La porta de Vinaròs

Tots els problemes del poble valencià s’expliquen mitjançant l’efecte frontissa: no és el mateix obrir la porta cap a Catalunya que tancar-la en arribar a Vinaròs.

Abans de causar l’esglai entre alguns sectors del nacionalisme valencià, he d’explicar que l’afirmació amb la qual he obert aquest article no oblida la diferència entre l’existència d’una realitat cultural i la d’una realitat política i administrativa. Personalment, crec en l’evidència d’uns Països Catalans quan ens referim al concepte des de paràmetres històrics i culturals. En aquest cas ja existeixen els Països, sense
necessitat de polèmiques estèrils, com l’expressió contemporània d’una relació històrica. Pel que fa a una existència política i administrativa, aquesta va desaparéixer fa uns segles i, consegüentment, en referir-nos als Països Catalans ens movem en termes de possibilitat. Amb tot, quan parle de la porta de Vinaròs em refereisc a una altra cosa. No als països, sinó al nostre país. En singular.

Els resultats electorals recents, a Extremadura i Aragó, han provocat la meua reflexió al voltant de la manera en què hauríem de combatre l’empenta ultradretana. Al nostre país no serà possible trobar una solució anticipada al que ha ocorregut als altres territoris, on la candidatura de l’extrema dreta espanyola ha assolit una proporció notable de vots. Crec que ja és tard per a nosaltres, i em preocupa el fet que, amb la dinàmica de creixement d’aquesta força política feixista, potser arriben a ocupar la presidència de la Generalitat. No podem oblidar que VOX, a València, ha governat sense càrrecs i sense desgast, que ha escapat sense ferides de la gestió de la DANA i que ha capitalitzat el descontent ciutadà.

Crec que hem d’encetar un procés per a la definició d’una proposta nacionalista valenciana potent per a enfrontar els temps difícils que s’anuncien. El meu discurs apunta a la necessitat de cimentar una resistència als ultres des d’una perspectiva nacionalitària contundent, obertament sobiranista, decidida a la defensa de la nostra llengua com a eina de cohesió i vertebració d’una realitat futura, compromesa amb els grups poblacionals que pretén excloure la maquinària ultra i amb el ferm convenciment que qualsevol política haurà de ser travessada per l’eix ecologista.  Tot açò ens remet novament a Vinaròs, i us ho explique de seguit.

No hem de caure en el parany que el nacionalisme és una essència pròpia de les nacions o pobles sense estat. El nacionalisme d’estat és, segurament, més poderós que els nacionalismes perifèrics, però pot expressar-se sota la coartada de la legitimitat o posició de força que defineix al mateix estat nació. D’aquesta manera, les més importants polítiques nacionalistes són implementades des dels estats, mentre que la resta de nacionalismes actuen des de paràmetres de defensa, quan no de simple supervivència, dels pobles conscients d’aquesta posició subordinada. Aquest nacionalisme espanyol ha estat emprat tradicionalment per la dreta valenciana i pels socialistes valencians, perquè és una causa directa del seu sucursalisme. La cosa, però, empitjora quan l’espanyolisme ens arriba de la mà de VOX. Els de l’extrema dreta no creuen en un estat descentralitzat i el que pretenen, directament, és eliminar les autonomies, atacar amb violència la llengua nadiua i esborrar la nostra història (que ens ha definit al llarg dels segles, fins i tot des d’abans de l’existència d’un estat espanyol).

La contundència del seu discurs, que no amaga les seues intencions, no troba una resposta igualment consistent dels nacionalistes valencians. I malgrat la influència que els arguments ultraespanyolistes tenen sobre un ample sector de la població del nostre país, no trobem la manera de combatre eixes idees. Anomenar feixistes als feixistes no és cap estratègia de resistència, perquè van a cara descoberta. Potser caldria arriscar-se i manifestar, sense censura, que Espanya és un estat nació que va néixer d’una imposició violenta i que s’estructura al voltant d’una monarquia suportada pels poders fàctics, d’entre els quals els sectors més reaccionaris de l’Església catòlica. I cal afegir que és un estat tradicionalment corrupte, i que destaca per la feblesa de la seua democràcia. Aquesta no és una apreciació subjectiva i pot ser demostrada punt per punt (llàstima que els articles marquen una extensió limitada). Dir açò significaria plantejar un dilema a la ciutadania: són ells o nosaltres. I no temem perdre, perquè portem més de tres-cents anys ancorats en la derrota. I encara vius.

La proposta és la d’enfrontar ambdós discursos i plantejar-los com a alternativa. Ens sobren els motius per a defensar un discurs sobiranista, capaç de fer reflexionar tothom sobre si ens és convenient romandre amb DNI espanyol o, al contrari, iniciar una nova aventura com a poble. Ens sobren arguments per decidir, en democràcia, com i amb qui volem imaginar el nostre propi futur. Eixa seria la idea que m’agradaria escoltar-li al nacionalisme valencià. I per què no a una única plataforma (de diferents partits) unida en eixa missió comuna?

La meua tesi és que no som capaços d’expressar eixos arguments perquè hem convertit Vinaròs en Tijuana. O ens han conduït a eixa circumstància. Només cal recordar les maniobres de les dretes en plena transició, quan van inventar allò del pancatalanisme. No oblideu que van propagar un missatge que encara perdura i que inhabilita la definició col·lectiva plenament valenciana, perquè identifica la voluntat valencianista amb la sospita del catalanisme (açò és, lliurar-nos a un hipotètic Estat Català). O com,
en contra de l’opinió dels filòlegs, va encetar-se una defensa de la diferència entre català i valencià fins a aconseguir que la llengua fos matèria de conflicte. Quaranta anys més tard, el nostre tret cultural més gran ja no ens uneix. Ens separa. El seu és un discurs que pretén fomentar el temor o l’odi a Catalunya, tot negant que compartim uns lligams històrics, socials i culturals més que evidents.

A la fi, es tractava, i es tracta, d’evitar el desenvolupament d’una consciència nacionalitària ferma i constant al nostre país, amb capacitat de desestabilitzar la bastida que sosté a l’estat espanyol en un feble equilibri territorial (i econòmic). La maniobra: esborrar passat, present i futur del nostre imaginari col·lectiu.

Hi haurà qui pensarà que oferir resistència a l’amenaça del feixisme implica fer un front comú d’esquerres. En altres territoris potser serà una solució, o una manera de pal·liar els danys que s’intueixen. Al nostre país, però, és una manera de diluir el nacionalisme en una mixtura de progrés, però espanyola. A més, els ultres saben com combatre l’esquerra i, pel que observem, amb èxit. Els nacionalismes, però, suporten amb major solvència el seu discurs (doneu una ullada al congrés dels diputats i penseu quines forces sustenten el govern central, i a quins territoris representen). Crec que no es pot parlar (escriure) més clar.

Evidentment, la construcció nacional valenciana haurà de recórrer un llarg camí abans d’aconseguir la seua materialització política, si és que açò és algun dia possible. Però, a hores d’ara, partir des d’una situació de feblesa nacionalitària potser és un avantatge per plantejar noves alternatives. El valencià és un nacionalisme que pot reorientar-se, reinventar-se i oferir noves maneres d’entendre el futur. Possiblement, eixa serà la gran oportunitat per al nostre nacionalisme, si es mostra realment combatiu.

Propose obrir les portes del nord, sense por al contagi d’una perillosa catalanitat. Respirar un aire nou. Aprendre. Fer-li una volta sencera al discurs que ens oprimeix i dir-los als que ocuparan el govern valencià (que apunta a l’extrema dreta) allò de “no mos fareu castellans”.