La religiositat de l’Horta d’Alacant

–­ Tiet, com és que t’agraden tant les esglésies si tu no creus en Déu? Em preguntava la meua neboda fa ja uns quants anys.

– No és Déu qui em crida l’atenció, sinó l’amor que els homes demostren envers ell alçant tots eixos temples. Responguí.

No em declare creient. Em costa molt creure en un Déu que permet tantes barbaritats. Però per amor a Déu l’home ha alçat temples al llarg del món en diferents estils segons el lloc i l’època. Els cristians els han posat sota l’advocació d’un sant, de la Mare de Déu o del seu Fill, rebent el seu nom, com per exemple Santa Maria, Sant Nicolau, Sant Joan, Sant Salvador, Sant Vicent Ferrer, Santa Teresa… I no són poques les llegendes i els miracles testimoniats en diferents indrets de la nostra geografia, fruit de la desesperació d’un necessitat o, fins i tot, construïts per a l’aprofitament econòmic o del poder per part les elits.

Aquests dies hem pogut llegir a Jorge Payá a la Revista Saó, a Joan Borja a Alicante Plaza o a Manuel Lillo a La Veu del País Valencià parlar-nos de la història de la Santa Faç i de la seua importància per a l’Horta d’Alacant. Es pot ser més o menys creient, però no es pot negar la importància de la religió en la formació de la idiosincràsia dels habitants de l’Horta d’Alacant. El poble ha venerat la Verònica pels miracles relacionats amb l’aigua, eixe bé tan escàs a l’Horta d’Alacant, regada més amb suor que amb pluja, però sobretot gràcies al sistema de reg heretat dels andalusins i perfeccionat pels cristians al voltant del riu Montnegre. Una necessitat, la de l’aigua, que trobem al darrere de moltes altres tradicions com en els miracles de la Mare de Déu de Loreto a Mutxamel, qui tan prompte salvava el poble de la sequera, com el salvava de l’aiguadut que l’amenaçava gràcies al miracle de la sabateta.

Si els franciscans “construïen” miracles al voltant de Maria o de relíquies de Crist que els servien per a assentar comunitats de franciscans o de clarisses, les autoritats civils els disputaren el control dels símbols religiosos. És així que la Santa Faç acabà sota el patronatge del Consell d’Alacant, qui afermava el seu control sobre l’Horta i l’aigua. Fer donació de terres a l’horta o d’un fil d’aigua eren dels millors avals possibles per ser admesa al monestir. Recordem que a l’Horta d’Alacant la propietat de l’aigua i la de la terra anaven per separat.

Altres festes que no podem oblidar són el porrat de Sant Antoni a Alacant, que celebrava el 2010 el V Centenari, al barri del mateix nom, on hi hagué una ermita dedicada al sant sufragada pels hortolans i els pastors que vivien en aquell barri. I és que Sant Antoni Abat, en paraules de Sanchis Francés, és un dels sants que més devoció desperta entre els pobles i viles de parla catalana. La florida festa de la Santa Creu, o Creus de Maig, al barri de Santa Creu d’Alacant. A Sant Joan d’Alacant se celebra des de 1980, una introducció que va acompanyada del ritme de sevillanes. O la Mare de Déu del Carme, protectora dels pescadors i dels mariners, paper que a les nostres terres havia exercit Sant Pere.

Hi ha qui afirma que la Setmana Santa no és una festa pròpia dels alacantins, però Jorge Payá ens recorda que la importància de la Pasqua al Regne de València, dia en què es feia l’elecció dels diputats a Corts a Alacant, Biar, Oriola i Xixona, probablement des del segle XIV. El 1603 es parla ja de la processó del Sant Crist del Dijous Sant a Alacant. Les processons penitencials es configuren a partir del segle XVII, després del Concili de Trento, en època barroca. Amb daltabaixos, engegades i arrancades, els passos es mantenen als barris, i per això hui parlem de la Flagel·lació a Sant Blai, la Pietat i Caritat a Benalúa, la Mater Desolata a Carolines, la Santa Creu al barri homònim, el Gran Poder a Sant Antoni, i el potser més conegut Morenet al Raval Roig, portat pels mariners i pescadors.

S’ha substituït la religiositat per la festa, per l’oci. Confrares que, sovint, no exerciran el seu cristianisme fins a la pròxima Setmana Santa. Una Setmana Santa que cada volta més, intenta imitar les formes sevillanes perdent-se les característiques pròpies, entre elles la llengua i el vocabulari típic de les confraries, com denuncia Jorge Payá: “perdem més temps en veure que fan a Sevilla que en indagar i estudiar el nostre passat. La Diòcesi ha de pensar si és bo obviar la nostra història i continuar donant entrada a elements i costums importats d’altres terres.” Per exemple, Alacant introduí fa 37 anys l’Exaltació de la “Saeta i Mantilla” al Divendres de Passió, i des de llavors, la saeta forma part de la Setmana Santa alacantina. Anorreen la nostra identitat, els nostres trets diferencials.

El Misteri d’Elx, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, canta la dormició i ascensió de Maria en valencià des de fa 500 anys, resistint la progressiva castellanització de l’Església. Però ara molts dels que hi participen ja no tenen el valencià ni com a segona llengua, la qual cosa obre la porta a molts interrogants sobre el seu futur. I no és anodí aquest detall, ja que tota la tradició, totes les creences i devocions a les nostres terres, tot, nasqué en valencià, la llengua que parlava Alacant i la seua Horta. Els actes litúrgics eren en llatí i els sermons en valencià, la llengua de Sant Vicent Ferrer, substituïda, a poc a poc, pel castellà. El 2017, Jesús-Àngel Velasco i Pastor testimoniava com les misses a l’Alacantí era predominantment en castellà, excepte algunes festivitats assenyalades, com Sant Vicent Ferrer, la Mare de Déu dels Desemparats, Sant Crist, Sant Bartomeu… Els rectors es justificaven dient que els feligresos no demanen missa en valencià, algú afirmava que històricament la preferien en castellà. Només en la confessió, el valencià es mantenia ben viu. Quan el Concili Vaticà II substituí el llatí per les llengües vernacles, els valencians quedaren orfes de la seua llengua. Per qüestions religioses? No. Per qüestions lingüístiques, com alguns fariseus ens volen fer creure? No. És una qüestió política. Que li pregunten a monsenyor Benavent.

Quan l’home ha buscat a Déu ho ha fet en la seua llengua, en el nostre cas el valencià. Perdem identitat com a poble també en la manera d’adreçar-nos a Déu, a la Verge o als Sants, hem canviat el valencià pel castellà, llengua abans impostada. Com expressa Francesc Xavier Sala, “la Faç Divina va nàixer de l’Horta d’Alacant i per a l’Horta d’Alacant. Va nàixer parlant valencià, una de les raons per a mantindre’l i promoure’l”. La destrucció del patrimoni no afecta només els elements materials, sinó també a l’ànima del poble, la seua llengua. L’emocionalitat del món és mediatitzada decisivament pel llenguatge, diria Joan Borja. Destruir un idioma és matar la manera com veiem i interpretem el món, de com el pensem, de com manifestem els nostres sentiments. Matar les paraules és un acte de dominació.