Tens 0 productes a la teua cistella
«El seu llenguatge de proximitat troba confirmació en els sovintejats gestos d’apropament amb els desvalguts»
«Ens trobem amb un pontificat que marcarà decisivament la singladura de l’Església»
Jorge María Bergoglio, nét d’italians, jesuïta i arquebisbe de Buenos Aires, es va convertir al març de 2013 en el primer papa llatinoamericà. Aquella mateixa nit, en presentar-se al món com a bisbe de Roma i demanar la benedicció del poble, va començar a sorprendre’ns. Va vindre de l’experiència de ser un arquebisbe de frontera, en terra d’immigrants, d’emocions, de passions, però també de profunda solidaritat humana. Un papa argentí, un americà, no un europeu, a voltes fill de les nostres pors i de la nostra presumpta i temorosa superioritat. Un papa modern, que va saber molt bé que l’única possibilitat era donar la mà al món, creients, agnòstics i ateus.
Aquests tres anys han estat centrats en les reformes dins de l’Església, en els viatges pastorals i en la cada vegada major influència en la política internacional:
– Ha creat un Consell de Cardenals com a organisme consultiu per a aconsellar-li en el govern de l’Església.
– Ha constituït una Comissió per a la Protecció de la Infància, davant els abusos per part de clergues i religiosos.
– Ha creat un Consell i una Secretaria d’Economia que realitze una auditoria externa per a la gestió de l’administració econòmica vaticana.
En els tres últims anys, ha viatjat a més de 20 països, ha pronunciat discursos i homilies, però sobretot ha volgut acostar-se als qui més el necessitaven. Encara que sempre s’ha mantingut constant a la pregària setmanal de l’Àngelus a la plaça de Sant Pere, perquè ell se sent sobretot «bisbe de Roma».
Va voler viatjar a l’illa italiana de Lampedusa, acabat de nomenar, després de la mort de centenars d’immigrants que intentaven arribar a terra ferma. El seu crit de «Vergonya!» pel que hi acabava d’ocórrer va repercutir a tot el món. Açò mateix ha succeït en el seu viatge a l’illa grega de Lesbos, davant de la costa turca, per denunciar el drama dels refugiats i expressar la seua proximitat i solidaritat als milers de sirians retinguts en centres de detenció, la majoria d’ells musulmans. En una de les seues audiències dels dimecres manifestava la seua impotència davant aquesta situació: «Estan ací, en les fronteres, patint a cel obert, sense menjar, perquè hi ha moltes portes i cors tancats».
El seu to franc i directe se sol repetir en general en els viatges que fa. En les visites sol triar llocs políticament difícils, com els ja citats de Lampedusa i Lesbos; a Bolívia va visitar la conflictiva presó de Palmasola, un campament de refugiats de la guerra civil a la República Centreafricana, o la presó de Ciudad Juárez a Mèxic, on va criticar el sistema penitenciari que està enfocat quasi exclusivament a la repressió.
Va fer el primer viatge a l’estranger, cinc mesos després d’haver estat triat papa, al juliol de 2013, quan va visitar Rio de Janeiro (Brasil) per acudir a la Jornada Mundial de la Joventut. I l’últim, de moment, serà a Geòrgia a finals de setembre. També ha visitat, entre altres llocs, Jerusalem, Corea del Sud, Albània, França, Turquia, Sri Lanka, Filipines, Bòsnia, Hercegovina, Equador, Bolívia, Paraguai, Cuba, Estats Units, Kenya, Uganda, República Centreafricana, Mèxic, Armènia, Polònia (JMJ 2016).
La seua influència internacional ve assenyalada pels corresponsals de la premsa internacional i exemplificada fins i tot en diverses portades, com la que va publicar la revista Times com a home de l’any, quan havia culminat l’acostament entre els Estats Units i Cuba.
Ha escrit dues encícliques: Lumen Fidei, juntament amb Benet XVI, i Laudato si’, centrada en la defensa de la natura i en l’ecologia, per a oferir la seua reflexió «Sobre l’atenció de la casa comuna», presentada abans de la Cimera del Clima de París. En aquests anys ha realitzat una crítica constant contra el consumisme i el desenvolupament irresponsable amb un al·legat a favor d’una acció mundial ràpida i unificada «per a combatre la degradació ambiental i el canvi climàtic». A més, l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium recorda que el Concili Vaticà II ja va afirmar que les conferències episcopals poden «donar una múltiple i fecunda contribució perquè el sentit de col·legialitat es realitze concretament».
Tot el que és inusual ens sorprén. Al poc temps de ser triat, en una trobada amb els periodistes els va dir amb claredat: «Com m’agradaria una Església pobra i dels pobres», i continua mantenint la seua aposta i mostrant-la amb continus gestos de proximitat a les perifèries. Per tot això, costa entendre en la història recent comportaments tan bel·ligerants amb el papa Francesc, perquè semblen no estar d’acord amb la sensibilitat que manifesta. ¿Com és possible que cardenals i bisbes que sempre ens van demanar a tots fidelitat, obediència i respectuosa submissió a tot el que provenia dels papes, ara ells mateixos estiguen fent el contrari?
