La resistent feblesa de la societat civil valenciana

Què entenem per societat civil?

El director de la revista Saó, Vicent Boscà, em demana si puc respondre la pregunta: per què és tan raquítica la societat civil valenciana? Voluntariós com soc i sempre disposat a col·laborar en aquest miracle del periodisme valencià que és la revista Saó –quaranta-set anys de periodisme en valencià ininterromputs–, reformule la pregunta. Primer haurem d’aclarir què és això que anomenem societat civil, i després ja en veurem la solidesa, l’estat de salut, si pren prou vitamines o va amb gaiato com el tio Canya. Anem a pams.

En la perspectiva del liberalisme tradicional –tan pervertit en les visions neoliberals de l’escola econòmica de Chicago, especialment, la dels Chicago boys que arrasaren Amèrica Llatina amb les seues propostes i foren la mà fosca del dictador Pinochet–, perspectiva que podem remuntar al filòsof John Locke, la societat civil no va més enllà de la defensa dels drets individuals davant la intromissió de l’Estat. És, doncs, una teoria d’oposició a l’Estat i de defensa d’allò individual. L’element central d’una tal visió és el mercat, de tal manera que tot es resoldria amb la meravellosa mà invisible de l’escocès Adam Smith. Tot el mal que ha fet el liberalisme i el neoliberalisme amb allò que cruelment anomenen destrucció creativa no cap en aquest article: reconversions industrials, desterritorialització d’empreses i globalització econòmica, fons voltor, països mà d’obra barata, països abocador, neocolonialisme.

M’interessa prou més destacar la perspectiva d’Alexis de Tocqueville, un home d’una gran sagacitat que amb la seua obra va posar les bases de la teoria democràtica moderna. Ell defensava que la societat civil és la forma autònoma amb què la gent s’organitza, un procés d’autogovern que naix de la vida social, és interdependent amb l’Estat i potencia les polítiques democràtiques. L’associacionisme de la gent per a l’acció col·lectiva serà l’element central de la seua visió de la societat civil. Aquesta formulació, feta a partir de la seua experiència americana, continua sent vàlida en l’actualitat. De fet, moltes de les propostes de monitorització de les polítiques públiques, d’exigència de transparència a les institucions, de publicitat quant a les males pràctiques, d’actuar davant els problemes col·lectius, beuen d’aquells plantejaments inicials de l’home que va escriure La democràcia en Amèrica.

Potser un dels enfocaments més en boga des del 15-M i l’embranzida de l’anomenada Nova Política –avui en dia prou qüestionada per les polítiques de suport a la socialdemocràcia clàssica– siga la que deriva del pensament d’Antonio Gramsci. Per al pensador comunista italià, cal diferenciar, d’una banda, l’acció econòmica i l’aparell coercitiu de l’Estat; i de l’altra, la societat civil. Aquesta darrera seria un espai intermedi entre l’Estat i la societat, un espai de lluita entre l’hegemonia de l’Estat i la contrahegemonia que vehicula les propostes de canvi social, cultural i polític, un espai d’accions populars legítimes que poden incidir en les decisions governamentals; un espai, doncs, d’emancipació i subversió. Alguns autors, a partir d’aquestes distincions, han insistit que la societat civil consisteix a promoure el civisme, la igualtat, la tolerància i la democràcia. Això ens portaria a distingir entre bona i mala societat civil segons els objectius que defensen les organitzacions implicades. Certament, l’associacionisme ciutadà no és necessàriament un espai virtuós. Només cal pensar en algunes associacions que defensen les armes, matar animals, etc.

Al meu parer, la societat civil és un espai públic d’acció social, cultural i política de la gent, de manera autònoma de les institucions polítiques, a traves de l’activitat de la qual s’expressa i es dirimeix el conflicte social i es lluita per la legitimitat i el reconeixement de les propostes quant a la societat que volem ser. Es tracta d’una lluita entre projectes de futur que generen identitat i formes d’actuar per a construir i canviar la societat. Pretén, a través de les associacions i moviments socials, canviar les percepcions, els marcs mentals, les maneres d’entendre el món i, en aquest sentit, prenen rellevància les emocions que es vinculen als missatges amb l’objectiu de canviar els marcs de referència.

