Tens 0 productes a la teua cistella
Sala de Control de la Guerra al film Doctor Strangelove (1964). By Directed by Stanley Kubrick, distributed by Columbia Pictures – Dr. Strangelove trailer from 40th Anniversary Special Edition DVD, 2004, Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=11862598
La cursa armamentista nuclear experimentà una gran empenta durant els anys de la postguerra, sobretot a partir dels anys 50 del darrer segle amb la consolidació de la Guerra Freda. Això tingué un fort impacte, bàsicament als EUA, amb l’ensenyament a les aules de mesures per a protegir-se dels atacs nuclears, la venda de refugis antinuclears i, sobretot, a través del cinema i després amb la TV, impacte que es va traslladar a les societats occidentals per la influència creixent de la cultura popular nord-americana.
Hollywood es va posar a alertar els ciutadans dels EUA dels perills del comunisme, amb thrillers d’espies soviètics i nord-americans, i un nombre no menor de pel·lícules en què l’amenaça arribava a la Terra en forma de marcians (del planeta roig), selenites o qualsevol extraterrestre dotat de capacitat tecnològica i militar per acabar amb l’estil de vida nord-americà.
Entre les primeres podem destacar pel·lícules d’Alfred Hitchcock com Amb la mort als talons (1959), en què un executiu publicitari de Nova York és confós per uns espies amb un agent del govern, per la qual cosa volen matar-lo; Cortina esquinçada (1966), on un físic nuclear nord-americà que necessita aconseguir una fórmula d’un científic de la República Democràtica Alemanya no dubta a passar a l’altra banda del teló d’acer i simular que ofereix els seus serveis als comunistes, o Topaz (1969), en la qual un oficial dels serveis d’espionatge soviètics, amb l’ajuda dels agents de la CIA, deserta els Estats Units juntament amb la seua dona i filla. N’hi ha més: El nostre home a l’Havana (1959) de Carol Reed, on un agent del Servei Secret Britànic recluta un venedor d’aspiradores perquè forme una cèl·lula d’espies a l’Havana; Des de Rússia amb amor (1963) de Terence Young, en què James Bond és enviat per ajudar a la deserció d’una empleada del consolat soviètic a Istanbul, que ofereix a canvi d’ajuda per desertar una màquina desxifradora de missatges secrets. O la irònica Doctor Strangelove, també coneguda pel títol en castellà ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (1964), de Stanley Kubrick, on un general de la Força Aèria dels Estats Units planeja iniciar una guerra nuclear amb la Unió Soviètica amb l’objectiu d’impedir el que considera una conspiració comunista per fluorar l’aigua.
L’anomenat genèricament cinema de ciència-ficció també serví de pantalla, mai millor dit, per atiar la por a tot el nou armament nuclear tan temut, precisament per desconegut. Així, durant els anys 50 i 60 proliferen films que han esdevingut grans clàssics del gènere, amb perspectives diferents però inspirats per uns temors semblants. Destaca l’adaptació feta el 1953 de la novel·la clàssica d’H.G. Wells La guerra dels mons, on el rebuig a l’atac dels marcians esdevé tota una exhibició d’impotència dels exèrcits convencionals per a derrotar els invasors. Ha tingut diverses seqüeles i noves versions. També resulta interessant la por cap a la radioactivitat i els seus efectes que sosté la interessant història de L’increïble home minvant (1957), on un personatge sofreix uns efectes estranys després de veure’s envoltat d’un núvol radioactiu mentre navega en el mar. La pel·lícula tingué una seqüela en la TV en la sèrie de viatges espacials Terra de gegants (1968-1970), on una nau espacial travessa un estrany núvol i s’estavella en un planeta semblant a la Terra però on tots els objectes i éssers que l’habiten, també els humans, són d’una grandària dotze vegades la terrestre. També s’atribueixen efectes perniciosos a les persones afectades per una estranya central d’energia que transforma els humans en zombis a La nit dels morts vivents (1968) que, amb diferents versions en color, també va posar de moda el fenomen zombi amb moltes sèries de TV. Aprofundint en la por envers allò desconegut, és també magistral La invasió dels lladres de cossos (1956), amb nova versió acolorida del 1978, que aconsegueix mantenir una atmosfera terrorífica i apocalíptica i barreja els gèneres de ficció, terror i invasions alienígenes.
Pel que fa a l’ensenyament escolar de mesures preventives a un atac nuclear, sols cal riure si es recorden els efectes de la bomba, vistos en un article anterior. I pel que fa a la dèria per construir refugis nuclears, és ben sabut el paper insuficient que poden representar en cas de conflicte de gran abast, on esdevindrien gàbies d’or d’on difícilment hom podria escapar per a viure en un entorn mediambiental tan deteriorat, com ja s’ha vist en el cas de l’hivern nuclear.
