descriuen de forma més detallada en un altre article d’aquesta publicació i no m’hi pararé ara.

A Munic (Alemanya), per exemple, les 90 Cases de Joventut de la ciutat disposaven d’un pressupost anual de 21 milions d’euros l’any 2006. Actualment és molt superior. Des de la finalització de la II Guerra Mundial, la meitat de la població adolescent alemanya passa aquesta etapa de la seua vida, en el seu temps lliure, vinculats a algun centre, club, associació del seu barri. Allí passen la major part del temps lliure fent activitats amb monitors contractats per l’organització a què pertany el centre, subvencionats per les administracions públiques, que també faciliten que aquestes entitats compten amb locals i infraestructures pròpies. Totes les entitats tenen (es pot comprovar en els seus webs) un programa d’educació política. Sí, a Alemanya s’utilitza el temps lliure per a ensenyar ideologia a la ciutadania adolescent, adoctrinant-los en valors democràtics, de compromís social, de respecte i tolerància cap a les altres persones i de lluita pel medi ambient.

Les persones joves no volen ser espectadores, volen fer. Creem espais on això siga un procés amb metodologia que s’aprenga i es possibilite la repetició, i crearem una ciutadania millor per al futur. Comencem analitzant la realitat amb la gent jove i no prenguem decisions sobre les coses que han de fer-se per a la joventut als municipis sense tindre en compte la seua veu.

Fora enriquidor que aquesta anàlisi la feren els joves mateixos, almenys en la part de la reflexió sobre les dades recollides, ja que impliquen la seua realitat. I que mitjançant aquest debat es poguera decidir què es pot fer per a millorar la situació de la gent jove, en el cas que tractem, del municipi, en el seu temps d’oci. No oblidem que després de preguntar «què faríeu?» cal permetre que ells facen. Eixa serà la garantia que el que es faça, funcione. Recordem que participar no és només demanar opinió, també és deixar fer als altres.

Necessitem integrar socialment les persones joves si volem que siguen elles les qui protagonitzen la millora de la nostra societat.

La gestió d’aquests serveis per a adolescents és clau. Si volem que l’oci dels nostres adolescents esdevinga una forma de generar-los compromís social, tard o d’hora hauran d’associar-se. La gestió d’un centre juvenil per part d’una associació serà l’única garantia que l’associacionisme arribe als joves. De la mateixa manera que l’empresa maximitza el benefici, les associacions busquen la filiació dels usuaris. És de caixó. Per tant, caldrà desenvolupar el model de gestió cívica d’aquests serveis. La gestió cívica consisteix a facilitar que la societat civil organitzada gestione intervencions socials. Una societat està millor preparada per a assumir reptes de millora social com més implicats i implicades en això té els seus ciutadans i ciutadanes. Especialment, la població juvenil. Abans ja ho hem esmentat a nivell general, però cal recalcar que a Munic la totalitat de les Cases de Joventut està gestionada directament per organitzacions prestadores de serveis a la joventut sense ànim de lucre. En elles, per cert, la mitjana d’edat dels dirigents i professionals és molt superior als 30 anys. L’associacionisme de joves en exclusiva, a Europa, no existeix.

A l’educació formal es destina un 5 % del pressupost estatal, arredonint. En el cas de l’oci educatiu dels adolescents, que garantiria la participació social del futur, la recomanació de la Unió Europea per als ajuntaments és destinar un 1 % dels pressupostos anuals. Si mirem el mapa valencià, es poden comptar amb els dits d’una mà els municipis que actualment estan prop d’aquesta xifra. La immensa majoria, ni de lluny s’hi acosten. Tenim, doncs, la participació social que amb els recursos que destinem som capaços de generar: molt poqueta. Les coses no ocorren per generació espontània ni «perquè havien de passar». Les coses que mereixen la pena necessiten d’un bon pla, molt d’esforç i recursos.

Posem, per acabar, un exemple il·lustratiu: la ciutat de Castelló de la Plana. Amb la població adolescent actual, uns 10.000 joves entre 13 i 17 anys, hauria de tindre un mínim de 10 centres juvenils específics per a començar a cobrir les necessitats d’oci educatiu de la població adolescent, però gairebé en té un parell. Encara que tinguera 10 centres juvenils en ple funcionament i amb èxit d’assistència, només cobriria aproximadament un 20 % de la població total d’adolescents de la ciutat. I això si funcionaren a ple rendiment.

Definitivament, ens queda molt per fer.