La religiositat en Maria Ibars

Les circumstàncies de Maria Ibars (1892-1965) van fer que la pràctica totalitat de l’obra literària i de la projecció cultural de l’escriptora, llevat del breu període que va de 1934 a 1936, es desenvolupara durant els anys difícils de la postguerra amb les grans dificultats que això comportava per eixamplar i divulgar el seu coneixement i el de la seua obra. El fet de morir a l’inici de l’any 1965, no va permetre tampoc que visqués la revifalla cultural i sociopolítica del valencianisme.

Així, la informació sobre aspectes de la seua vida i personalitat, com els estudis sobre la seua obra, van ser ben minsos i incomplets fins arribar a la dècada dels vuitanta en què se’n produeix la reivindicació i revalorització per part del grup de la revista L’Aiguadolç, fet que culmina amb la celebració del centenari del seu naixement (1992-1993) i que va comportar un salt qualitatiu en el coneixement de la nostra autora.

El resultat mostra una personalitat ben complexa, singular, amb una trajectòria vital decidida i independent on destacaríem, però, el seu caràcter de dona solitària, així com una tendència clara envers l’escepticisme i el fatalisme i, alhora, una dona forta malgrat els problemes anímics i de salut. Un perfil en què, tot i la dedicació a la criança dels fills o a la millora de l’escola, ressalta la dedicació a l’escriptura: el projecte de recrear i salvar a nivell literari un model social i civilitzador amb el qual s’identificava i en el qual es projectava –el de la ruralitat i la tradició–, i que es trobava en precari davant el model urbà, la modernitat i el progrés. Aquest posicionament fa que Maria Ibars adopte una perspectiva ombrívola i desencantada, escèptica respecte del desenvolupament de la humanitat però, a la vegada, compromesa des d’una fonda component ètica i social amb les classes populars, un marc ideològic que la duu a la defensa del tradicional món comunitari i a identificar-se i a defensar la gent humil, oprimida o marginada. Es tracta, doncs, d’una personalitat complexa, gens convencional. Una personalitat rara, una component significativa de la qual seran els valors comunitaris, el fatalisme i la religiositat.

La religiositat és, certament, un dels trets que caracteritzen Maria Ibars, però a hores d’ara no tenim cap estudi que s’hi haja focalitzat. En aquest article ens plantegem de realitzar-ne un acostament sintètic.

En primer lloc, convé assenyalar que el fet religiós i la seua vivència són presents al llarg i ample de tota la seua obra. El podem trobar tant en la poesia com en la prosa, el teatre o els escrits periodístics. En Maria Ibars, la religiositat cobreix un ampli espectre que es desplaça entre dos eixos fonamentals: com a fenomen social, en tant que religiositat popular (d’arrel costumista, lligada a creences ancestrals, de caràcter festiu o de ritual col·lectiu…) i també com a vivència espiritual (de caràcter íntim, introspectiu i personal, transformador…). Tot i això, molts dels seus escrits participen dels dos plantejaments, s’encarna en la natura que sembla commoure’s i transformar-se davant la presència o la contemplació de la divinitat, i esdevé un element essencial del model social-tradicional que defensa l’escriptora.

Es tracta, en primer lloc, de la religiositat popular, un dels ingredients essencials d’aquell món que l’escriptora veia en perill de desaparició i, alhora, una de les poques temàtiques que es podien abordar, sobretot en els primers anys de postguerra, amb unes dificultats extremes per a la publicació que es veia reduïda, de fet, a textos breus, de caire festiu, popular i religiós. Seguint la tàctica assumida per Carles Salvador i el seu grup, hom perseguia el manteniment de la presència pública del valencià escrit mitjançant la participació en revistes festeres, en llibrets de falla o en programes de festes. Així, trobem una relativa abundància de poemes ibarsians de temàtica festiva i religiosa, centrats en les festivitats populars més emblemàtiques dels valencians:

Un significatiu grup de poemes i algun altre text, referits a les Falles de Sant Josep i les Fogueres, publicat sobretot a la revista Pensat i Fet, però també en diversos llibrets de falla.

Un altre grup de poemes al voltant de la Mare de Déu, on destacaríem el sonet «Nostra mareta», amb què va participar a la Corona poètica en llaor de la Mare de Déu dels Desemparats, organitzada per diari.

I un tercer grup d’escrits destinats a lloar sant Vicent Ferrer, on trobem diversos poemes publicats a Glòria vicentina. Antologia poètica i, sobretot, a la revista de L’Altar del Mercat amb motiu del VI centenari del seu naixement, amb la participació als Jocs Florals Vicentins amb el poema «Predestinat». Aquest certamen és també l’àmbit on cal emmarcar la producció teatral ibarsiana de què tenim notícia. Es tracta de dos miracles, un escrit en col·laboració amb Sofia Salvador, La conversió dels jueus, que va guanyar el primer premi de la modalitat, i un altre d’autoria exclusiva, Els miracles de Teulada. I encara cal esmentar «Pedagogia poètica del Mestre Vicent Ferrer» (1955), un article interessant per tractar-se d’un text de caire pedagògic.

