La recerca del bé

Sempre estem caminant per l’estreta senda que per dalt voreja els dos fondos avencs del bé i del mal. Cada dia i en cada ocasió, cada persona, cada estona. És inevitable que en el trànsit de la nostra existència sempre hàgem de triar què faig, a qui done suport, de quin costat estic, m’aprofite de la situació o no me n’aprofite, conteste amb agressivitat i violència o done la mà procurant la pau… Seria una llista interminable presentar ara totes les opcions que, conscientment o inconscient, elegim cada dia.

Per desgràcia, hi ha massa persones que no ho pensen i es deixen simplement dur per la tradició, la moda, el costum, els interessos personals, el què diran o la comoditat, però, en el nostre món global, totes les accions diàries dels huit mil milions que som al planeta tenen influència, ordeixen la realitat social del present que ens envolta i, tot d’una, ens sorprén amb una situació inesperada. A hores d’ara ens està ocorrent a tots els habitants del planeta i intentem buscar-hi unes causes, però preferim ignorar que tal situació no ve de sobte com una ocurrència d’algú; ben al contrari, ha estat produïda per milions i milions de decisions en tot el món que de vegades semblaven inoperants i innocents.

Tots jutgem la realitat segons la nostra comprensió, segons la nostra ideologia, segons els nostres principis morals que, en el cas de la gent religiosa, són els que estableix la seua fe. Però la decisió és nostra i sempre hauré de reflexionar si el que em diu la meua tradició, la meua moral, s’ha d’aplicar sense miraments. En el cas dels principis religiosos a vegades pot haver-hi –i, de fet, n’hi ha– missatges que desvien l’atenció i desvirtuen la noció del que és realment bo o roí. Totes les religions parlen de pecat com una ofensa a Déu i una falta a la fe rebuda, però si no ho expliquen bé van creant la mentalitat que el pecat és sols un acte contra la religió establit per Déu. Així, el pecat tindria com a essència l’incompliment d’un precepte, una falta religiosa. Consegüentment, les persones que no són d’eixe credo no tindrien tal pecat.

Però, no. No. Considerar el pecat de tal manera és oblidar el motiu de l’emergència de les religions en la humanitat, que d’una manera o altra sempre cerquen la millora de la societat en què han sorgit, perquè el pecat és la producció d’un mal que es fa conscientment i lliure. El pecat necessita sempre la llibertat i, tal mal –siga de pensament, obra o omissió– ha de ser un mal a les persones, a un mateix o a la creació.

La religió nostra no deixa cap espai per al pecat religiós: tota acció que perjudique el proïsme o la creació és un mal que cal corregir i restaurar. És eixe mal el que cal evitar i denunciar; un mal al qual no hem d’acostumar-nos ni excusar-lo de cap manera.

En un món tan interrelacionat com el nostre, el pecat no pot ser altra cosa sinó una ferida a les persones, a la societat i a la natura. No existeix el pecat religiós, sinó el mal que es fa de qualsevol manera, sigues religiós o no. Si la dita del físic diu que l’estel Sírius s’estremeix quan una infanta tira la seua nina des del bressol, hem de tindre cura perquè les nostres accions i eleccions influeixen sempre el nostre llogaret global!