La situació del català a Catalunya

Quaranta anys després de l’inici de les polítiques de normalització lingüística, la situació actual del català a Catalunya no ha assolit la posició de normalitat que es preveia. En alguns àmbits, com l’educatiu, l’administració pública o els mitjans de comunicació, s’han aconseguit èxits notables, però en d’altres, com el món judicial o el cinema, encara queda molt de camí per recórrer.

Per mesurar la vitalitat d’una llengua, ens basem en indicadors que permeten conèixer la situació en aquell moment concret i comparar-la amb els anys anteriors (com les estadístiques del coronavirus que tant vam seguir durant la pandèmia). Cada cinc anys, la Secretaria de Política Lingüística du a terme l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població (EULP), sobre els coneixements i usos lingüístics dels catalans. Aquesta enquesta, feta amb una mostra representativa, ens permetrà analitzar amb més detall quina és la situació del català al Principat de Catalunya.

L’enquesta del 2018 (l’última disponible actualment) va fer-se a partir de les respostes de prop de 9.000 persones majors de 15 anys, enquestades per internet (42,7 %), per telèfon (42 %) o presencialment (15,2 %). Una de les informacions que ens proporciona l’enquesta són els percentatges de llengua inicial, llengua d’identificació i llengua habitual dels entrevistats. Pel que fa a la llengua inicial (la llengua apresa a la llar), un 31,5 % declara tenir el català, un 2,8 % el català i el castellà, un 52,7 % el castellà, un 10,8 % altres llengües i un 0,9 % altres combinacions de llengües. Pel que fa a la llengua d’identificació (la llengua amb la qual els enquestats s’identifiquen), un 36,3 % declara tenir el català, un 6,9 % el català i el castellà, un 46,6 % el castellà, un 8,2 % altres llengües i un 1,5 % altres combinacions de llengües. Pel que fa a la llengua habitual (la llengua que usen habitualment), un 36,1 % declara tenir el català, un 7,4 % el català i el castellà, un 48,6 % el castellà, un 4,4 % altres llengües i un 3 % altres combinacions de llengües.

Hem de llegir aquestes dades a partir dels grans moviments demogràfics que ha experimentat Catalunya al llarg de les últimes dècades. Així, si durant el franquisme hi va haver diverses onades migratòries de la resta de l’Estat, a partir dels anys 2000 es van començar a rebre onades de nouvinguts d’arreu del món (es va passar de 227.134 residents d’origen estranger l’any 2000 a 1.300.309 l’any 2018). En percentatges, el 2018, un 59,8 % de la població havia nascut a Catalunya, un 19,9 % a la resta d’Espanya i un 20,2 % a l’estranger. En la franja jove (entre 15 i 39 anys), un de cada tres habitants és nascut a l’estranger. Tot i aquesta diversitat d’orígens, però, el col·lectiu majoritari entre els estrangers és el que prové de l’Amèrica Llatina, principalment de primera llengua castellana.

Trobem tres grans aspectes positius per a la salut de la llengua: una certa capacitat d’atracció, l’augment dels nivells de coneixement i la voluntat d’augmentar les competències lingüístiques en català. En primer lloc, la llengua catalana té una certa capacitat d’atracció de persones que no la tenen com a llengua inicial, però que s’hi identifiquen i la utilitzen habitualment (llengua inicial: 31,5 %; llengua d’identificació: 36,3 %; llengua habitual: 36,1 %). Aquesta atracció també es manifesta en la transmissió intergeneracional: hi ha persones que no tenen el català com a primera llengua, però que l’adopten i el transmeten als fills. Si restem el conjunt de persones que parlen català amb els seus pares i el conjunt de persones que parla català amb els seus fills, el català avança un 7,5 %.

En segon lloc, les dades mostren l’augment dels nivells de coneixement entre la població. Al llarg dels anys, gràcies a la tasca del sistema educatiu i de les organitzacions que s’encarreguen de l’ensenyament de la llengua a adults, com el Consorci per a la Normalització Lingüística, el coneixement de la llengua ha anat augmentant: un 94,4 % de la població de Catalunya entén el català, 81,2 % el sap parlar, el 85,5 % el sap llegir i el 65,3 % el sap escriure. Aquest augment és progressiu i sostingut, però força lent en el temps com a conseqüència de l’arribada continuada de nouvinguts, que no coneixen la llengua i el fet que han de passar uns quants anys abans no l’hagin apresa. El tercer aspecte positiu és la voluntat d’aprendre català o millorar-ne el nivell, especialment en el col·lectiu de nouvinguts (un 61,7 %).

