Tens 0 productes a la teua cistella
Vinyeta de Paco Bancal, a càrrec de la il·lustradora Aida Boix.
Hi ha setmanes en què tot sembla quiet. Massa quiet. Com un camp sense vent, com una terra que espera però no sap ben bé què. I és just en eixe silenci aparent quan algú —o alguna cosa— mou la fita. I ja l’hem feta.
Aquesta setmana, el nostre estimat Paco Bancal torna a alçar la veu —o més bé Maulet amb el seu “MAAAU!!!”—. Perquè sí, mentre uns miren el paisatge, altres canvien les regles del joc sense fer massa soroll. I quan vols adonar-te’n, la fita ja no està on estava. I no cal anar massa lluny per trobar exemples: només cal mirar cap a la Franja de Gaza, on cada moviment de frontera, cada decisió presa des dels despatxos de Benjamín Netanyahu, té conseqüències reals, immediates i devastadores sobre el terreny i sobre la vida de la gent.
Paco Bancal és el personatge que observa, amb els braços creuats i el gest tens, no és només un llaurador indignat. És també la veu de qui veu com, massa sovint, les decisions es prenen lluny del camp, lluny de la realitat, lluny de la gent. I mentre uns mouen fites —ací amb una aixada, allà amb un decret o amb una ofensiva—, altres intenten entendre per què cada vegada el terreny és més menut, més fràgil, més disputat.
I després està Maulet, el gat. Clar. Sempre el gat. Que sembla alié a tot, però que acaba amb el meló a les mans. O siga, que al final algú sempre s’emporta la part dolça. Encara que, en altres latituds, el “meló” siga el control del territori, dels recursos o del relat.
Potser la gràcia —o la tragèdia— és que aquesta escena no ens resulta estranya. Ni nova. Ni excepcional. Canvien els actors, canvien les excuses, però la fita continua movent-se. I massa sovint, els qui pateixen les conseqüències no són els qui han decidit moure-la.
Així que aquesta setmana, Paco Bancal ens deixa una advertència en forma de somriure: vigilem les fites. Perquè quan les mouen massa, el mapa deixa de ser el mateix… i nosaltres també.
Mau.
