La revista degana en valencià

2. La princesa i el nosapquè

25/01/2022     Convent de Sant Doménech amb escultura d’Andreu Alfaro. Xàtiva (la Costera). Foto: Josué Perales Chirlaque

Vet ací que una vegada hi havia una princesa anomenada Merche però tots li deien princesa. Vivia en una torre que es va ensorrar no fa gaire al castell de Xàtiva, població de gran renom en tota la història valenciana i no tan sols de la Costera. La princesa tenia tot allò que pogués desitjar: menjar i roba, gent que li ho feia tot, joguines i, quasi a l’instant, tot allò que demanava i desitjava. Però la princesa estava trista, tan trista que emmalaltia. I era Nadal.

Els seus pares, els reis del Perelló, el Mareny, i la Barraca d’Aigües Vives, estaven molt preocupats per la princesa. No sabien què fer. La portaren al balneari de Castelló de la Ribera, la pujaren a l’ermita de santa Anna i al Cavall Bernat, la dugueren al Monestir de la Murta, li donaren herbes de la Garrofera de Guadassuar, visitaren als sants Patrons d’Alzira, la passejaren per la serreta de Manuel i per la platja de Cullera, però res.

A la fi, varen decidir donar una recompensa per a la persona que fos capaç de fer riure la princesa, perquè sempre estava trista, tan trista que emmalaltia. I va vindre gent de tot el món. Els primers foren els  veïns i veïnes que ho intentaren de totes les formes, però cap d’ells ho va aconseguir. I la princesa, estava trista, tan trista que emmalaltia.

Un dia, mentre la princesa estava als jardins del palau, molt a prop de l’antic pou del Carrascalet, va veure a l’altra banda de la tanca del palau passar un pobre home, mal vestit i mal menjat que no parava de cantar.

  • Per què cantes, bon home?
  • Estic molt content! –va contestar.
  • I què t’ha passat per estar tan content?
  • A mi? Doncs, no res d’especial. Tinc un dia més, puc caminar i veure el sol i en arribar a Alginet, segurament alguna bona persona em donarà un plat de calent i a bon preu per la meua feina al camp. I tu què? Estàs contenta?
  • Això voldria jo –digué la princesa que estava trista, tan trista que emmalaltia. No sé per què sent aquesta tristor un dia sí i l’altre també i només tinc ganes de plorar.
  • Doncs pren la meua camisa –digué l’home. Això t’ajudarà en els moments més difícils a recordar el que ha de ser important per a tu. Però posa-te-la al revés, ja que funciona només així.

I la princesa agafà el “nosapquè” i va fer com que se’l posava, doncs el pobre home no portava res de res tapant-li el pit. El pobre va continuar el seu camí cap a la torre del Borrero i la princesa que estava trista, tan trista que emmalaltia, es quedà pensant en el que havien parlat.

Des d’aquell dia, la princesa que estava trista, tan trista que emmalaltia, deixà de banda la seua tristor i recordà a cada moment l’home sense camisa que sempre estava content i contant, pensant que tindria un raig de sol i un plat de calent, després del treball de cada dia. I era Nadal.

Potser no facen falta massa coses per a fer feliç algú, doncs sempre tindrem motius per estar tristos o contents. Es tracta només de triar l’humor que volem tindre i buscar raons per a justificar-lo, i sempre hi haurà algun motiu en el passat, present o futur.

Allò que hem de considerar és que mentre vivim, necessitem forces per mantenir-nos en peu, i…  què millor que fer-nos  una espenteta positiva, en lloc d’esperar que el destí o els altres ens ajuden? Per això, quan tenim problemes o de tant en tant, no estaria mal fer-nos algun regalet si no tenim la sort que ens el facen. Doncs, segur que ens el mereixem per alguna raó, o no?

 

amb la col·laboració de Josué Perales Chirlaque i Neus Mejías.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top