Tens 0 productes a la teua cistella
17/12/2020
L’any 1865, Vicent Boix, cronista de València, veia eixir de les premses de Josep Doménech la seua obra Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia, en los días 4 y 5 de noviembre de 1864, una obra que pretenia deixar en el record dels valencians els successos funestos i catastròfics d’una de les inundacions provocades pel Xúquer. El volum, que s’obria amb una litografia del retrat de Celestí Mas i Abad, governador provincial –a l’empara del qual Vicent Boix segurament buscava la cobertura oficial i, de passada, aprofitaria per lloar la figura d’aquell personatge–, és ara accessible a través del portal de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, i permet veure –quasi com en una pel·lícula dels primers temps del cinema, que s’inventaria poques dècades més tard– com es va desenvolupar un episodi dels que ara anomenem «gota freda», el qual va tenir unes repercussions tràgiques per a les vides d’algunes persones i, encara, amb un abast econòmic també fatal.
Aquesta crònica de Boix m’ha vingut a la memòria perquè quasi just en la mateixa data del calendari –5 de novembre–, la Ribera del Xúquer –especialment– ha patit el flagell de la pluja: de la pluja que cau en aquest país absolutament descontrolada, de tant en tant, i rere un temps de sequera quasi absoluta, durant mesos. La tendència a patir aquests episodis –i no soc meteoròleg ni geògraf– és ben antiga. Però, amb el canvi climàtic indubtable, la periodicitat d’aquesta mena de descàrregues d’aigua brutals –absolutament ben conegudes pels valencians i per la resta de territoris que estem a la vora de la Mediterrània, en aquesta península almenys– s’ha accentuat. Alhora que els hiverns són menys freds i els estius més calorosos i llargs, també és cert que la pluja es comporta d’una forma estranya i més violenta, destrueix tot allò que troba al seu pas i, en alguns casos, fa tornar l’aigua als llocs on sempre n’havia estat senyora. I així, barrancs secs i oblidats de les nostres geografies locals, colonitzats per l’agricultura o la urbanització ferotge, un dia tornen a ser el que realment són: els camins de l’aigua indòmita que busca arribar a la mar.
Vicent Boix, fa més de segle i mig, va descriure –a partir de testimonis orals i ben pròxims, però també, sense dubte, a partir de la seua pròpia experiència en episodis semblants– la inundació provocada pel Xúquer el 1864, enmig d’unes pluges que fan l’efecte que varen ser tan terribles com les que han caigut fa uns dies en aquestes mateixes terres. Algunes cases, les nostres esglésies, alguna casa de la vila que no ha patir reformes noves o novíssimes, degueren recordar aquell dia infaust en què un altre temporal de vent i d’aigua es va despenjar del cel, sense pietat, i s’emportà camps i cases per la força del riu. I, amb això, també vides humanes. Ara, per sort, això no ha estat així. Però la imatge apocalíptica del cel escampant aigua, el soroll immens que brama amb trons i gotes d’aigua incessant, l’ambient de tot plegat, degué ser molt semblant.
