La santificació del temps i la festa de la creació

Les quatre estacions

Cada una de les “quatre estacions”, o períodes en què es divideix l’any astronòmic, comencen amb un equinocci o bé amb un solstici. Al voltant d’estes dades, en el transcurs del “cercle de l’any”, o any litúrgic, les Esglésies cristianes han establit algunes solemnitats, particularment rellevants, inserides en els diversos temps celebratius. Tot seguit, indiquem la cronologia de les estacions en l’hemisferi nord.

Primavera: comença el 20 o 21 de març (equinocci). 25 de març: Anunciació del Senyor. En este temps té lloc la festa de Pasqua, la més important per a jueus i cristians, els quals la fan precedir d’un període penitencial o Quaresma.

Estiu: comença el 20 o 21 de juny (solstici). 24 de juny: Naixement de Sant Joan Baptista. Després de Pentecostés, que clou cinquanta dies de celebracions pasquals, s’hi commemoren alguns dels sants principals, fruits escollits de la Pasqua del Messies.

Tardor: comença el 22 o 23 de setembre (equinocci). 14 de setembre: Exaltació de la Santa Creu. Algunes Esglésies orientals inicien ací un temps dedicat a la Santa Creu. En les Esglésies occidentals la tardor finalitza amb l’Advent, període preparatori del naixement de Jesús (primera vinguda) i alhora de la Parusia (darrera vinguda). En estes dates el judaisme celebra amb la màxima solemnitat el dia de l’Expiació, precedit pel Cap d’Any, i seguit per la festa de les Tendes.

Hivern: comença el 21 o 22 de desembre (solstici). 25 de desembre: Naixement del Senyor. Les celebracions de Nadal es perllonguen amb el breu període festiu de l’Epifania del Senyor o Teofania, després del qual els fidels són convidats a reviure la vida pública del Crist al compàs dels relats evangèlics.

Les quatre témpores

Per tal de santificar el transcurs de les estacions, l’Església de Roma, ja des del s. IV, va establir unes jornades anomenades “témpores”, celebrades els dimecres, divendres i dissabtes (estes a tall de vetles dominicals) de determinades setmanes. Les témpores de Pentecostés tenen lloc la setmana següent a esta festa, les témpores de la Creu o de setembre la setmana següent al 14 d’este mes (festa de l’Exaltació de la Santa Creu) i les témpores d’Advent la setmana següent al 13 de desembre (festa de Santa Llúcia). Solemnitzen, respectivament, les collites del blat, el vi i l’oli. A estes tres témpores s’afegiren posteriorment les témpores de Quaresma, assignades a la setmana primera d’este temps.

 

Les quatre témpores permeten viure espiritualment el ritme còsmic, transformant els temps astronòmics en “estacions místiques” (Dom Guéranger), a través de la celebració litúrgica. Els tres dies de cada una de les témpores estan dedicats, principalment, a l’acció de gràcies per les collites i els altres béns rebuts (dimecres), a l’examen de consciència i penediment per les faltes comeses (divendres) i a la pregària pels béns futurs i per l’Església (dissabtes). Els textos de la missa i de la litúrgia de les hores constitueixen la base per a la meditació i el recolliment personals, que van acompanyats pel dejuni, especialment els divendres.

Hui en dia les quatre témpores són observades per diverses comunitats de tradició romana, anglicana i luterana. La Conferència Episcopal Espanyola, pensant més en la proximitat d’un nou curs laboral –que a hores d’ara ja no és generalment agrícola–, ha establit una única data per a les témpores, el dia 5 d’octubre, amb la possibilitat de perllongar-la durant altres dos dies.

L’inici de l’any

Per a l’Israel nòmada (originari) l’inici de l’any coincideix amb la celebració de la Pasqua (Péssah) la primera lluna plena de la primavera, el 15 de Nissan, que commemora l’eixida de l’opressió d’Egipte, tal com diu Ex 12, 2: “este mes serà per a vosaltres el primer mes de l’any”. Per a l’Israel sedentari (posterior) el Cap d’Any (Roix ha-Xanà) té lloc la primera lluna nova de la tardor i commemora la creació de l’univers.

