La revista degana en valencià

La situació actual del valencià: una mirada sociolingüística

25/05/2022

El valencià: entre la substitució i la revita­lització

Tot al llarg del segle xx, al País Valencià s’hi van donar cita els quatre mecanismes que, d’acord amb la teoria sociolingüísti­ca, impulsen els processos de substitució lingüística. En primer lloc, l’aprenentatge del castellà per part de la població valencia­noparlant, que va resultar en un escenari de bilingüisme asimètric com el que denun­ciava Lluís V. Aracil a «El bilingüisme com a mite». En segon lloc, la imposició d’una distribució diglòssica dels usos lingüístics, especialment rígida durant el franquisme, per la qual el castellà acaparava els usos públics i les funcions socials «prestigioses» i el valencià anava quedant relegat als àmbits familiars, col·loquials, folklòrics. Un esce­nari imposat coercitivament, però també legitimat discursivament a partir de les ideologies diglòssiques que va disseccionar Rafael L. Ninyoles a Conflicte lingüístic va­lencià i a Idioma i prejudici. Unes creences sobre la presumpta inferioritat del valencià que generaven autoodi i impulsaven el canvi lingüístic, fins i tot, en l’àmbit domèstic. Aquest tercer procés, el trencament de la transmissió intergeneracional del valencià, va produir-se tot al llarg dels segles xix i xx i amb especial virulència en els grans nuclis urbans: Alacant, Elx, València, Castelló de la Plana… Així ho han documentat Brauli Mon­toya i Antoni Mas a La trans­missió familiar del valencià. Finalment, es produïa també una intrusió —tornem-hi amb Aracil— del castellà en la inte­racció entre valencianoparlants familiars. Un procés afavorit per les condicions d’anonimat prò­pies del món urbà, ja fortament castellanitzat, i en què l’omni­presència i l’ús per defecte del castellà dificultava que els i les valencianoparlants es recone­gueren entre si en l’espai públic.

I, tanmateix, la comunitat valencianoparlant va arribar al moment de recuperació de l’autogovern amb prou vitalitat i prou pes polític per impul­sar una agenda de promoció del valencià —encara que fora poc decidida, segons Anselm Bodoque. A pesar de la tebiesa de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, el fet és que les polítiques lingüístiques que s’hi basaven van contribuir a frenar algunes de les tendències més lesives per a la supervivència del valencià durant els anys 80 i els primers 90 del segle xx. L’objectiu d’aquest article és fer balanç de la situació del valencià després de tres dècades de pro­funds canvis socials, econòmics, demogràfics i també polítics, incloent-hi les dues dècades de contraplanificació lingüística — Miquel Àngel Pradilla dixit— del Partit Popular, i les dues legis­latures d’un Govern del Botànic que s’ha vist incapaç de sacsejar de dalt a baix el règim lingüístic heretat, a pesar del balanç posi­tiu en alguns àmbits.

L’evolució del coneixement del valencià

Les dades sobre el coneixement del valencià —condició neces­sària però, recordem-ho, no suficient per a l’ús— indiquen que en els últims decennis, i com a conseqüència de l’ensenyament del (i sovint en) valencià, s’ha produït un clar increment de les competències de lectoes­criptura, sobretot de l’habilitat d’escriure: entre 1992 i 2015, el percentatge de persones que diuen que saben escriure «bastant bé» o «perfectament» el valencià s’ha incre­mentat en més de 20 punts. En canvi, en les habilitats orals —entendre i saber parlar— s’observen retrocessos evidents després d’un repunt inicial entre 1992 i 1995. En concret, el percentatge de persones que diuen que entenen bé el valencià es redueix de prop de 13 punts entre 1992 i 2015, i en el cas de l’habilitat de parlar, la reducció és d’11 punts fins al 56,4% de 2015.

Aquestes dades, lluny de reflectir un procés d’abandonament de la llengua o de falta d’aprenentatge entre les generacions més joves, s’expliquen com a resultat dels movi­ments demogràfics de les darreres dècades. En efecte, en el tombant del mil·lenni i fins a la crisi de 2008 es produeix un cicle inten­síssim d’arribada de persones nouvingudes: el País Valencià va sumar prop d’un milió de nous habitants, partint d’una població de 4 milions. A partir de 2008, en canvi, les arribades s’estabilitzen i el saldo migrato­ri arriba a ser negatiu. La davallada dels indicadors de coneixement oral entre 1995 i 2010 i la posterior estabilització entre 2010 i 2015 són, precisament, el reflex d’aquesta forta entrada de població no valencianopar­lant seguida d’una etapa d’estancament de les noves arribades.

La incapacitat per incorporar al coneixe­ment del valencià aquestes persones nou­vingudes es fa patent en el gràfic 2: només un 15 % de la població nascuda fora del País Valencià declara que sap parlar en valencià. Els indicadors sobre l’ús del valencià en funció del lloc de naixement són encara més descoratjadors. D’acord amb les dades que va presentar la professora Raquel Casesno­ves al VI Congrés d’Escola Valenciana, l’ús del valencià de les persones nascudes a la resta de l’Estat o a l’estranger no arriben ni al 4 % en cap dels àmbits considerats.

