La seguretat urbana a debat

Podem fer una ciutat inclusiva i resilient amb decisions sòlides i basades en estudis.

En el mes de març llegíem un titular molt suggerent en aquesta revista que afirmava “Una pancarta penjada un dia és un gest; un Pla d’Igualtat amb pressupost i seguiment és política” (Teresa Ciges). Amb la seguretat passa, massa sovint, una cosa semblant: hi ha molt de gest, però poca política de seguretat. A vegades, és tan transversal que es desdibuixa entre les polítiques socials de gènere, d’integració, d’educació, de convivència.

Tot i que la inseguretat no figura hui entre les principals preocupacions de la política general del nostre país, sí que ocupa un lloc destacat en el dia a dia de tots nostres municipis. Qui no ha viscut o conegut alguna situació desagradable al seu poble o ciutat? Persones conflictives, furts i robatoris al mercat o a la platja, baralles o situacions d’assetjament al carrer i als espais d’oci. Encara que aquests incidents no siguen necessàriament freqüents ni especialment greus, tenen un impacte considerable en el nostre benestar i en la percepció de seguretat que tenim del lloc on vivim. La seguretat determina com vivim els nostres carrers: si deixem que els nostres fills i filles isquen a jugar amb tranquil·litat, si ens atrevim a tornar a casa a soles de nit o, simplement, si podem passejar pel nostre barri sense sentir por.

Malgrat tot, poques vegades aquests incidents s’aborden des d’una perspectiva científica. La raó és que, quan es parla de ciència als mitjans de comunicació, la criminologia sembla no tindre mai un lloc reservat. Resulta paradoxal que una disciplina amb tant d’impacte en l’àmbit de l’entreteniment —amb l’auge del true crime, els pòdcasts, les sèries policíaques o la novel·la negra— tinga una presència tan limitada en els debats públics i als mitjans de comunicació. La ciutadania no està interessada en les aportacions de la criminologia? O el seu vertader potencial continua sent un gran desconegut?

La ciència que funciona – Desmentint la teoria dels vidres trencats

L’any 1982 dos criminòlegs americans, Wilson i Kelling, van publicar un article a la revista The Atlantic Monthly, titulat ‘Broken Windows’ (‘vidres trencats’), que afirmava que les petites mostres de desordres socials generaven atracció de delictes, i el consegüent deteriorament de l’entorn, allunyant als ciutadans de bé.

Aquest article es fonamentava en un experiment prèviament implementat pel psicòleg nord-americà, Philip Zimbardo, en l’any 1969.  Va consistir a deixar un vehicle abandonat en un carrer del Bronx (districte de Nova York) i altre en un carrer de Palo Alto, ciutat de Califòrnia; li donaven un colp i el deixaven uns dies, per veure què passava posteriorment. En el barri ‘conflictiu’, Zimbardo va observar que els seus habitants destrossaven el vehicle; en el barri més afavorit, el vehicle gairebé patia danys, i fins i tot, alguns veïns cridaven a la policia perquè li donaren una ullada.

Els resultats d’aquest experiment i la teoria que va ser posteriorment formulada, va donar lloc als anys noranta del segle passat a la política de tolerància zero, i també a una deriva autoritària i dura als carrers de Nova York.

Doncs bé, en una interessant publicació de l’any 2023, el professor Francesc Guillén, que ha treballat planificant la seguretat de Catalunya durant més de trenta anys, ha visibilitzat les dades que assenyalen que aquesta teoria no funciona. L’experiment que es va dur a terme no era vàlid, i es trobava esbiaixat per observacions subjectives i puntuals en casos aïllats. En conseqüència, no explica amb la profunditat i coherència necessària el fenomen criminal. Una dècada de mesures restrictives i agressives per al benestar ciutadà a la ciutat de Nova York (i a altres ciutats del món), fonamentada en uns pocs de casos anecdòtics.

Aquesta anècdota es repeteix, amb diferents matisos, en molts altres racons del món. Bona part de les pràctiques i polítiques de seguretat que hui en dia es desenvolupen als nostres municipis es fonamenten, massa sovint, en experiències personals, casos anecdòtics o, simplement, en la intuïció d’alcaldes i agents de policia. En canvi, poques vegades es nodreixen del coneixement científic.

Es per això que, des de fa dècades, en l’àmbit europeu s’està treballant amb estudis finançats per la Comissió Europea que permet trobar mesures i orientacions per abordar, des de la criminologia, fenòmens com el botellón, la radicalització violenta, la desinformació i molts temes que afecten les ciutats del nostre entorn, des de la prevenció i la decisió basada en estudis rigorosos.

El Fòrum Europeu de Seguretat Urbana (EFUS)

Animem a tots els governants que lligen aquestes línies a formar part de l’EFUS, un punt de trobada de responsables polítics i tècnics de nombroses ciutats europees que comparteixen experiències basades en estudis i en polítiques articulades i avaluades en matèria de seguretat i prevenció de la delinqüència. Acull prop de 250 ciutats i regions pertanyents a 17 països.

