La revolta de les mestres

Porte tres setmanes resistint-me. Des que es va anunciar la vaga amb tants adjectius (educativa indefinida unitària), tenia la remor interna d’escriure’n alguna cosa, que potser també és el que es podria esperar d’una persona com jo, que soc docent des de fa quasi 25 anys i, a més, treballe en un dels sindicats convocants. De veres no haig d’escriure sobre la vaga precisament jo, que em dedique al que em dedique? Tanmateix, les reticències a fer-ho anaven guanyant. No valia un pamflet ni tampoc un espai publicitari. Calia una peça duradora, digna d’una publicació com aquesta, que no busca la immediatesa de les notícies fresques, sinó més aviat una perspectiva que no tinga data de caducitat. I, amb el cor a la mà, us dic que no sé si seré capaç perquè l’estat vital en què em trobe és tan inèdit com la mobilització que estem duent endavant.

Quan us aplegue a casa la revista, la pugueu fullejar i us topeteu amb aquest article, hauran passat coses que no haureu llegit per ací però que espere que passen. Però amb eixe esperar que no només té a veure amb voler que passe, sinó, sobretot, amb fer tot el que es pot perquè així siga. L’esperança, en definitiva, naix tant del desig com de l’acció. Si ens quedem quietes, ja podem esperar assegudes que passe un tren que mai vindrà. Si treballem perquè tinga combustible i es construïsca la nostra parada, el tren vindrà i l’agafarem per poder aplegar a la nostra destinació. I no soc l’única que espera, amb totes les seues ganes.

No sé si estic en condicions de fer l’exercici mínim d’allunyament necessari per poder analitzar amb objectivitat el que hem viscut durant una setmana de lluita per l’escola pública. D’altra banda, sempre he cregut que les persones humanes no podem ser objectives. Fins i tot hi ha estudis científics que avalen aquesta idea: el pes dels prejudicis, les preferències i les inèrcies és massa feixuc i inevitable. Però no tot és roí: la nostra subjectivitat ens pot fer també més empàtiques, més arriscades, més valentes. Permeteu-me que elegisca els qualificatius per explicar els esdeveniments i, també, com ens fan sentir, per allunyar-me d’un relat que se’ns ha volgut imposar.

Un relat tan ridícul per inventat que només ha servit per esperonar els ànims i reafirmar-nos: que si ens preocupen només els diners, que si no hem fet vagues en no sé quants anys, que només demanem depenent del color de qui governa, que volem perjudicar el nostre alumnat, que quina sort que estan les autoritats autonòmiques per salvaguardar el dret a l’educació, que es veu que està millor que mai. Que som egoistes amb privilegis, que tenim tres mesos de vacances. Que som un 50 % en vaga el primer dia, i que els altres dies no apleguem al 40 %. Que en els carrers del centre de València només caben 35.000 persones, incloent-hi la plaça de l’Ajuntament, sense el parament de les mascletaes. De veres que en literatura creativa (si fora una assignatura, val a dir) mereixerien bona nota; en canvi, en matemàtiques i valors ètics, no.

Però no vull parlar més d’ella, no vull parlar més d’ells, que han mostrat l’esquena a l’escola pública de manera notòria en quasi tres anys de mal govern, ni de la seua claca conformada per associacions afins i insignificants pel que fa a la representació, i per perfils públics i, sobretot, anònims, en xarxes socials que intenten denigrar-nos amb insults. Vull parlar de nosaltres, mestres, que estem fent història.

I em permetreu que us conte la història d’Amparo. És directora a un centre riberenc, en una ciutat que fa temps va virar de l’horta a la indústria, amb un èxit exultant en el seu moment, però que ara resulta dubtós i angoixadament incert. Les fórmules que fins fa uns anys donaven treball a tota una localitat (i també les localitats veïnes) ja no valen per resoldre la situació laboral. Ja no s’ajusten a un món on la proximitat sembla que estiga lluny i on baix de casa ens trobem productes de tota mena que provenen de milers de quilòmetres de distància. El context és complicat i encara es complicarà més. El pes de la certesa costa molt de portar, l’ombra del desastre planeja pels carrers i places.

Amparo està a punt de jubilar-se, plena d’energia, això sí, però amb eixe flow que et dona saber-te al remat de la feina monumental a què t’has dedicat en cos i ànima durant tota la vida. La casualitat ha volgut que el seu inici en la docència coincidira amb la vaga famosa del 1988 que ara cita tothom, tant per persones que saben què va ser i com es va gestar, com les que no en tenen ni idea. Ella no és de les que l’explica amb profusió, precisament. Però és de les que la va fer, sense dubtar-ho, perquè tot estava per fer i tot era possible. Igual que està fent aquesta.

Un poc més al nord, trobem Sònia, encara que ella no va nàixer a la comarca on viu. Ella és de la Costera –però no del poble dels socarrats– i ha deixat el secà per l’Horta Nord, eixe tros preciós de país demarcat pel barranc del Carraixet i la línia de la mar. És professora de valencià en un centre de secundària i ha pogut comprovar en primera persona els desgavells de la política antivalenciana del Consell: consulta sobre la llengua base, censura al currículum. Ens vam conéixer al sindicat, on hem compartit hores dures, però també de bones, com quan la lluita interina (vagues incloses, per descomptat) va aconseguir l’estabilització de milers de persones. La seua empenta ha contribuït a mobilitzar no només el seu centre sinó tota la comarca en assemblees, eixe model de col·lectivitat que hem intentat cultivar amb dificultat des de fa dècades i que ara ha florit de manera exuberant. Evidentment, està de vaga.

Sabrina és artista. Música. Toca un instrument dels que no veiem desfilar en les bandes a les cercaviles, una combinació de màgia i rellotgeria que s’origina, probablement, a finals de l’Edat Mitjana, però esdevé imprescindible en la música barroca. Enriqueix la seua docència en un Conservatori amb la investigació de dones compositores oblidades. De les retallades que patim des del 2023, tampoc no se n’han salvat els estudis artístics en una terra on, precisament, la cultura és un pilar de la nostra identitat. Ella també està de vaga.

I l’última mestra de qui us vull parlar és Eva. Té la plaça a la mateixa Escola Oficial d’Idiomes que jo, davant del Jardí del Túria. No hem coincidit al claustre, perquè jo em vaig dedicar al sindicat quan ella era una alumna al nostre centre. Mireu quina poesia ens ofereix la docència a persones adultes… Una persona que s’enamora de la llengua que està aprenent fins al punt de decidir dedicar-s’hi. Una vocació que desperta en una aula, una oportunitat que el sistema públic ha de garantir. Juntes vam fer vaga el 2017 contra les retallades. I ara, també la fem.

I, entre totes, sense dubte, ho podrem tot. I en som moltes més. Molts més.

 

Revista Saó Núm.524, pàgs.46-47. Maig 2026.