Avui en dia, davant la porositat, els llargs tentacles amb què l’Estat intervé a tot arreu, per saber si una associació o moviment pertany a la societat civil o a l’Estat cal tenir en compte sobretot davant de qui ret comptes (accountability). El finançament també en seria un indicador clau. UNICEF, per exemple, tot i que busca els diners de la ciutadania, no pertany a la societat civil en tant que ret comptes a l’ONU. I ací caldrà tenir en compte tots els perills de depreciació dels objectius d’ONG i associacions quan l’objectiu principal esdevé mantenir les subvencions de les administracions públiques i les ajudes de grans empreses. Llavors, podem parlar de colonització de la societat per part de l’Estat i el mercat, un espai cada vegada més extens en què les estratègies de blanqueig dels poderosos, per exemple, de greenwhasing, i altres operacions d’imatge bonista, tracten de manipular la societat.

L’element central de les organitzacions de la societat civil és la voluntat d’actuar, d’influir. No hi entrarien, doncs, les associacions recreatives de caire tradicional. Només ho serien quan es mobilitzen amb intencionalitat política. Un exemple serien les disputes per la presència de les dones en els Moros i Cristians. Recordem allò de la bona i la mala societat civil. Quan els defensors dels bous al carrer es mobilitzen contra els intents de regulació o supressió, també són societat civil. Si voleu, de la mala, com totes les accions contra els drets de les dones o les proclames negacionistes de la covid o el canvi climàtic. No oblidem que la societat civil és un espai de lluita tant internament com respecte del poder. I el més important, allà on podem dir que hi ha una societat, hi ha societat civil més o menys desenvolupada, desperta i crítica.

Els mitjans de comunicació i les esglésies han jugat històricament un paper important en el suport a les iniciatives transformadores de la societat civil. Actualment, al País Valencià i a l’Estat espanyol, els mitjans dominants estan alineats amb els governs i amb les posicions vinculades als interessos dels seus propietaris, dels seus creditors i de les ajudes i publicitat institucional que els donen els governs. També hi ha les escletxes que permet Internet i les xarxes socials, vies importants de conscienciació i mobilització de la societat civil. L’Església catòlica ha viscut temps d’integrisme reaccionari del qual no sabem si se’n sortirà. El millor exemple és que destina més diners a la COPE que a Càritas.

 

Les causes de la societat civil valenciana

No se m’acut res millor que començar amb un argument contrafàctic. ¿Com seria la societat valenciana sense les mobilitzacions que impediren la destrucció del Saler, la construcció d’una autopista pel llit del riu Túria, sense Escola Valenciana, sense Xúquer Viu, sense Compromís pel Territori que va sacsejar la societat valenciana en els anys terribles del PP, sense el Col·lectiu Lambda i el moviment LGTBI+, sense la important presència i acció del moviment feminista, sense la Primavera Valenciana, sense Salvem el Botànic, el Cabanyal, Per l’Horta i tants altres moviments i associacions de defensa i promoció de causes socials? No podem infravalorar aquestes lluites i els guanys obtinguts a favor de la societat.

A més, a hores d’ara i després de Seatle, Porto Alegre i el 15-M, els moviments socials –nervi fonamental de la societat civil valenciana– han aprés a prescindir dels lideratges més o menys forts i messiànics, dels deliris de l’avantguarda redemptora i coses per l’estil. Han emergit models relacionals nous basats en l’horitzontalitat, en la importància del compromís individual que contribueix a la mobilització col·lectiva, en el treball en xarxa. Qualsevol pràctica d’arreu del món s’adapta a les condicions de la mobilització local. La xarxa ha esdevingut un instrument i un mitjà; un instrument d’aprenentatge, adaptació i apropiació de les experiències d’altres espais territorials i socials, i un mitjà de comunicació obert al món per tal de difondre la pròpia realitat i intercanviar informació amb activistes d’arreu. Mai no hem estat tan inserits en les dinàmiques globals com ara mateix i alhora ocupats amb els problemes i les lluites que sempre s’expressen en l’àmbit local, sobre la pròpia realitat.

