La religió a l’escola

En fa d’anys que el tema de la religió a l’escola és motiu de debat i que molt sovint crea malestar.
Els condicionants socioculturals que anem arrossegant des d’una societat, a més d’autocràtica, oficialment catòlica han determinat que, tot i que l’Estat és constitucionalment laic, socialment la catolicitat, que no la fe o religiositat viscuda, encara marca la vida de molts aspectes dels nostres costums locals com festes, tradicions, espais socioculturals i també afecta el món de l’ensenyament. La qüestió requereix un tractament asserenat, assenyat, objectiu i absent de tota visceralitat.
Pareix evident que des de l’oficialitat d’un estat aconfessional la religió hauria d’estar fora de les aules com, també, les autoritats haurien de desvincular-se oficialment de tota expressió pública d’aquest caire.
Pel sol fet que a l’escola la religió s’ensenye només en una modalitat singular i com a transmissora dels valors d’aquesta, i amb això es vulnera els drets o els sentiments de part de l’alumnat, no hem de fer fora de les aules aquesta matèria simplement amb el pes d’aquests arguments.
La religió, o millor, les religions formen part de la història de la humanitat, que és tant com dir, de moltes, de les persones humanes (permeteu-me afirmar que la religió és un fet preferencial en la vida de moltes persones ara mateix).
Les diverses cultures, incloent-hi les més primitives, gairebé totes elles, han manifestat, mitjançant llurs elements un culte a alguna deïtat que han considerat protectora, superior, o simplement benefactora.
El culte cap aquest ésser superior ha generat molts elements de caràcter arquitectònic, artístic, literari, descobertes, saviesa, fraternitat, domini, sotmetiments i fins i tot, en la seva cara més nefasta, guerres.
Darrerament, al nostre continent, un fort corrent laïcista campa per tot i l’abandonament de la praxi religiosa és majoritària. Els estats, donat el seu caràcter aconfessional, han abandonat l’ensenyament d’aquesta matèria perquè també la ciutadania ha deixat, en gran part, de ser creient.
Tot i això, ens trobem en un context cultural on les religions monoteistes, majoritàriament, han estat i estan presents al llarg de molts segles. Açò ha deixat tantes empremtes a la nostra història que no les podem pas ignorar.
Les actuals i futures generacions que estan rebent (i rebran) formació no poden incorporar-se a la vida tot ignorant un bagatge històric que independentment de la seva acceptació o no, és indefugible.
L’abandonament d’aquesta matèria a les aules, afegiria un punt d’analfabetisme al nostre jovent perquè d’aquesta manera els hi deixaríem sense la clau per poder conèixer, assaborir i entendre tot el que abans esmentàvem que el fet religiós ha deixat per a sempre.
Sovint escoltem queixes de la feblesa del sistema d’ensenyament. De l’alt grau d’ignorància que ostenta la mitjana de l’alumnat de bàsica i fins i tot de batxillerat; doncs bé, no afegim més llenya a la foguera barrant-los el pas a una part de la història. Història que, tot i ser font inesgotable de polèmiques, és història i per tant motiu suficient per apropar-s’hi.
Així doncs, cal fer una assignatura, no opcional, que podríem anomenar-la “Història de les Religions”. D’aquesta manera l’alumne rebria una formació general de la història i del fet religiós, però sense entrar en cap d’elles en particular. Sense que li aplegue cap adoctrinament -informació sí- dels valors, ideologia o creences.
No fóra sobrer que hi hagués un apartat per enraonar al voltant del fet confessional. Que explique què és allò que ha mogut l’home al llarg de la història a tindre unes creences determinades. La qual cosa el fa unir-se al grup dels qui com ell tenen la mateixa fe o aspiració religiosa (a l’Església Ortodoxa en el cas dels cristians ortodoxes).
Quantes o quines religions haurien de ser és matèria d’estudi. És qüestió que els experts o bé les parts implicades hauran de resoldre.
Mestres, pares, representants dels alumnes, experts, administració i —per què no?— una representació ecumènica de distintes religions podrien formar aquesta comissió.
Els pares que vulguen una formació religiosa determinada pels seus fills, hauran d’escollir un centre privat on l’ideari siga el de la seua religió.
Acabem la proposta convidant a escometre l’afer per la seva importància, i per donar-li una solució definitiva sense cap prejudici. Tot fent esment d’aquell aforisme que diu, Sapere aude, aço és: “Atreveix-te a saber”.