La poca sort del carrer de Moratín

Peu de foto: Al carrer de Moratín, on hi havia l’antiga plaça de la Pilota, conviuen edificis de diferents èpoques i estils

No sé en quin moment el cèlebre autor d’El sí de las niñas va passar a donar nom a un dels carrers més cèntrics de València, darrere de la plaça de l’Ajuntament i del carrer de Sant Vicent. Supose que fou en el marc de les intervencions urbanes que van transformar radicalment aquella part de la ciutat entre el final del segle xix i el començament del xx. Una reforma interior perceptible en la disposició dels carrers actuals i en la majoria dels edificis que els integren. En pocs llocs de la ciutat es veu millor la seua evolució: des dels edificis d’arrel medieval que recorren els carrers que aboquen a Sant Vicent per l’esquerra (Drets, Pescateria…) fins als esvelts edificis burgesos que caracteritzen part d’aquest carrer i, en especial, tot el de la Pau i la seua connexió, respectivament, amb el Parterre i la plaça de la Reina. A això cal afegir, per descomptat, els diferents edificis de l’etapa franquista –evocadors d’un contundent casticisme–, fins a arribar a les anodines construccions de les darreres dècades. En conjunt, el barri de Sant Francesc reflecteix la temptació de València d’equiparar-se, amb major o menor fortuna, a unes altres ciutats mitjanes europees.

A pesar de la seua posició privilegiada, el carrer de Moratín no té gens de sort. El primer tram, entrant pel carrer de les Barques, presenta una certa vitalitat, entre altres coses perquè hi ha l’entrada de darrere d’alguns edificis emblemàtics com l’Ateneu o el Rialto. La mítica botiga Bromas Moratín va tancar fa deu anys amb motiu d’unes obres de reforma estructural. Molts lectors recordaran aquella vitrina característica en l’estretíssim cantó amb el carrer del Portal de Sant Jordi (anomenat així perquè hi havia una construcció semblant al Portal de la Valldigna, dedicat en aquest cas a qui fou patró del Regne de València fins que sant Vicent Ferrer li arrabassà tan gran honor). Per desgràcia, el desig dels propietaris, que aspiraven a reobrir una vegada acabara la reforma, va ser aigua en cistella: la finca acull ara una cafeteria i uns apartaments turístics.

El tram següent, a pesar de l’aparent vitalitat comercial que li atorga una botiga de roba, un hotel i una perruqueria, demostra que el carrer de Moratín no va ni cara a l’aire. En la vorera de la dreta hi ha tot un seguit de locals tancats: fa cinc anys va abaixar la persiana Popland, una coneguda tenda de regals, com també la veterana botiga de vetes i fils Boronat. Fa molt poc, també ha desaparegut un comerç dedicat al món de l’skate, fins al punt que tan sols resisteix obert, en horaris estranyíssims, el misteriós local d’ambient Moratín 7.

Quan ens acostem al passatge de Ripalda la cosa s’anima, i hi predominen els restaurants dirigits a turistes despistats que es deixen caure des de la zona de la Seu, en el seu camí cap a l’Ajuntament. Ací hi havia l’antiga plaça de la Pilota, on els meus avantpassats van obrir una botiga de fotografia i un restaurant d’inspiració francesa anomenat Le Lion d’Or, la decoració del qual van encomanar al seu amic Ignasi Pinazo (les pintures es conserven, a hores d’ara, al Museu González Martí, al Palau del Marqués de Dosaigües). Potser és aquest vell lligam familiar el que m’entristeix d’un carrer així. Veure’l tan apagat (si no fora pel turisme, les llargues vesprades d’estiu no hi passaria ni una ànima), em fa evocar un passat mític de cafés, botigues, bancs i consultes mèdiques, on devia bullir la vida de la ciutat com en pocs altres llocs.