En les seues trobades, hem pogut escoltar l’alcalde de Rotterdam explicar la problemàtica del tràfic de drogues, el crim organitzat i altres efectes del seu port en la ciutat, recordem el més gran d’Europa.

També hem vist l’alcaldessa de París exposar el seu treball als barris i la figura de l’alcalde de nit, que supervisa els serveis de neteja i seguretat nocturns, treballa amb l’oci nocturn i estableix una mediació comunitària molt interessant.

En els països bàltics, com Riga, capital de Letònia, s’han interessat pel funcionament de les policies locals espanyoles com a model de policia comunitària d’interés per al seu país.

Actualment, formen part Xàbia, Dénia i Gandia i els seus resultats són molt positius.

Xàbia en forma part des de l’any 2015 i ha tingut l’oportunitat de participar en diferents projectes europeus, treballant amb ciutats com Niça, que va patir un atemptat terrorista en 2016.

Dénia, per la seua part, es va incorporar al fòrum en 2007 i va tindre l’oportunitat en 2024 d’exposar el seu treball en la lluita contra les violències discriminatòries (violència de gènere i delictes d’odi).

Gandia es va incorporar a l’EFUS en 2022. La posada en marxa d’accions com la Mesa de la Convivència de la Ciutat de Gandia o l’experiència de La Màscara de l’Amor, per a la prevenció de la violència de gènere en adolescents han tingut ressò entre els membres de la xarxa de ciutats. El lema de l’EFUS és ‘ciutats que ajuden a ciutats’.

La Ciutat de Gandia representa en l’àmbit espanyol el fòrum amb la vicepresidència, treballant al costat de ciutats com Bilbao, Múrcia i la Generalitat de Catalunya, entre d’altres.

Orientacions per a una bona política de seguretat local

Per a parlar de seguretat i convivència amb coherència cal treballar des de la descentralització (a escala de ciutat i de barri), de forma transversal (no reactiva sinó participativa) i amb la col·laboració ciutadana. Per a arribar a aquestes metes, podem oferir tres orientacions, basades en les aportacions del saber criminològic:

1. Fer un diagnòstic de la situació basat en elements sòlids, dades contrastades, i evitar caure en la improvisació. Elaborar un pla de treball.

2. Desprendre’s de l’ocurrència, els prejudicis i estereotips. Desmaquillar i llevar les ulleres de la discriminació i per a veure amb claredat les circumstàncies davant d’un problema.

3. Avaluar i fer seguiment de les decisions i afirmacions que s’adopten.

El model policial que hui en dia millor encaixa tant en aquestes orientacions com en les democràcies europees per a millorar el benestar de la ciutadania és el de la policia comunitària – nascuda a Londres a través de la seua policia local metropolitana, amb proximitat, mediació, formació continuada i tecnologia.

Un últim exemple. Considerem que els ajuntaments es veuran obligats a intervindre en el món de la ciberdelinqüència, vist que exerceix ja una influència enorme en la xifra de la delinqüència i en la percepció que tenim de la inseguretat i de la nostra qualitat de vida en general.

El govern suec va posar en funcionament un programa per previndre el grooming online, és a dir, evitar que un adult aconseguisca imatges o material sexual d’una menor a través de les xarxes, xats o jocs principalment.

Aquest joc, similar a un parxís, durant la partida incorpora contactes per missatgeria per tal d’intentar que el jugador o jugadora done les pistes que té per tal de descobrir el tresor amagat. Si aquest jugador les facilita, segurament perdrà perquè altre jugador tindrà més pistes que no ha facilitat.

Hi ha moltes més accions positives, constructives, proactives i basades en la ciència que es poden dur a terme pels poders públics municipals per previndre delictes. Hem d’activar aquestes iniciatives a través de formació als nostres governants.

Conta una famosa frase atribuïda a Arquimedes: «Doneu-me un punt de suport i mouré el món». La criminologia pot ser precisament eixe punt de suport, la palanca que ens permeta avançar cap a una societat més segura i amb un benestar més elevat per a tota la ciutadania.

Per això, és important reclamar el lloc que li correspon en el debat públic i que la seguretat s’ha de discutir amb el rigor que mereix una qüestió tan fonamental per a les nostres societats. Perquè, si aconseguim omplir eixe espai de coneixement científic, potser començarem a buidar-lo de prejudicis, tòpics i fal·làcies: de l’immigrant criminal, del gitano lladre i de tants altres estereotips que distorsionen la realitat i ens impedeixen comprendre les autèntiques circumstàncies al si dels problemes que afecten els nostres municipis. La seguretat no pot construir-se sobre perjudicis i vidres trencats, sinó sobre evidències contrastades. Com va dir el filòsof irlandès Edmund Burke, “La por es la més ignorant, la més injuriosa i la més cruel de les conselleres”. Deixem-nos aconsellar per la raó, el sentit crític i la ciència. Fem saó de seguretat també.