La plaça del Carme

A la plaça del Carme de València hi ha l’antic convent que li dona nom, a hores d’ara dividit entre la parròquia de la Santa Creu i el Centre de Cultura Contemporània, que pertany a la Generalitat Valenciana. El temple té molts feligresos, ja que acull una important comunitat neocatecumenal. El museu també té nombrosos adeptes, si bé durant els dos últims anys ha deixat de bategar amb la força que el caracteritzà durant l’etapa de José Luis Pérez Pont. A això cal sumar dos edificis singulars, el Palau Pineda, propietat també de la Generalitat, i la Casa Vella, el casalot que tanca la plaça en el cantó amb Roteros. És curiós que el nom popular d’aquest edifici siga tan simple, directe i metonímic, com si de «cases velles» no n’hi haguera cap més en la contornada. Gràcies a una operació urbanística dubtosa, està a punt de convertir-se en un hotel, les instal·lacions del qual ocupen igualment l’edifici contigu. En lloc de fer habitatges per a la gent –no puc imaginar un espai més propici al barri del Carme–, continuem fent-ne per als turistes. Encara ens passa poc.

Com tantes altres places, aquest és un espai privilegiat per a contemplar i comprendre l’evolució de la ciutat, fins i tot en detalls que solen passar desapercebuts tant per als indígenes com per als passavolants. Als jardinets que hi ha davant de l’església –testimoni d’enamoraments, jocs infantils i festes populars–, s’alça una estàtua que recorda el pintor Joan de Joanes, un dels màxims exponents del Renaixement valencià. La ubicació no és casual, ja que, a pocs metres, al número 48 del carrer de Baix, hi ha el palauet on, segons sembla, va viure l’artista. Al mateix edifici hi havia la seu de la mítica Casa Insa, una empresa especialitzada en roba festiva i teatral, el fons de la qual, per sort, es conserva al magatzem de L’Etno. De Joan de Joanes no se’n recorda ningú, al Carme, però la memòria de Casa Insa perviu en bona part del veïnat.

L’efígie del pintor presideix una plaça que no duu el seu nom. No podia ser d’una altra manera en una ciutat que, com molt bé va assenyalar Joan Francesc Mira, rarament fa coincidir la denominació de la via amb l’estàtua que l’ocupa. El cas més paradigmàtic és la gran escultura eqüestre de Jaume I que hi ha al mig de la plaça d’Alfons el Magnànim, la qual, a més a més, té una designació popular molt més vigorosa: el Parterre. Aquestes confusions nominals no són estranyes en cap ciutat, però a València són particularment pertinaces. Per sort, a ningú se li ha acudit renunciar al nom tradicional de la plaça del Carme en benefici del pintor renaixentista. La història de l’estàtua, per cert, és curiosa: Marià Garcia Mas (1858-1911), professor de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles (situada, durant molt de temps, a l’antic convent del Carme), va fer el motle de la peça, però fou el seu deixeble Manuel González Martí qui va la convertir en pedra en 1935. Ubicada primer en l’entorn dels Vivers –singular paradís escultòric de la nostra ciutat–, va ser traslladada al seu emplaçament actual durant el mandat de l’alcalde Adolfo Rincón de Arellano, promotor de diversos i ben coneguts monuments públics. Garcia Mas, a banda, va ser un dels primers artistes fallers, en una època en què aquesta figura no tenia el reconeixement actual. Un dels meus besavis, tallista, també treballava per al món faller; la seua dona, costurera, cosia per a Insa. Els dos eren del barri del Carme. Modestament, tot lliga, en aquest trosset de món.

Revista núm. 512, pàg. 54. Abril 2025.