La raó de la força i la força de la raó

Això és el que vaig pensar en vore la foto i el vídeo d’un policia tirant a terra d’una manera brutal, una mestra jubilada. Era la raó de la força i de la bestialitat d’un agent de l’“ordre”, enfront de la dignitat d’una mestra que representava la força de la raó i que estava exercint el seu dret de vaga, en la seua lluita per aconseguir unes millores laborals i una escola en valencià i així, atendre millor els alumnes. I és que com deia alguna pancarta de les manifestacions dels mestres valencians, “Els mestres, fent vaga, també eduquem”. És lamentable i escandalós que la policia es comporte amb la brutalitat dels anys 50, 60 i 70, quan per defensar els nostres drets a la Universitat o a les fàbriques, així com la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, corríem davant dels grisos i érem apallissats per les forces repressores del Règim franquista.

El mínim que hauria de fer el responsable d’aquest escamot policial és dimitir immediatament, degut a la repressió exercida per aquest policia (i segurament, per més agents que no han estat captats la foto), davant la força de la raó que representen els mestres valencians. I a més, davant la força brutal d’aquest policia, demanar responsabilitat a la Delegada del govern espanyol i al ministre de l’Interior. I fins i tot, les seues dimissions, perquè un estat “democràtic” no pot suportar aquest excessos violents. És escandalós que encara hui, l’abús de la força policial quede impune. És escandalós que la raó de la força, acabe per humiliar i castigar la força de la raó dels docents valencians.

He dubtat si encapçalava el meu article amb el títol que he posat, o bé el titulava amb la frase ignominiosa de l’expresident José Mª Aznar: “El que pueda hacer, que haga”. I és que el policia que tirà a terra, d’una manera bèstia, una mestra jubilada, estava seguint, al peu de la lletra, les paraules del senyor Aznar: “El que pueda hacer, que haga”. I tant com aquell policia va fer amb la mestra allò que podia fer, aprofitant-se de la seua força! No el que hauria d’haver fet, perquè li mancava la raó per fer el que va fer!!

Un altre títol que havia pensat per al meu article era: “Muera la inteligencia”, el crit, infame, atribuït al general Millán Astray, durant l’obertura del curs acadèmic a la Universitat de Salamanca, el 12 d’octubre de 1936. El rector, de la Universitat, Miguel de Unamuno, respongué al crit bèstia del general Millán, amb la seua coneguda frase: “Este es el templo de la inteligencia. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. També aquest agent de l’“autoritat”, tirant a terra, salvatgement, aquella mestra, demostrava que tenia “sobrada fuerza bruta”, però li faltava “razón y derecho en la lucha”, que sí tenen els mestres. El policia va vèncer, sí, però no va convèncer, perquè li faltava la raó i intel·ligència per actuar d’aquella manera tan bèstia. Només va tindre la força salvatge per tirar a terra una dona indefensa, i a més jubilada, però carregada de raó. I és que a la vida és molt més important convèncer, que vèncer. La foto i el vídeo d’un policia tirant a terra una mestra indefensa, és la imatge dels qui utilitzen la raó de la força i de la brutalitat. Però no la força de la raó. Perquè aquell policia de la foto, no tenia cap raó per empentar, violentament, una mestra i tirar-la a terra. El policia que va agredir aquella mestra estava seguint al peu de la lletra la frase intimidatòria i colpista de que, “el que pueda hacer, que haga”, com ho fan molts polítics, jutges i altres “forces vives” de l’estat espanyol, que al crit de “Muera la inteligencia”, estan subvertint els valors democràtics del País Valencià i de l’estat espanyol.

Una vegada més, els bisbes (i els capellans) valencians han mirat cap a una altra banda, davant l’atac brutal que va patir una mestra per part d’un policia. Pel contrari, cal recordar ara les paraules valentes de l’arquebisbe de San Salvador, Òscar Romero, enfrontant-se a l’exèrcit d’El Salvador i exigint als soldats que deixaren d’agredir els seus germans salvadorenys. Clar, pel seu compromís amb els drets humans i per no callar davant la repressió de l’exèrcit, l’arquebisbe Romero va ser assassinat per la dictadura d’El Salvador.

També el Consell de la Generalitat del País Valencià té la raó de la força (i la paella pel mànec), per obstaculitzar injustificadament les demandes dels mestres. Un Consell que, a més, és el més car de la història, amb 160 alts càrrecs i que ens costen a tots els valencians 12,1 milions d’euros (Levante, 1 de juny de 2026). M’agradaria vore el president de la Generalitat, els seus consellers i els seus alts càrrecs, vivint amb el que cobren els mestres. De segur que no aguantarien ni quatre setmanes i de segur que farien vaga indefinida. I a més, insensibles als problemes de la gent treballadora, són del tot incapaços de posar-se en la pell dels mestres i d’atendre les seus demandes, més que justificades.

Incapaç del tot com és la consellera d’Educació per resoldre aquest conflicte amb els mestres, el millor que podria fer és dimitir i que el president Pérez Llorca dialogarà directament amb els mestres, per tal de trobar una solució al que demanen els docents valencians.

Som molts els valencians que estem al costat dels mestres en la seua lluita per unes millors condicions laborals. Ells tenen al seu costat la força de la raó i el suport dels pares dels alumnes i els mateixos alumnes, que recolzen, d’una manera total, les reivindicacions dels docents valencians, en la seua lluita per una escola de qualitat i en valencià.