No podem negar que els obstacles a les propostes que reclamen més democràcia, més igualtat, més respecte al territori i a la identitat cultural i lingüística, més globalització dels drets humans, continuen sent formidables. Tanmateix, també és cert que disposem d’uns instruments que ens permeten ventilar les vergonyes i els abusos del poder com mai. Les possibilitats d’aprofundir els canvis a favor de la majoria i contra els interessos dels poderosos es juguen també, i de manera fonamental, en la confrontació de les idees, en el desvetllament de les mentides, en el llarg procés de formació d’una opinió pública ben informada i, per tant, crítica.

En els darrers anys, precisament quan han arribat al govern valencià impulsats per la societat civil els actors polítics que permetien canalitzar les expectatives llargament covades en la lluita contra el mal govern de la dreta, hem assistit a un afebliment de la vitalitat de la societat civil. Molts activistes, en una mena de reedició postmoderna del que ja va succeir durant la Transició política, han estat cooptats per a càrrecs del govern a diferents nivells i, a poc a poc, han anat emmoquetant la seua visió de les lluites ciutadanes. He arribat a sentir que ells ara lluiten des dels despatxos i el DOGV. Ha estat l’excusa preferida per a no fer costat al carrer en les protestes ciutadanes. El problema rau en el fet que l’acció del seus despatxos i el DOGV queda molt curta. Així és si mirem la pervivència de les amenaces a la sostenibilitat del territori, la violència i agressivitat de l’Autoritat Portuària –hereva de les bogeries dels Chicago boys, créixer a qualsevol preu encara que destrossen tot el litoral i posen en perill la salut de les persones–, el cinisme ecologista de l’ampliació de la V-21 que ha destruït horta i alqueries centenàries a favor dels cotxes, la violència estructural continuada dels desnonaments a favor dels bancs i els fons voltor, les cues de la fam.

Quant a l’impuls al valencià i a la cultura, quasi huit anys després, ens trobem que ha continuat el retrocés de l’ús del valencià, que les campanyes que s’han llançat han estat molt ineficients a la llum dels resultats. Sembla que han servit per a justificar que s’ha fet alguna cosa i res més. La presència del valencià als mitjans de comunicació és ínfima i el govern alimenta els mitjans convencionals que mai no han fet res pel valencià mentre bandeja en les ajudes i la publicitat institucional els pocs mitjans en valencià. La Llei del Plurilingüisme, sense atendre les protestes dels professionals de l’educació, ha representat un clar retrocés, amb algunes propostes quant a certificacions que situen el valencià en una major precarietat. Els mitjans públics, mancats d’un suport econòmic suficient, tampoc no han aconseguit reeixir en la jungla mediàtica dominada pels mitjans espanyols. Qui recorda les mobilitzacions dels treballadors de RTVV? La retòrica de l’austeritat impulsada pels governs neoliberals causants del crash del 2008 també es va apoderar dels marcs mentals de l’esquerra majoritària. La política cultural continua amb uns nivells de despesa molt per davall dels països del nostre entorn. Els índexs de lectura continuen sent molt baixos. En resum, després de dues legislatures de polítiques progressistes, els indicadors culturals no han millorat i moltes de les persones que treballaven des de la societat civil s’han desmobilitzat per cooptació i s’han afeblit les associacions del sector.

Amb tot i això, hi ha una efervescència en la societat civil que es renova amb nous efectius i noves lluites, que recupera aquelles persones que han deixat de confiar que «els nostres ho faran tot» i que són conscients que cal mantenir les lluites i les pressions també quan governen els que ens són més pròxims. L’emergència de noves formes d’activisme com els sindicats de barri, les organitzacions solidàries als barris, la coordinadora Entre Barris, El Litoral per al Poble i la pervivència d’organitzacions de llarg recorregut com Escola Valenciana, Acció Ecologista Agró, Per l’Horta i altres esteses pel país, mantenen la flama de la defensa davant les agressions i de proposta de la societat que volem. Hem de ser capaços d’imaginar la societat que volem i viure com si ja l’haguéssem aconseguit.

Fa molt anys, vam aprendre de Paulo Freire que sense un mínim d’esperança no podem ni començar la lluita, però sense lluita l’esperança es dissipa, perd el nord i es converteix en desesperança. Si mirem tot el que hem guanyat, entendrem que la resistència en la lluita és el secret de l’alegria, una qüestió de principis i una manera de viure. I com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible.