La resposta dels estudiants

 

 

Dilluns 27 d’octubre. Isc del metro. Són les 11:57 i ja arribe tard a la classe de les 12 h, per això no m’importa agafar-li la cridada al meu iaio. Què són 10 minuts de retard a una classe si els puc passar parlant amb ell? Li conteste i li demane perdó per no haver-lo telefonat el cap de setmana. Ell em diu, preocupat, que té encesa la televisió, que ha vist que a la Facultat de Filologia estan els seguidors de Vito Quiles i ell (màgicament, tot s’ha de dir) ha recordat que la seua neta major estudia allà. Que estic bé, li dic, que m’estic apropant a la facultat i que, des d’ací, els crits són només això: crits intel·ligibles. Ell no deixa de dir-me que tinga cura, està preocupat. La meua iaia de fons em diu que torne a casa. Però jo li dic que no passa res, que des d’ací veig els 10 furgons de policia.

Ella m’aconsella que no em fie.

Travesse el pas de vianants del cantó de la meua facultat i els escolte amb més intensitat. Jo, amb tota la innocència de la ignorància, els conte als meus iaios que l’entrada de la facultat està plena d’alumnes que criden “no passaran” i “València serà la tomba del feixisme”, mentre que, a l’altra part de Blasco Ibáñez, els altres cridaven “rojo muerto, abono pa’ mi huerto”.

La seua veu sona greu: “no te posiciones, Carla, que no te señalen”.

Els meus peus es queden atrapats a terra i les banderes de tots els bàndols deixen de flamejar entre els arbres, els crits se senten de fons, com pardals que protesten perquè saben que plourà prompte, i recorde.

Un dissabte perdut d’estiu de fa uns anys. Recorde al meu iaio assegut al sofà de la seua casa del poble. Jo m’aprope a ell i li demane que em conte, com faig de tant en tant, que em conte coses de quan era xicotet, que em conte què recorda de son pare. En el seu relat em crida l’atenció que hi ha un període del qual no sap molt bé què dir-me: son pare no parlava de la Guerra Civil. “Mi padre era uno de los perdedores y no quería hablar”. El iaio em contà que entre les pinzellades que escoltava entre converses alienes a ell descobrí que son pare estigué els tres anys de la guerra al front, que participà en la batalla de l’Ebre i que sobrevisqué per poc als impactes de les bombes alemanyes. Descobrí que quan guanyaren els altres s’entregà i acabà al camp de concentració franquista El Pardo, a Madrid, i després a la presó. Però poc més pogué furtar-li.

Temps després, eixos records foren també del iaio i ell si tingué la seguretat de contar-li a la seua neta que passaven tanta fam que son pare l’hagué d’enviar a ell i al seu germà a un campament per a fills de pares tuberculosos a Tarragona perquè no podien donar-los de menjar.

Les banderes recuperen el seu moviment i els crits tornen a ensordir-me els pensaments. Ja no puc entrar a classe perquè la policia ha tancat la facultat.

“No te posiciones, Carla, que no te señalen. Las cosas se van a poner muy feas y tú no conoces a esa gente”.

Perdó iaio, però jo també soc estudiant i si el meu lloc no està a la porta de la facultat, està entre les línies de les cròniques, de la reflexió pública que no alça banderes. Sí, iaio, com els intel·lectuals que s’exiliaren, com els que mataren a les presons.

Perdó iaio, però els ho dec a ells. Als que ja no podran contar la seua versió de la història, als que els seus familiars no pogueren soterrar com voldrien, als que només coneixen la part dels testimonis perquè els seus pares tenen por de parlar.

Em pregunte si el meu iaio se sentiria lliure de contar-me si hui li tornara a preguntar què visqué a l’època franquista o, com son pare, tindria por de ser assenyalat; d’assenyalar-nos a nosaltres. La resposta a aquesta pregunta es queda flotant al carrer de Blasco Ibáñez.