La poesia de Víctor Iranzo

22/07/2020

A poc a poc, anem recuperant l’obra i la memòria dels escriptors de la branca valenciana de la Renaixença, que durant dècades varen ser oblidats i estigmatitzats en base a diversos prejudicis estilístics i ideològics que encara perduren.

D’aquesta manera, si ara fa un any coneixíem la grata notícia de l’aparició d’una biografia de Rafael Ferrer i Bigné, a càrrec de Jaime Millàs, ara ens cal saludar la publicació d’un nou llibre de temps anhelat: una antologia poètica de Víctor Iranzo i Simon (1850-1890) que, encapçalada d’un estudi introductori, ha tret a la llum la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació a la prestigiosa «Biblioteca d’Autors Valencians». El responsable, tant de la selecció-edició com del pròleg, és Carles Fenollosa, membre del Consell de redacció de Saó i reconegut filòleg que, mesos enrere, va llegir la seua tesi doctoral dedicada al dietari de Bernat Guillem Català de Valleriola, una obra cabdal del segle XVI.

Víctor Iranzo és, i per diferents motius, un dels escriptors més singulars de l’anomenada Renaixença valenciana. Originari d’un poble de Terol, es va establir a València quan era xiquet. Hi va morir, però, massa aviat: en 1890, quan tan sols comptava amb 39 anys; i la seua obra lírica fou agrupada i editada per Teodor Llorente una dècada després. Des d’aleshores –fa cent vint anys!–, tan sols Eduard J. Verger havia considerat oportú acostar-se, mínimament, a la seua producció literària. Dada que assenyala la mesura del menyspreu i la desídia amb què els valencians hem contemplat –i, en alguns casos, continuem mirant– la segona meitat del nostre segle XX.

Afortunadament, Fenollosa ha volgut contribuir a trencar aquesta tendència tan lamentable. I és així que ha preparat una selecció de cinquanta composicions d’Iranzo, entre les quals algunes de tan significatives com ara: «La dona valenciana», que segons l’antologador «condensa com pocs la particular concepció del trident Pàtria-Fides-Amor»; «Valencianisme!», «bona mostra del projecte de redreçament lingüístic que [en aquella època] hi havia sobre la taula»; i «La flor del lliri blau», «una rondalla molt ben travada».

En un moment determinat de la introducció, Fenollosa afirma que «un dels drames de la Renaixença valenciana és haver perdut alguns dels seus millors representants massa joves», ja que, com Iranzo, Constantí Llombart va morir quan es trobava en la plenitud creativa. Així és. Però n’hi ha més, de tragèdies. En la meua opinió, el principal drama que ha patit el moviment és que, com he dit abans, bona part del poble valencià no ha volgut o no ha sabut valorar la producció literària que generà; i, sense analitzar-la, s’ha dedicat a censurar-la en base a criteris estètics i ideològics sovint descontextualitzats que es troben més a prop de la dèria personal que no de la valoració ponderada.

Tanmateix, una part dels estudiosos s’han adonat que l’única manera de superar aquestes tragèdies –prejudicis, realment– col·lectives passa per acostar-se d’una manera serena i desapassionada a les obres que, en contra del que dictava la modernitat de l’època –escriure literatura culta en castellà i tolerar el valencià únicament en usos informals–, varen produir aquells hòmens amb grans esforços. Tal com podran comprovar tots aquells que es prenguen la molèstia de llegir amb serenitat la poesia de Víctor Iranzo.