La revista degana en valencià

La sanitat a Paiporta

Soc infermera i visc en un poble anomenat Paiporta. És el mes de febrer de l’any 2025 i, segurament, fa uns mesos ningú sabria situar aquest municipi, però (per desgràcia) hui quasi tots sabeu on està Paiporta i el que vàrem viure ací el 29 d’octubre de l’any passat.

No em pararé a explicar com vaig viure la dana; seria una història més de les milers que es poden escoltar si et pares a preguntar. Només diré una frase que em va dir la meua filla sobre les onze de la nit quan, agarrades a una porta amb l’aigua per damunt de la cintura, esperàvem que un veí ens obrira: «Mamà, ens morirem hui?».

Vam ser de les afortunades que vam veure eixir el sol el dia 30 d’octubre de 2024. Quan es va fer de dia creuàrem el poble quasi íntegrament fins a arribar a l’Ajuntament. En eixe moment, jo era la regidora de Benestar Social, Sanitat i Salut Pública. El que vam veure en eixe recorregut és indescriptible; no hi ha fotos ni vídeos que facen justícia al que els nostres ulls van veure i els nostres cors van sentir.

Va costar moltes hores poder tindre comunicació; l’única manera d’avaluar la situació era desplaçar-nos com podíem i veure per nosaltres mateixes com estava el poble. Estava tot destrossat, inundat, ple de fang… Cases, patis, comerços, plantes baixes, garatges, carrers, cotxes… Tot, absolutament tot. No se n’havia salvat res.

El centre de salut era inaccessible. El personal que havia treballat la nit anterior seguia allí, amb tota la planta baixa destrossada, el soterrani inundat i l’ascensor destrossat. I jo vaig pensar en el que venia… La gent podia emmalaltir-se, ens faríem ferides intentant retirar tot el que ens havia arribat amb aquelles aigües plenes de fang, canyes, plàstics… Ens faríem talls, fractures, però també estàvem la gran majoria sense aigua i sense llum, la qual cosa augmentava el risc d’infeccions. Això podia ser un desastre: el començament d’una epidèmia per malalties que unes hores abans ni passaven pel cap. Les vacunes s’havien desbaratat en estar tantes hores sense llum i no funcionar les neveres, els vehicles d’emergències tenien molt difícil l’accés a nosaltres, fins i tot alguns veïns no podien ni eixir de casa per no haver-hi ascensor o perquè el seu pati estava bloquejat per cotxes amuntegats a la porta.

Em van plantejar l’opció de desviar l’atenció sanitària a un municipi pròxim, però m’hi vaig negar rotundament. El segon dia ja teníem accés en la primera planta del centre de salut i el personal sanitari voluntari no parava d’arribar. Muntàrem dos centres sanitaris auxiliars que serviren de suport al centre de salut per no saturar-lo i també per evitar els desplaçaments de les persones que necessitaven atenció. El que abans era una distància de deu o quinze minuts, eixos dies podia costar fins a més d’una hora. Dos col·legis van ser adaptats per a atendre la població i fins i tot dispensar medicació o administrar vacunes que vam haver de demanar de manera urgent a Salut Pública.

Es va funcionar com i on es va poder, però en contacte continu amb Epidemiologia vam veure que la situació s’anava portant i es va evitar que la població quedara sanitàriament desatesa i una possible epidèmia per alguna de les diverses malalties a què podíem enfrontar-nos.

També es va posar en marxa el més prompte possible l’atenció psicològica, psiquiàtrica i fins i tot l’UCA (Unitat de Conductes Addictives), ja que la salut mental de tots es veuria molt afectada per la situació viscuda.

Amb el pas de les setmanes va caldre tancar eixos centres auxiliars, ja que els xiquets havien de tornar a reprendre les classes i per a això calia deixar els col·legis, on havíem estat prestant l’atenció sanitària, en les condicions necessàries.

Tot va tornar a l’únic centre de salut que tenim a Paiporta i des de llavors allí estan, amb la planta baixa en obres, arreglant-se-les com poden en les plantes superiors i bregant amb les baixes laborals que van patint les persones que hi treballen. He vist com els coordinadors, tant el metge com la d’infermeria, juntament amb tots els treballadors del centre, s’han deixat la pell perquè els paiportins i paiportines no estiguem desatesos.

A hores d’ara seguim amb problemes per als desplaçaments, molts hem perdut els nostres vehicles i no tenim metro. Al principi ni els taxis volien entrar al municipi. Es van posar unes llançadores ja que molta gent necessita desplaçar-se a València o a Torrent per treballar o acudir a visites amb especialistes (al Centre d’Especialitats de Torrent o a l’Hospital General). Les consultes psicològiques i psiquiàtriques que al principi es realitzaven ací a Paiporta també es van portar novament a centres de València com Pere Bonfill, la qual cosa dificulta molt en alguns casos que el pacient arribe fins allí.

Som un municipi de 29.000 habitants i no podem caure en l’oblit. Tenim dret a una sanitat pública i de qualitat i, ara mateix, necessitem que es reforce de manera urgent tot allò que siga necessari perquè això s’aconseguisca. El personal ha treballat sense descans, estan esgotats i en un centre que encara no compleix les mesures necessàries per a donar l’atenció que correspon. Tot tarda, és clar que el desastre ha sigut molt gran, i una cosa tan necessària com la neteja del forjat sanitari de 800 metres quadrats que hi ha sota el centre de salut no es pot fer en dos dies. Però necessitem tornar a sentir-nos persones ateses dignament i que el personal que allí treballa també ho faça de la forma més digna i segura possible.

Com a paiportina, com a infermera, com a mare, com a filla, com a veïna, com a persona… només puc donar les gràcies a tots els que han estat al nostre costat i han evitat que aquesta catàstrofe fora encara pitjor, i, alhora, demanar que no ens obliden i facen tot el possible perquè la nostra salut, tant física com mental, reba l’assistència amb la qualitat que per dret mereixem.

Revista Saó Núm.510, pàgs.22-24. Gener 2025.