 

En segon lloc, la religiositat s’escampa gairebé indestriablement pel conjunt de l’obra. Ho podem veure, per exemple, en aquest poema dedicat a l’Assumpció, prenyat d’un goig panteista:

 

Per què és avui alat el dia

I més rosada la llum?

Per què l’aire és més lleuger

I dona el camp més perfum?

(…)

 

I és que, com ja hem dit, el fet religiós forma part substancial de l’univers literari bastit per Maria Ibars, Un element essencial a l’hora de re-lligar sincrèticament l’avui amb el passat remot per sublimar el món rural i tradicional que l’autora volia aixoplugar «a l’ombra del Montgó». D’una banda, un conjunt de creences i de pràctiques populars ancestrals reabsorbides per la religió catòlica i gestionades fonamentalment per les dones (remeieres, nigromàntiques, fetilleres…), hereves i dipositàries privilegiades de la saviesa, dels succeïts, de les gestes i dels mites populars, i, alhora, recloses en els marges, front als sabers i els poders oficials. Un exemple d’aquesta preferència de Maria Ibars per la marginalitat el tenim en aquest fragment de Vides planes que ens parla precisament de fra Pere Esteve, el Pare Pere, eremita franciscà mai no acceptat del tot per les jerarquies eclesiàstiques, però venerat pels estaments populars, i un referent de l’escriptora pel que fa a la seua fèrria voluntat de renunciament i ascetisme:

 

(…) Pensava en el predicador i en la tradició de la processó de les seues germanes pel Montgó en nit privilegiada, senyal de predestinació per qui les veia. El cor prenia en aquell lloc venerat, aquelles pedres ennoblides per la presència de l’anacoreta fill de la ciutat… Els cantals assenyalats com a capçalera en aquelles paretetes de cel·la reduïda, ara plenes de sargantanes fugisseres i heura mesquina, aquell silenci respectuós entre despulles històriques, el posaven més endins de si mateix (…) Aquell recinte sabia de sacrificis, abnegació i renunciament.

 

La religió esdevé, fins i tot, el tema de dues narracions breus, publicades simbòlicament a l’inici i al final de l’obra ibarsiana:

«Iconoclastes» (juny de 1936). Una colla de joves exaltats per la «ventada iconoclasta» que arriba de la ciutat decideix, malgrat el frau que això suposava per a les seues germanes, mares i promeses, cremar la imatge de Sant Miquel. Entre les flames, els espanta el rostre del diable que havia estat als peus del sant: ells havien anat a destruir els sants i aquell era el dimoni… Haurien de respectar-lo. «Els iconoclastes es detenien ja davant un icon».

«La fe dels altres» (pòstumament, en 1965). La Mare de Déu de l’ermita de les Rotes va de caseta en caseta, però Maties es nega a allotjar-la. Quan la duen a la caseta veïna, les andes es fan prodigiosament més pesades i l’han de dipositar sobre el marge de Maties. Aquest intenta tirar-la pel barranc, però no fa sinó rodar atordit fins que deixa la imatge al mateix marge i accepta de quedar-se-la: «Fem com tots», diu a la germana.

 

Hi podem veure ben reflectides en aquestes dues narracions les característiques bàsiques d’aquella religiositat comunitària a què ja ens hem referit, així com un tractament compassiu dels esgarriats… Sembla que, per a Maria Ibars, Déu no és mai justicier sinó sempre amor.

Finalment, intentarem fer un acostament al moll de l’os de la seua vivència personal de la religió. Per a això pararem atenció a dues circumstàncies ben significatives en la seua mort i soterrament: la primera, el fet que el recordatori elaborat per anunciar el seu decés proclama la condició de terciària franciscana. Se’ns revela així que sembla que la seua religiositat s’assentava en un compromís de vida d’acord amb l’espiritualitat franciscana, on destaquen l’amor a la pobresa, l’obediència i la puresa del cor; en segon lloc, la decisió de ser soterrada amb les restes de sa mare, al mateix nínxol, on només figura el nom de la progenitora.

Aquell ascetisme, aquell compromís amb el desvalguts i aquell deseiximent d’au de pas, de pelegrina, com li agrada dir, de segur que es combinava amb arravataments místics que, de vegades, arribaven a la superfície de la pàgina en blanc, com aquest «assedegament»:

 

L’aigua del meu

pou intern tossudament em guardava

com un gran tresor, com un sortilegi

que em defenia de lluites de l’ànima.

 

Arribà vora el pou un pelegrí

assedegat:

–¿em dones d’eixa aigua per apagar

la set roenta que porte al pit?

 

Miraven tan fixos i tan ardents

els ulls farcits de l’infinit misteri

que aigua nova de vida inefable

vaig pressentir.

 

¿Què veien els ulls d’aquell pelegrí?

Fibres de cor m’anaven pentinant.

Caïa l’antic llast i l’omplien

subtils anhels.

 

No apaga el meu pou la set que ara tinc;

set d’altra cosa que el cor vulcanitza

i no pot concretar ni definir

l’ànima meu

 

Revista número 506, pàgs. 38-41. Octubre 2024.