La perfecció irreversible

Com que tinc poca feina, i encara menys vergonya, a vegades col·labore en un pòdcast. Si, ja sé que ja hi ha prou pòdcast en el món, però també hi ha prou calbs amb pereta i ningú tampoc fa res al respecte, com per exemple deportar-los a Guantánamo o a un Gulag siberià. També sé que els pòdcast són a la comunicació el que és l’aquagym a la natació sincronitzada: fas l’imbècil una estoneta xipollejant en la piscina, però ni la resta del món tindrà la sort de què t’ofegues, ni et donaran mai cap medalla.

Ma mare escolta el meu pòdcast, però ella opina que Buenafuente i Broncano són millors que nosaltres. Cosa que m’enorgulleix. Tenir una mare amb tan bon criteri artístic m’ha fet ser qui soc, una persona amb tanta integritat personal com traumes psiquiàtrics.

Perquè Maribel, que així es diu ma mare, és molt exigent. Quan jo era xicotet i li portava un mural fet en macarrons sempre em deia que li semblava molt bonic, però per dins jo notava que l’envaïa una malícia gran. Com pensant; “¿Este nano de merda per què no està tocant el violí en gran mestria?”, “¿Quan em portarà un Nobel a casa per compte d’un cendrer de fang o un betlem fet en ninots de suro?, ¿ni tan sols s’ha adonat encara que ací ni fumem ni som creients?”.

Però no la culpe de res, jo faria el mateix si tinguera fills. Si tu vols fer les coses bé i la cosa que més estimes és el teu fill, ¿Per què dimonis no ha d’eixir-te’n bé? Gràcies a aquests estàndards de qualitat dignes d’una ISO 9000 m’he transformat en una figureta de Lladró emocional; brillant en la meua superfície, kitsch en el meu interior, fred en els dos costats.

Perquè jo no soc gos, el que passa és que soc molt perfeccionista i m’agrada fer-ho tot excel·lentment bé. Soc un sibarita de l’acció, un ostatge de la perfecció. Em pose a fer alguna cosa i com no m’ix bé, doncs ho deixe córrer i no faig res, ¿Si no vaig pel Pulitzer, per a què hauria d’embrutar un paper de tinta? Amb aquest modus in-operandis és com he arribat a perfeccionar el noble art de no fer res. Una vegada masteritzada aquesta tècnica, la deriva lògica consisteix a fer-se perfeccionista de les coses que fan els altres. Des de la meua talaia construïda a base de somnis trencats vull que la resta de gent faça les coses bé (com jo vull), i si no ho fan, em considere perfectament habilitat per a decebre’m profundament.

Soc un ferm defensor de l’homeòstasi, després d’anys intentant assolir els estàndards de ma mare i veure que era impossible, vaig comprendre que l’acció per l’acció està sobrevalorada. Economia estricta de recursos: si una cosa ja està raonablement bé, o almenys està quieta i no molesta, per l’amor de Déu, no la toques!

Cada vegada que inicies un procés que no acabarà sent perfecte, només estàs afegint caos a l’univers. A nivell cel·lular, moure’t per a fer les coses ‘només bé’ implica cremar glucosa, hiperventilar oxigen que t’envelleix per dins i mobilitzar reserves de greix per a, finalment, acabar exhalant CO₂, irradiant calor residual i escampant cèl·lules mortes sobre l’entorn. Així que la immobilitat no és mandra, és pur ecologisme: estic economitzant energia en la lluita diària contra l’entropia. El meu cos i la meua ment busquen l’equilibri, i qualsevol moviment que no em garantisca l’aprovació celestial (o el que és més difícil, la de ma mare), és un malbaratament.

L’arquitectura de l’univers és delicada i preciosa, està configurada de forma tal que el que, com a usuaris, el que cal fer amb ella és el menys possible. Encara més, seguint les estrictes lleis de la termodinàmica, per si mateixa tendirà de forma natural a tornar-se més heterogènia, i amb això, també més estúpida. No cal accelerar un procés que és indefugible, només cal asseures a gaudir-lo. Hem de tenir en compte que fer implica sempre una via negativa, s’ha de desfer alguna cosa per fer altra -i això és la feina del matalafer- mentre que el no-fer constitueix un dic de contenció contra el caos. A la llarga, la perfecció no arribarà després d’un llarg procés d’esforç i construcció, sinó que probablement ja està davant els nostres ulls; tant en l’explosió de les supernoves o en els murals de macarrons. Perquè, al contrari del que deia el tocacollons del Schopenhauer, vivim en el millor dels mons possibles.