La publicació dels seus textos com l’Amoris laetitia a l’abril passat; els seus col·loquis amb els periodistes, al retorn de cadascun dels seus viatges; les seues poètiques i provocadores paraules a Europa en la recepció del premi Carlemany, han posat alguns dels qui ocupen càrrecs vaticans principals a la defensiva (alguns polítics inclosos). No s’assabenten o no volen assabentar-se que el que ha de canviar és el cor i, per coherència, la manera d’aplicar la llei: no implacable, sinó amb entranyes de misericòrdia. És evident que necessiten convertir-se a la Bona Notícia d’un Jesús que, de primer, provoca els fariseus dient-los que el qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra i que, després, es dirigeix a la dona sorpresa en adulteri per a dir-li que se’n vaja en pau i no peque més.
És un papa que pensa en els suburbis, en els pobres, els immigrants, els marginats, els malalts, els desfavorits; que no creu en les guerres de religió, que respecta l’Islam, que visita la sinagoga de la comunitat hebrea més antiga d’Europa, que canta les lloances de la misericòrdia i el perdó, que en el camp d’extermini d’Auschwitz mostra al món el valor del silenci. «Extraordinari testimoniatge», l’ha definit Liliana Segre, supervivent de la Shoah.
Papa Francesc és, en fi, capaç de transformar-se en un líder polític, amb astúcia comprometedora, que a voltes recorda el Don Camilo de Guareschi, enmig d’un món desorientat. Com a home públic se suposa que hauria d’estar contaminat per la política, com a manera de comportament correcte, que condueix al fet que no canvie res; no obstant açò, s’atreveix a qualificar la política com «la més alta de les caritats».
En les seues al·locucions breus dels diumenges, està sempre la crida a l’Evangeli i a continuació el testimoni dels problemes que ens envolten. La gent escolta i adverteix que hi ha una harmonia completa entre el que el papa expressa i el que pensa cadascú. Francesc és, obstinadament i feliçment, el papa de la pacificació amb tots. En açò s’assembla a Joan XXIII, que la cúria romana va creure una «tolerable i controlable guia transitòria», i que en canvi va promoure l’històric Concili Vaticà II.
Un dels corresponsals a Roma explicava la notícia que un cardenal, argentí com el papa però menys fanàtic de l’austeritat, va emprar un dels Mercedes que van sobreviure al canvi de vehicles de la flota vaticana, per a acudir a un acte oficial. En tornar, un desconegut –tal vegada algun jove– aprofitant la capa de pols sobre els vidres del vehicle, havia escrit amb un dit: «Queste macchine non piacciono a Papa Francesco». L’anècdota il·lustra que el missatge de Francesc ha calat en el poble abans que en la cúria. El papa parla clar, i la gent l’entén. Els seus discursos més bel·ligerants solen estar dirigits als més propers, tal vegada perquè continuen sent els més durs d’oïda. Quan parla, no deixa cap dubte sobre el que vol dir. El seu missatge no és nou, doncs és l’evangèlic, però la seua manera de dir i fer amb autoritat, basada en la seua autenticitat, ens està posant als cristians davant la tasca urgent de revisar la nostra vida de fe i a tots els qui l’escolten els situa davant la seua pròpia consciència.
El missatge no és nou; sí que ho és la permanent centralitat d’alguns accents i la rotunditat amb què els expressa. En el centre sempre els pobres com a lloc teològic, com a lloc imprescindible de trobada amb Crist, i la misericòrdia com la manera natural de fer de Déu i que, per tant, ha de ser el nostre: posar sempre en el centre de la vida de l’Església l’experiència de la trobada amb el Pare per mitjà de Crist, fet carn avui, en els homes i les dones que pateixen injustament.
Papa Francesc situa l’Església enfront del gran repte de fer passos ferms perquè siga una Església adulta i compromesa, que ix de si mateixa, a la intempèrie, sense por de dialogar, d’estar i acompanyar la gent en els seus problemes, de denunciar les injustícies, de treballar amb tots per fer la justícia i presentar, en aqueixa realitat, el Crist com a proposta d’alliberament. Des de la senzillesa i la proximitat a la gent, en qualsevol cosa que fem, siga el que siga l’estat que ens corresponga en la vida, hem de fer el bé i evitar el mal. És temps de caminar, de construir ponts i derrocar murs, d’acostar-nos a la gent amb el cor i les portes obertes.
Revista número 419, pàgs. 22-24. Octubre 2016.
El papa Francesc: l’envit de l’alegria. Nº 419- Octubre 2016