Les Esglésies cristianes celebren la Pasqua de Jesús (Pasqua de Resurrecció o Pasqua Florida) el diumenge després del 14 de Nissan, pel fet de ser la “festa de les festes”, cim i culminació de l’any i encara de tota la realitat creada. Com a començament de l’any prengueren dels antics romans, en l’àmbit civil, el dia 1r de gener, observat hui universalment. En canvi, en l’àmbit litúrgic i eclesiàstic, trobem dues grans tradicions: l’Església llatina fa començar l’any el primer diumenge d’Advent, prenent l’Encarnació com a esdeveniment central de la història; l’Església grega l’inicia el 1r de setembre, considerat el dia de la creació del món.

El temps i la Festa de la Creació

Va ser, precisament, Dimítrios I, patriarca ecumènic de Constantinoble, qui, en 1989, va declarar el dia 1r de setembre Diada mundial de pregària per la cura de la Creació. El mateix any es va celebrar a Basilea la I Assemblea Ecumènica Europea (primera reunió de les Esglésies del continent des de la Reforma), que va fer seua la crida de la VI Assemblea del Consell Ecumènic de les Esglésies (Vancouver, 1983) a favor de “la justícia, la pau i la integritat de la Creació”. En 2015 el papa Francesc va adoptar la mateixa data del 1r de setembre per a l’Església catòlica, i progressivament s’ha anat consolidant, com a iniciativa interconfessional, el “temps de la Creació”, que s’estén del 1r de setembre al 4 d’octubre (festa de Sant Francesc d’Assís, proclamat ja en 1979 patró dels ecologistes per Sant Joan Pau II). A València, el 1r de setembre és la festa de la Mare de Déu del Puig, patrona del Regne i també lligam simbòlic entre Orient i Occident. El “temps de la Creació” està dedicat, per tant, a la lloança de Déu per la seua obra creadora i al compromís de tots els cristians per a conservar-la i cuidar-la.

Dins d’este temps, cada comunitat cristiana podria celebrar cada any –preferentment el diumenge després del 14 de setembre–, la Missa per la cura de la Creació, aprovada pel papa Lleó XIV el 2025, en el desé aniversari de l’encíclica Laudato si’ del papa Francesc. Eixe dia es configuraria com a “Festa de la Creació”, precedida per una jornada de preparació espiritual –preferentment un divendres o un dimecres–, en la tradició de les témpores. Així, al nostre hemisferi nord, la celebració, densa i contemplativa, de la creació de l’univers en la tardor (o “primavera d’hivern”), afavoriria una vivència més fonda i equilibrada de la santa Pasqua, festa de la nova creació –de la redempció de l’home i del cosmos–, en el període primaveral.

Realment, no podem deixar de meravellar-nos i lloar Déu per esta convergència providencial de tradicions, que ens permet compartir preciosos dons espirituals amb les cultures dels pobles originaris, amb els nostres germans jueus i amb les multiformes comunitats cristianes d’Orient i d’Occident, i alhora cooperar tots junts per la salvaguarda de la Creació.

A tall de conclusió: per una vivència renovada del ritme estacional

La visió del món purament cronològica –pretesament racional i “il·lustrada”– de la modernitat, ha de ser superada (eixamplada) per un horitzó més dilatat, postmodern, que hi incorpore l’arrelament en el cosmos, en la natura, i encara en cada una de les cultures que interpreten la realitat i permeten viure-la en les diverses regions del món. No sols el khronos (el temps), també el topos (l’espai, el lloc). I, juntament amb ells, el kairós, o densitat experiencial del temps, que permet la seua conversió en història (mitjançant l’actuació salvífica, no sempre reconeguda, de Déu).

D’acord amb això, els cristians de l’hemisferi nord podem redescobrir en l’hivern i la primavera, respectivament, les dues fases de la intervenció de Déu en la història, l’Encarnació i la Redempció, mentre que en l’estiu i la tardor som convidats a celebrar, agraïts, l’objecte del seu amor infinit: l’home i el cosmos.