La revista degana en valencià

La singularitat de ser plurals i d’«interser»

22/07/2020

Creure que es pot és un primer pas, però no l’únic. I si bé és cert que l’esforç, el compromís, la confiança, l’optimisme, l’audàcia, la temperança, el valor, el seny i la voluntat de cooperació són les habilitats i els valors necessaris per a alçar una torreta humana —són les virtuts que fan que la torre aguante en equilibri, com tothom celebra i diu—, també és cert que és fonamental la suma de l’esforç de cadascun dels diversos elements per aconseguir-ho.

I és que l’harmonia, oh gran paradoxa, ens la dóna la diversitat, el contrapunt. De què ens serviria tota una orquestra feta només de violins, sense cap altre instrument? Grinyolaria un poc massa, no? O un equip de futbol tot de jugadors o jugadores mitgers? De ben poc, si no de res.

El mal d’algunes agrupacions humanes que suren endormiscades, somortes o estancades dins una bassa d’oli, és que tothom i a tota hora fan el mateix. No és el cas d’una colla —o d’una conlloga— muixeranguera, la millor virtut de la qual, doncs, és que no és excloent i que tots els seus membres estan en constant interdependència. El que faig jo t’influeix directament o indirectament a tu, i viceversa: «intersom»; i 1 + 1, en aquest cas, fan molts més que 2.

Thich Nhat Hanh posa com a exemple d’«interser» que, sense els núvols, no hi podria haver paper, perquè sense l’aigua de la pluja no es poden regar els arbres dels quals extraiem el paper. Els núvols i el paper, doncs, direm que intersón. La tasca d’alçar una torre ofereix una sèrie de possibilitats en què tothom hi té cabuda. Però, ja se sap, tots i totes amb les bateries carregades per ser útils als altres fins a la descàrrega, tothom fent allò que pot i sap fer. Com menhirs clavats a terra, els companys i companyes dels baixos fixen bé els fonaments: són sòlids, forts i ferms. Monolítics, diria jo. Fiables. S’enllacen amb els braços. Clouen els ulls o miren a terra. Primeres mans, contraforts, vents, laterals… dibuixen amb els seus cossos ben col·locats —a l’ordre del cap de la tècnica i amb fons de tabal i dolçaina—, una autèntica roda de mandala del color de la lucidesa: amb esquitxos d’energia i serenor. I així pugen els segons amunt, i els tercers, i els altres…; i els rengles fan el passadís perquè se’nfilen els xiquets i xiquetes fins al cim.

És molt més que la suma dels esforços allò que permet que la torre s’alce, s’aguante i descarregue amb èxit; tot generant la confiança necessària, que —al seu torn— generarà seguretat i autocontrol, i l’esperança que les coses aniran bé. I, si no hi van bé, a la colla muixeranguera hi ha tanta diversitat de talents per bandejar la por, que ja hi desapareix sola.
—–
Metafòricament la colla fa un dibuix com una rosa de mandala; i com una faixa, s’enrotlla i desenrotlla, tot mostrant-nos el vell secret: potser deixareu de tindre fred, potser deixareu de tindre por, i sentireu el batec de cada pell i n’aprendreu sobre els vincles, les beceroles. Hi teixireu una gran xarxa. I, batec a batec, caminareu a la diàstole perfecta: desenrotllant-vos la faixa i tornant a enrotllar-vos-la delicadament. Perquè, com una rosa, per cada trobada, la faixa ens mostrarà un secret diferent. I somiareu els dies de fer i desfer el cercle. I admetrem plegats que el que feu mena el que fem.

Interserem. I somiarem els dies de fer i desfer el cercle.

Fotos: Carmina Ribés Falcó

Inscriu-te al nostre butlletí

Top