Tens 0 productes a la teua cistella
«El riu Millars és molt més un factor de producció que no una frontera vital i funcional»
«Una comarca senyorejada per l’automòbil particular, amb les seues seqüeles ambientals i de congestió, i amb una xarxa viària infradotada en quantitat i qualitat»
«A la Plana Baixa es concentra la indústria ceràmica de tot el País Valencià»
La Plana Baixa, més un marc politicolingüístic, menys una geografia, podem convenir-la com la meitat sud del semicercle que dibuixa la comarca de la Plana, és a dir, l’espai amb límits cardinals en el riu Millars, que traçaria el radi nord, la Vall de Segó, la mar Mediterrània i els contraforts orientals de la serra d’Espadà (Parc Natural des de 1998; pic Espadà 1.083 m). Un poc més gran que la Safor, abastaria la superfície de nou termes municipals com el de Gandia (61 km2) i acull un total de vint municipis amb una superfície mitjana de 30 km2. Presenta una fisiografia composta de marjal, planura i peu de mont, que recolza a l’oest i en forma d’amfiteatre en uns escalons serrans fruit de l’acoblament topogràfic ibèric i catalànid. Les roques calcàries i el riu Belcaire ofereixen en la Vall d’Uixó un interessant càrstic subterrani i turistitzat.
Els rius i rambles han construït el glacis, en especial el gran riu del nord valencià, el Millars. Aquest nuvi que baixa a la Plana en les mitologies agraristes, és molt més un factor de producció (reg, energia, economia, identitat…) que no una frontera vital i funcional. A la vora sud, origina la mil·lenària horta de la Plana Baixa, regada per 33 files d’aigua d’un total de 60 per a tota la Plana, que una sentència del segle XIV va fixar. El seu cabal, escàs i irregular, és gestionat en la comarca pels pantans del Sitjar (1960, 49 hm3) i de Santa Quitèria (1985, 2 hm3), que van posar fi a les riuades i al reg nocturn.
El front marí de la comarca, de 26 km, acull la desembocadura (Espai Natural Protegit del Millars, any 2005, 425 ha) en una costa baixa i lineal de submersió recent i afectada per les dinàmiques regressives naturals i antròpiques –ports de Castelló (1902) i de Borriana (1932)–, que s’intenten corregir amb bateries d’espigons i esculleres. Aquest domini litoral es resol en una alternança d’arenes i cudols que tanquen amb restingues unes zones humides –des de l’Estany de Nules a Almenara– en part ja molt drenades per a conreus i esguitades de segones residències d’oci i turisme, a vegades furtives. El potent residencialisme turístic valencià, ací anomenat impròpiament turisme, fins al segle XXI fou un sector menor en la comarca. Potser per això i per la poca afecció del litoral que l’embranzida de l’especulació urbanística va ser més escandalosa: Moncofa fou un dels paradigmes de la bambolla immobiliària i de la febra de la rajola en els primers anys del segle XXI (6 mill/m2 per a urbanitzar, 31.500 nous habitatges per a 5.550 habitants, planta dessaladora; 120.000 habitants prevists, etc.
La Plana Baixa fou pionera en la introducció del conreu de la taronja (finals del XVIII) i després (1850) com a motor economicosocial, polític i cultural de la zona, avançant primer de manera inexorable per l’horta, després (1900) pel secà del glacis a partir de pous hipogeus i més tard (1980), escalonadament, pels assolellats vessants de l’oest. La investigació de varietats primerenques i l’estalvi hídric ha donat lloc a una clementinització amb irrigació localitzada impulsada pels mercats. No obstant això, la tradicional catifa tarongera s’està esfilagarsant (des de 1990) ràpidament, per l’aguait de l’especulació urbana i, sobretot, per la falta de rendibilitat de les explotacions, de manera que, primer una citricultura a temps parcial i després un abandó massiu (12 % de reducció de superfície cultivada entre 2006-2016) que ha sigut major com més minifundista i parcel·lada és l’explotació, caracteritzen un paisatge taronjaire ja molt discontinu, obsolet i progressivament aprofessional i pseudoproductiu. Els avantatges comparatius històrics de la taronja a la Plana Baixa s’han diluït amb la globalització, de manera que només treballant els avantatges competitius –propietats més grans, màrqueting, DOP, clubs protegits, qualitat…– podrà continuar sent rendible.
L’horta i la taronja com a fets antològics de la Plana Baixa donen pas actualment a les ciutats i la ceràmica. Fins al 1980, les urbs eren agrociutats amb algunes activitats industrials (taulell a Vila-real, Onda; calçat a la Vall d’Uixó; auxiliars de la taronja: paper, reg, motocultors, etc.) ordenades en el marc funcional taronjaire que les envoltava, i un poc basculades cap a una capital provincial prestadora de serveis. Des d’aleshores, el sòl urbà s’ha expandit de manera vasta sobre un territori cada vegada més residencial, industrial i urbanitzat en les seues diverses manifestacions.
