La poeta Lluïsa Duran

Peu de foto: Retrat de joventut de Vicent Boix, mentor de Lluïsa Duran (Biblioteca Museu Víctor Balaguer)

A la biografia que, en 1952, Ramon Andrés Cabrelles dedicà a qui havia estat el seu guia i mentor, l’escriptor i activista cultural Constantí Llombart, s’explica que, algunes vegades, mentre mestre i deixeble treballaven en la reedició del Diccionari d’Escrig, els havia visitat «una dona ben simpàtica que també escrivia versos en valencià». Es tracta de la poeta Lluïsa Duran de Leon, una de les escasses veus femenines que, juntament amb Manuela Agnés Rausell Soriano i Magdalena Garcia Bravo, animaren la nostra Renaixença literària.

De Lluïsa Duran Pagés, que així li deien, tan sols posseïm les dades biogràfiques que, en el seu dia, publicaren Llombart –a Los fills de la morta-viva– i la premsa diària, sobretot amb motiu de la seua defunció, esdevinguda el 18 de febrer de 1925. D’aquesta manera, sabem que havia nascut a Barcelona el 18 de gener de 1845, i que, de xiqueta, fou instruïda seguint els hàbits artístics francesos, que adquirí a la ciutat Marsella, on sembla que anà a viure amb la família. Tal com prossegueix Llombart, «treballant amb gran aplicació en totes les assignatures científiques i literàries, demostrà entre altres ses aptituds per a la música»; i també, «una cega vocació per la poesia i la pintura», a més dels estudis poliglotes, «de tal manera que a la promptana edat dels dotze anys posseïa ja correctament lo francés i exercitava son talent traduint les llengües italiana i llatina».

Poc temps després, la seua família degué traslladar-se a la Ciutat del Túria. I fou així que Lluïsa continuà la seua formació a les Escoles Pies, on gaudí del mestratge d’alguns dels mentors de la generació valenciana de la Renaixença, com ara Pasqual Pérez i Rodríguez i, sobretot, Vicent Boix i Ricarte, que arribà a dedicar-li un sonet titulat «Entre el cielo y la tierra». En aquest sentit, tenim notícia que «la primera poesia amb què [Lluïsa] es donà a conéixer al públic fou a propòsit del certamen de Cervantes» de 1872; i que, set anys després, participà en l’edició princeps, per així dir, dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, en què fou distingida amb un accèssit a la Flor Natural pel poema «Lo castell d’En Perelló».

Algunes de les seues composicions valencianes varen veure la llum a publicacions periòdiques com ara Lo Rat Penat. Calendari Llemosí, La Renaixensa i La Llumanera de Nova York. De fet, tot sembla indicar que, a inicis de la dècada dels vuitanta, tenia en ment l’edició d’una «col·lecció de ses obres poètiques, reunides en un tomo, en lo qual s’insertaran ademés de ses composicions castellanes i llemosines, algunes poesies italianes i franceses». Un volum que, tanmateix, sembla que no arribà a veure la llum.

Ni la vida ni l’obra de la nostra autora mai no han sigut estudiades. Estava casada amb Josep León Vicente, amb qui tingué dos fills: Josep, que fou coronel d’artilleria, i Lluís, que exercí com a perit agrari, col·laborà freqüentment a la premsa valenciana de principis de segle XX i esdevingué president de la Federació Agrícola de Llevant. Finalment, sabem que Lluïsa escrigué la lletra i la música d’un himne dedicat a Teodor Llorente –a propòsit de la seua coronació com a «Poeta de València», en novembre de 1909–; una cançó que, a hores d’ara, es troba il·localitzada.

Article publicat al número de juliol 450