La Sega

A cadascú li arriba per un costat, n’hi ha qui rep les novetats mitjançant l’opinió de crítics afamats i n’hi ha qui li atorga tot el crèdit a un amic Cucarella, lector aferrissat que et posa al dia de què es cou a les lletres valencianes. Jo estic entre els segons, el meu millor amic llig més que alena —pel treball i per plaer– i a força d’anys i de lectures recomanades sé que la seua anàlisi és garantia d’èxit; amb la precisió d’un cirurgià en la crítica ja sé quan em presenta una novel·la si va a agradar-me o no. Així fou com fa temps caigué a les meues mans La Sega, de Martí Domínguez i en cua fins a enllestir l’embús de novel·les que tenia acumulades, per fi l’he llegit. La crítica del meu amic li anava de mà, però certament revalide la meua confiança en el seu criteri.

Els aspectes formals de la narració els deixarem ara de banda perquè just acabe d’acabar un llibre que m’ha fet pensar com de lluny però alhora com de prop estan el meu poble del poble de Goriet; quanta distància n’hi ha entre la Vall d’Albaida i el Maestrat –fictícia, s’entén. I la pista me la dóna el nom de l’escola on donava classe don Arcadi perquè per la proximitat amb Terol –on va anar a treballar Ferroviari, podrien ser també l’Alcalatén o els Ports. Com de prop estan els sentiments i com d’intactes les sensacions entre 1948 i 2018? Quant de dolor, adés i ara, hi ha a la mort d’un pare; més aïnes assassinat i amb un munt d’interrogants sense resposta planant per damunt del mas. Quanta vida i quanta intimitat n’hi ha a eixa conversa de cadires baixetes vora la llar amb la mare oblidant per uns minuts una vida massa dura? Com són d’amargues les llàgrimes d’una mare que ha d’escoltar i evitar actuar davant el capità Mata?

La Sega m’ha agradat com m’agraden totes les històries que s’arrelen en un temps i en un lloc, que li regalen al lector un saber reservat amb anys i panys després com un llegat que passa de generació en generació. La muntanya com a aliada i font de vida. Domínguez no es perd en descripcions quan no calen, va directe al moll de l’os amb frases que alhora semblen sentències. “La por és com la pols dels pins: apareix de colp i tan fina que tot ho empesta. I una vegada l’has tastat, ja no es pot fer res”.

Amb destresa, Martí Domínguez introdueix al lector en un món de masovers, d’intercanvis entre la plana i la muntanya, de relacions amargues com la fel i dolces com l’arrop. Hi ha menjar i hi ha una escola, botiguers amb renoms i veïns amb passats; tot un univers dins d’un llibre del qual ara no vull eixir “fins que pixen les gallines”.