Les ciutats han deixat de ser compactes en la seua forma, complexes en les seues activitats i sense solució de continuïtat en l’aspecte físic, de manera que dispersió, especialització i relacions funcionals s’imposen en les dinàmiques de competitivitat i col·laboració entre elles. Tot aquest procés d’urbanització ocasiona una intensa voracitat consumidora de sòl, una pèrdua de cohesió social i un increment de la mobilitat. Parlem-ne de la darrera: la mobilitat és una gran assignatura pendent i històrica a la comarca; de fet, el transport públic és poc més que inexistent i ofereix una oferta escassa i disfuncional. Malauradament, el ferrocarril de via estreta la Panderola (1889-1963) encara no ha tingut successió en un tramvia modern i útil, una reivindicació urgent i necessària que no passa pel troleibús-TRAM, endossat fa poc a Castelló. El resultat és una comarca senyorejada per l’automòbil particular, amb les seues seqüeles ambientals i de congestió, i amb una xarxa viària infradotada en quantitat i qualitat, pensada més per al trànsit i el flux cap a fora (AP-7) que per al centrípet.
El sistema urbà de la Plana Baixa respon a un policentrisme jerarquitzat, amb quatre ciutats majors de 25.000 habitants l’any 2011 (Vila-real, 51.168; Borriana, 35.433; la Vall d’Uixó, 32.864, i Onda 25.704, que representen el 25 % de la població de la província) en un radi màxim de 20 km. Destaquem Vila-real, la major ciutat de tota la província després de la capital en població (un 27 % del total comarcal), que exerceix de capital de la Plana Baixa. Els quatre municipis indicats, situats en isohipsa menor de 100 m, representen el 75 % de la població comarcal, en tant que els 16 restants, tots junts, tenen menys població que Vila-real. En l’ordenació i gestió del territori falten propostes coordinades i en sobren de parcials, i és, per tant, el moment dels avantatges col·laboratius i de la governança amb actituds més dirigents que no dominants.
Amb 105.051 habitants el 1960, el punt de partida d’una primera onada d’immigració castellana i andalusa la va situar en 152.728 habitants (1989). Aquest 45 % d’increment va conéixer una segona onada immigratòria durant la dècada prodigiosa (1999-2009) i nodrida per població estrangera, bàsicament romanesos i marroquins, que n’eren un alt 15 % el 2010. Amb ells, la població va aconseguir arribar als 195.462 habitants (2010), una xifra rècord, també de creixement mitjà anual: 2.035 h./any. La crisi l’ha feta descendir un 3 %, situant-se en 190.174 h. (2017), com sempre per damunt de la capital provincial amb 169.498 habitants (2017). Aquest creixement demogràfic significatiu es produeix en les ciutats, en el regadiu i el litoral, en contrast amb l’orla muntanyenca oest que en perd a pesar de convertir-se des del anys setanta en pobles d’estiueig (Aín, Eslida, etc.).
Les gelades de mitjan segle XX van clevillar els fonaments de l’estructura productiva de la taronja, un producte exportícola que suposava el 25 % del total d’exportacions espanyoles, fet que va evidenciar ja aleshores els riscos d’un monocultiu comercial (sense assegurances, postres de temporada en fresc, sense valors ni derivats afegits…). La crisi va desembocar en la diversificació de noves inversions a l’empara de la política franquista de construcció d’habitatges, una de les respostes a l’èxode rural massiu que s’esdevenia a Espanya. Amb un ull al know-how ceramista secular de la comarca i l’altre al sector ceràmic italià, alguns empresaris van alçar les primeres fàbriques de taulell i després de revestiments. Durant anys, la fàbrica de taulell –tancada, proletària, mecànica…– va ser ocupació d’immigrants, mentre que els natius preferien el camp taronjaire –obert, lliure, rendes per collita, més jornal…– rendible, culte i agroburgés. Aquesta balança taronja/ceràmica, complementària i intercomunicada com a font de treball, rendes, lideratges, reproducció de capital, inversions i gestió i ocupació del territori, ha estat més o menys equilibrada (1965-2000), per a després bascular clarament cap al sector ceràmic.
A la Plana Baixa es concentra la indústria ceràmica de tot el País Valencià, en un clúster o districte industrial localitzat en els eixos viaris CV-20 (tram Vila-real a Onda) i CN-340 (tram Millars-Xilxes). Ací trobem una aglomeració d’empreses industrials especialitzades en el sector ceràmic i que presenten unes economies externes idiosincràtiques dependents de l’entorn, que afavoreixen la interrelació i la col·laboració estratègica. Hom observa una notable concentració territorial i una alta especialització sectorial en indústria ceràmica, que reuneix el 6 % (15.000 ocupats el 2014) de l’ocupació industrial del país, només per darrere de València i l’Horta Sud i Oest. Els avanços en producció, productivitat i comercialització han sigut possibles per intensos processos d’inversió en I+D+i i unes bases sòlides assimilables a la cultura i als principis del desenvolupament local i endogen que han convertit el sector ceràmic valencià en líder mundial, juntament amb la comarca italiana de Sassuolo. La gran recessió ha afectat durament la producció ceràmica com a sector relacionat amb la construcció i ha ocasionat una alta mortalitat empresarial, unes taxes de desocupació superiors al 30 %, una reorientació cap a l’exportació i una integració vertical i de constitució de grans grups empresarials, entre els quals destaca Porcelanosa.
