La ratonera de la cultura valenciana: el principal com a metàfora d’un país sense escenari

El passat dilluns 21 de setembre es va viure a València una de les situacions més esperpèntiques de la gestió pública recent. Al matí, l’Institut Valencià de Cultura (IVC) presentava davant els mitjans, amb el somriure institucional de rigor, la nova programació per a tota la temporada del Teatre Principal. Eixa mateixa vesprada-nit, de manera fulminant, la Diputació de València feia públic un informe pericial que ordenava el tancament immediat i indefinit de l’edifici per greus deficiències en l’evacuació. L’endemà mateix, les portes es tancaven amb pany i clau. Eixe tancament inopinat no és un fet aïllat, sinó el clímax d’una operació política repleta de desídia i càlcul fred. A les portes de la caducitat del conveni de cogestió entre la Diputació i l’actual IVC d’una legislatura que ja s’exhaureix, la imatge d’un teatre buit, clausurat i silenciós esdevé la metàfora perfecta del desmantellament de la cultura i les arts escèniques que el govern de PP i Vox està executant al País Valencià.

La brutalitat de la decisió es mesura millor en els cossos que en els informes de sinistralitat. Tan sols uns dies abans d’aquest tancament fulminant, el dissabte anterior, la sala del carrer de les Barques s’havia omplit de gom a gom per a viure un esdeveniment lluminós: l’estrena absoluta d’El llibre de la selva, la nova gran producció de dansa contemporània encomanada pel Centre Teatral Escalante a la companyia Yapadú Artística i dirigida per la reconeguda coreògrafa Rosángeles Valls. Un espectacle familiar pensat per a xiquets i xiquetes, un viatge poètic sobre la convivència, la identitat i el valor de la comunitat que es va topar de morros amb la paradoxa institucional més sagnant. ¿Com es pot executar aquesta maniobra sense oferir una solució provisional immediata ni un calendari clar de reubicació, truncant l’economia física i mental de les nostres companyies? Ho fan perquè no hi ha empatia, perquè la cultura ja no és un servei públic a protegir, sinó un destorb o un instrument d’intercanvi polític.

L’informe pericial difós per la Diputació descriu un espai convertit en «una ratonera», amb recorreguts d’evacuació que, en alguns casos, arriben a triplicar el que permet la normativa actual i amb portes d’emergència bloquejades, segons que s’ha fet públic. Però la vertadera ratonera no és només la de maó, fusta i ferro: és també la teranyina burocràtica i el menyspreu amb què s’ha anat asfixiant el sector. Cal dir-ho: el Principal porta anys arrossegant problemes i un deteriorament que requerien una intervenció de més calat. Durant l’etapa del Botànic, però, es van executar diverses actuacions de manteniment i conservació de l’edifici. Aquelles intervencions no van resoldre la necessitat d’una rehabilitació integral que ja estava damunt la taula. El 2024, amb la Diputació i la Generalitat ja governades pel PP i Vox, les dues administracions no van aconseguir posar-se d’acord sobre el calendari, l’abast de les obres i, sobretot, sobre qui n’havia d’assumir el cost. Mentrestant, la Diputació de València, presidida per Vicent Mompó, fixava les seues prioritats pressupostàries ben lluny dels versos i de la dansa: la Plaça de Bous guanyava pes en les inversions mentre el monument històric del Teatre Principal continuava esperant una decisió que no acabava d’arribar.

Hi ha foc obert entre institucions i la realitat és sagnant: estem davant d’una guerra de guerrilles interna on els mateixos socis de govern es van fent la cameta els uns als altres. Els tacticismes i les batalles de poder entre la Diputació de Mompó i la Generalitat —també en mans de PP i Vox, amb el lideratge de Juanfran Pérez Llorca— es tradueixen en un constant posar pals a les rodes a la gestió diària. Una dinàmica perversa de desgast mutu que menysprea obertament la ciutadania i el dret a la cultura, utilitzant les arts escèniques com un simple camp de batalla per a dilucidar qui té el control del territori i de les seues sigles de cara al futur electoral.

Hi havia alternatives lògiques i lícites abans d’abaixar el teló de colp i silenciar la partitura que Pep Llopis ha compost expressament per a aquest Llibre de la selva. Es podia haver adequat l’aforament de la sala a la capacitat d’evacuació real que permeten les seues múltiples sortides, mantenint l’edifici viu, protegit i programat per a usos de baixa ocupació, tal com permet la legalitat vigent. Però prefereixen tancar. Prefereixen el cadenat. La clausura d’aquest històric escenari coincideix amb la paràlisi asfixiant que pateixen les productores independents valencianes, abocades a la precarietat econòmica a causa del bloqueig sistemàtic i de la congelació de les ajudes a la creació. Plou sobre mullat. El buit que deixa el Principal és el mateix silenci administratiu que destrueix el teixit professional autòcton, agreujat per la ruptura deliberada del Circuit Cultural Valencià o l’eliminació dels Premis de les Arts Escèniques. Unes tisorades estructurals que dinamiten les xarxes que cohesionaven els nostres municipis i garantien que la llibertat creativa arribara a cada racó del País Valencià, de nord a sud.

Al final, als ciutadans, se’ns nega el dret a prendre seient i se’ns expulsa de la platea d’una cultura pròpia, lliure i de qualitat. Ens trobem davant una política cultural que no construeix, sinó que clausura; que no gestiona, sinó que deixa morir per inanició o per l’impacte d’informes redactats a conveniència en despatxos tancats. El bou ha tossat les nostres institucions perquè s’ha deixat deliberadament que el bou ens agafe. El desprestigi a la creació és total, i el Teatre Principal de València n’és el monument provisional. Els llums de la façana s’apaguen, les portes s’han tancat i les cadenes van fent-se fortes. No és una qüestió de metres d’evacuació; és el desmantellament premeditat de la identitat cultural valenciana convertida, ara sí, en una autèntica tragèdia on les xiquetes i els xiquets i els creadors s’han quedat sense selva, i on ningú no eixirà a aplaudir quan baixe el teló.