La revolució de la dignitat

Els esdeveniments es precipiten. Les versions es matisen, es canvien. Els detalls afloren, s’acumulen, sorprenen. Les contradiccions són tantes i tan flagrants que cauen pel seu propi pes quan es tira d’hemeroteca. Els vídeos de declaracions contradictòries durant més de dotze llargs mesos es confronten amb els fets provats en seu tant judicial com acadèmica, o desvelats per la premsa compromesa amb l’ofici periodístic i que no escriu al dictat de governants indignes.

La veritat del que va ocórrer l’any passat, el 29 d’aquell octubre traïdor –com canta una de les més punyents peces musicals sobre el tema– és tan dura i ens mostra un panorama tan mesquí que pot resultar fins i tot inversemblant. Inversemblant només, això sí, per a les persones que no freguem la psicopatia i, per tant, que no seríem capaces de continuar tranquil·lament a taula i sobretaula mentre ens esperen al lloc des del qual s’estan donant totes les ordres en una situació d’emergència sense precedents. I ens esperen, no per res, sinó perquè en tenim la màxima responsabilitat, eixa responsabilitat que fa hores, dies més aviat, que hem triat no exercir. El motius? Variats. Però, bàsicament, els mateixos que van portar a ser president de la Generalitat Valenciana un home que no s’ho mereixia en absolut. Podríem fer-ne una enumeració reduïda: amant de la bona vida, contrari al bé comú, amic dels seus amics, enemic de la faena. De com un individu així aplega a un càrrec com eixe seria matèria no ja d’un article, sinó d’una tesi doctoral. De l’especialitat de Psiquiatria.

Des del dijous anterior, ell i tota la seua colla d’ineptes van passar olímpicament de les alertes meteorològiques. Total, sempre hem tingut gotes fredes i tampoc serà per a tant. Total, el pont de Tots Sants està a punt d’aplegar i no volem alarmar les ingents quantitats de turistes que ens han copat l’ocupació hotelera. Total, tinc taula el dia 1 en un bon restaurant no massa allunyat de casa, que em portarà el xofer. Total, el canvi climàtic, si té una cosa bona, és que la temporada turística s’amplia pels extrems. Llegir tot això de carrereta fa posar els pèls de punta.

Adeu al gens honorable. Finalment. Ha aplegat tard a tot, tard i malament. El seu discurs de renúncia va ser un intent desesperat de recuperar el relat, tan impostat que fa vergonya aliena: soc la víctima de les víctimes, soc el blanc de les crítiques, soc un dany col·lateral de la irresponsabilitat d’altres. La culpa és de tots menys d’ell. Però, no ens enganyem, aquest ha estat el nivell habitual de les intervencions públiques durant el seu regnat. Sí, perquè més que mandatari, ell s’ha cregut monarca, ungit per la gràcia de la patronal alacantina, hereu d’una estirp de polítics corruptes, envoltat d’una cort d’adulació fàcil que li reia les gràcies i li tapava les misèries. Encara ara ho fan, mentre s’aferren a l’estatus «en funcions» com caparres i apuntalen el candidat més continuista, com el senescal del regne. Nou president en diferit i teledirigit.

D’entre totes les coses infames que ha fet el gens honorable, possiblement la pitjor de totes va estar presentar-se al funeral. I també va ser el seu principal error polític: qui l’assessora en qüestions d’imatge és igual d’inútil que ell. Les víctimes portaven dies demanant-li que no hi acudira perquè era una autèntica provocació que el principal responsable de les morts participe en un acte per la seua memòria. Però ell, que es creia per damunt del bé i del mal, hi va anar. Supose que esperaven que les víctimes estigueren callades o que es criticara a parts iguals als responsables estatals i autonòmics. La seua temeritat només s’explica amb el fet que l’emperador i la seua claca han viscut d’esquena al món durant dotze llargs mesos. La realitat paral·lela que s’han cregut i que han intentat projectar –sobretot a la resta de l’Estat, però també ací– es desfeia com un terròs de sucre al café. La veig a ella, dempeus, digna, elegant, trista i vehement, amb veu rotunda com un ganivet. I, de sobte, l’emperador es va adonar que estava nu. Les seues vergonyes no es podien tapar més: ni amb bous ni amb ventiladors ni amb mentides. La revolució de les víctimes era de veres, tangible, imparable.

Hem aconseguit molt com a poble. Dignitat, sobretot, que ens havia estat usurpada. Des del primer moment, les víctimes s’han sentit estimades per la ciutadania, que hem desbordat els carrers una volta cada mes des del 9 de novembre del 2024. Desenes, centenars de milers de persones, moltes més del que admeten els recomptes oficials. Qui hi ha estat, ho sap: són les mobilitzacions més nombroses i sostingudes que hem tingut al País Valencià. Hem de ser conscients de la força que tenim i no dubtar mai d’utilitzar-la.

Al llarg del procés d’escriptura de l’article que ara estàs llegint, supose que imaginaràs els girs de guió que he anant introduint a colp d’actualitat, fins al punt que ni tan sols el títol és el mateix que tenia quan vaig començar a embastar-lo. També t’he de confessar, estimada lectora, estimat lector, que les constants i penúltimes –(pen)últimes– notícies es fan pas a colzades no només entre les línies, sinó també en el meu estat d’ànim. Pel que observe al meu voltant, tant més proper com més general, no sembla que siga jo l’única que se sent com una muntanya russa emocional, amb moments de ràbia i tristesa i amb altres de consol i felicitat. Però hui –atrevint-me a parafrasejar Fuster–, entre el bé i el mal, trie decididament l’alegria. Trie l’alegria que no naix de l’obnubilació sobtada que provoca el gaudi dels plaers terrenals, sinó la que ve d’un camí polític col·lectiu de dignitat, de lluita i, sobretot, d’empoderament.

Insistiré en l’expressió, per aclarir qualsevol ambigüitat: camí polític col·lectiu. Camí perquè l’anem fent, perquè cal continuar avançant, perquè no hem aplegat encara a la nostra destinació, que no és altra que la veritat, la justícia i la reparació. Polític perquè retornem al terme el seu significat originari –que és ben diferent de partidista–, perquè treballem per construir una societat i un món millors, perquè aspirem a la veritat, justícia i reparació. Col·lectiu perquè no volem deixar cap persona enrere, perquè ho fem juntes, perquè teixim xarxes, perquè en som moltes. Moltes. Moltes.

Perquè la lluita digna, no en tinc cap dubte, sempre és revolucionària, sempre encoratja i empodera, sempre dona fruits. A voltes la collita trontolla, es retarda –presa per inclemències de tot tipus– i madura tan tard que l’arrepleguen altres que venen després de nosaltres. Però cal fer la sembra. A voltes, en canvi, plantem la llavor, la reguem i naixen flors que ens recorden que, entre tanta obscuritat que ens assetja, sempre acaba entrant la llum.

Per a les llumenetes que ens van guiant el camí: Rosa, Toñi, Carmina, Soraya, Amparo, Ernesto, Dolores, Victoria, Marina, Mary, Vicente, José Ignacio, Marco Antonio i tantes altres.

 

Revista Saó Núm.518, p.46-47. Novembre 2025.