L’evolució de l’ús del valencià

La influència del cicle migratori es torna a fer evident quan s’observa l’evolució dels usos lingüístics. És il·lustratiu, en aquest sentit, l’indicador d’ús a casa, un àmbit especialment sensible per al manteniment lingüístic per la seua vinculació amb la transmissió intergeneracional. A la zona valencianoparlant del País Valencià, després de la crisi de la transmissió familiar durant el segle xx, l’ús del valencià a la llar se situava en un 50 % l’any 1992. L’arribada massiva de po­blació no valencianoparlant en el tombant de mil·lenni provoca una reducció marcada de l’ús del valencià en aquest àmbit en termes relatius, fins a arribar al poc més del 30 % del total que representa el 2015. Els retroces­sos són d’una magnitud similar en la resta d’àmbits.

Alerta: aquests descensos no impliquen, necessàriament, que en el mateix període s’haja produït un gran sotrac en el nombre total de persones que parlen valencià. En el cas de la llar, precisament, l’única en­questa «recent» amb informació sobre la transmissió intergeneracional, la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de 2004, apuntava a una estabilització d’aquest indicador, i fins i tot a tendències d’atrac­ció cap al valencià en les ciutats mitjanes i menudes. Com passava en el cas del conei­xement, el retrocés del valencià en termes percentuals s’explica fonamentalment per motius demogràfics: com que en el període entre enquestes el País Valencià ha sumat un milió de persones d’origen no valencia­noparlant, un nombre idèntic de persones que parlen valencià a casa representarà, in­evitablement, un percentatge inferior l’any 2015 al que representava l’any 1995. Això no implica, en qualsevol cas, que la tendèn­cia no siga preocupant. Perquè, en efecte, provoca una reducció de la disponibilitat d’interlocutors valencianoparlants. I això, en un context de bilingüització asimètrica, retroalimenta les tendències favorables a l’ús del castellà.

Del gràfic 3 es desprén un segon motiu per a la preocupació. I és que, quan es com­paren els usos en funció de l’àmbit, es pot detectar un patró constant de diferenciació entre els àmbits més privats —a casa i amb els amics— i els àmbits més públics —al carrer amb desconeguts o en les grans superfícies—, amb una clara reducció de l’ús del valencià en els segons. En aquests àmbits de major anonimat i distància social, les dificultats per diagnosticar a quin grup lingüístic pertany el nostre interlocutor, les altes taxes de desconeixement del valen­cià, i la norma de convergència al castellà porten una part significativa dels valencia­noparlants a adoptar un ús per defecte del castellà. S’explica, així, aquesta reducció de l’ús real en comparació amb l’ús potencial de la llengua.

Amb un corol·lari preocupant: aquesta di­ferenciació dels usos entre la llar i l’espai públic s’observa de manera més marcada en la població jove, a pesar que és la que presenta unes millors taxes de compe­tència lingüística per l’acció del sistema educatiu. Els indicadors tornen a procedir del treball de Raquel Casesnoves i es reprodu­eixen en el gràfic 4. D’entrada, fa evident que el grup dels joves és el que parla menys valencià en tots els àmbits, exceptuant el de la llar. A més, mostra com entre els joves s’amplia la distàn­cia entre l’ús a casa i en la resta d’àmbits —fins i tot amb amics, cosa que no es produeix amb la mateixa intensitat en cap altra generació.

La necessitat de revisar les polítiques lingüístiques

La lectura de les dades porta a qualificar la situació actual del valencià, com a mínim, de fràgil. I apunta a l’existència de reptes importants per a unes polítiques lingüístiques que pretenguen garantir la viabili­tat del valencià com a llengua d’ús públic —uns reptes encara molt majors si, com ha estat històricament l’aspiració d’un cert valencianisme, es vol que el valencià recupere la seua antiga hegemonia al territori. Calen, doncs, polítiques més efectives d’extensió del coneixement de la llengua, començant pel sistema educatiu, però sense perdre de vista la urgència de proporci­onar mecanismes, recursos i incentius per a l’aprenentatge del valencià a les persones nouvingudes arribades més enllà de l’edat escolar. Calen, també, garanties que el personal de l’administració —i, progressi­vament, també de les empreses que presten serveis al públic— estan en condicions d’atendre la ciutadania en valencià, tal com ja ho estan per a fer-ho en castellà. S’aconseguiria, amb això, reforçar la consci­ència d’un dret a l’ús públic del valencià que progressivament hauria d’incidir també sobre els usos interpersonals, i generar incentius palpables per a l’apre­nentatge i l’ús del valencià entre les persones que no el tenen com a primera llengua. Sense perdre de vista que, en l’actual marc de recentralització, invo­lució de l’autogovern i activisme judicial, caldrà una forta dosi d’autoorganització i mobilització de la societat civil valenciana per suplir les insuficiències de l’acció institucional —encara més en l’eventualitat d’una nova alternança al govern de la Gene­ralitat i de l’Estat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top