Com a aspectes negatius, observem la diferència entre els usos al llarg del dia: un 76,4 % utilitza el català al llarg d’un dia qualsevol, respecte un 93,2 % que utilitza el castellà (o un 23,6 % que no utilitza mai el català, respecte un 5,8 % que no utilitza mai el castellà). La situació de la llengua a les diferents àrees de Catalunya tampoc no és la mateixa: les Terres de l’Ebre (72,2 %) i l’Alt Pirineu (65,7 %) són les dues zones en què més s’utilitza el català com a llengua habitual. El Penedès (38,9 %) i sobretot l’àrea metropolitana de Barcelona (27,5 %) són les dues zones amb menys ús del català com a llengua habitual. Per àmbits, la llengua s’usa més en les relacions amb l’administració local (37,9 %) i l’administració de la Generalitat (37,4 %), i menys en les relacions amb l’administració estatal (20,1 %) o les grans superfícies comercials (17,1 %). També destaquen les dades d’ús amb companys d’estudi (18,2 %), de feina (15,3 %), amistats (13,4 %) o els missatges al mòbil (11,8 % només en català).

Gràcies a aquesta enquesta tenim, per tant, un diagnòstic força clar de la situació general. Altres estudis també han alertat sobre la situació del català a l’àmbit educatiu, especialment a secundària. Com a resposta, s’han engegat diferents estratègies. Des de l’àmbit polític, la Secretaria de Política Lingüística ha iniciat diverses línies d’actuació, com la negociació amb les plataformes audiovisuals per incloure-hi més contingut en català, o el Pacte Nacional per la Llengua com a horitzó estratègic de cara al futur; TV3 ha intentat ressuscitar el Club Super3 (ara: S3 i X3) amb l’esperança de tornar a atreure el públic infantil cap al consum de continguts en català, en un marc on la pressió de les llengües majoritàries a internet, les plataformes i les xarxes socials només fa que augmentar; el Departament d’Educació ha començat el Pla de Promoció del Català a les escoles i demanarà el nivell C2 als futurs docents; el Departament d’Universitats ha començat un Pla d’Enfortiment de la llengua catalana a les universitats; el Departament de Justícia ha convocat beques per incentivar la formació de jutges catalans… Des de la societat civil també s’han llençat darrerament noves iniciatives, com la campanya «El català és teu» d’Òmnium Cultural, que pretén mobilitzar els seus 200.000 socis com a activistes lingüístics, o el retorn de l’entitat Tallers per la Llengua, que fa tallers d’assertivitat lingüística per mantenir l’ús del català en converses bilingües.

Caldrà veure l’abast i l’impacte d’aquestes propostes. En un context globalitzat i tan complex, les polítiques lingüístiques són també sensibles a la resta de polítiques de la societat. El model econòmic actual, basat en sous baixos i importació de mà d’obra poc qualificada, té conseqüències socials (precarietat juvenil > manca d’accés a l’habitatge > retard en l’edat d’emancipació > retard en l’edat tenir fills > baixa taxa de natalitat), que alhora tenen conseqüències lingüístiques. Paral·lelament, la minorització lingüística que pateix el català a tots els nivells (legal, demogràfic, econòmic, ideològic), amb un estat que no és propi ni propici, i la desarticulació de l’espai comunicatiu respecte els altres territoris de parla catalana fan difícil de capgirar la situació.

A nivell general, és necessari recuperar el consens al voltant de les polítiques de promoció de la llengua, així com recuperar el valor econòmic, social i simbòlic que havia tingut. En l’àmbit educatiu, cal recuperar la consciència lingüística del professorat en el seu paper de referents lingüístics i en la seva tasca d’ensenyament de les competències lingüístiques. En l’àmbit social, cal afavorir les mentalitats positives al voltant de la llengua i atenuar l’estrès sociolingüístic dels parlants, entre d’altres.

Preveure el futur és difícil (poc ens podíem imaginar que en ple segle XXI una epidèmia ens tancaria a tots a casa!). Tot i això, podem preveure escenaris i avançar-nos a possibles esdeveniments adversos per a la llengua. Per exemple, alertes com les que fan des del Col·legi de Metges de Barcelona, en el sentit que d’aquí uns anys faltaran metges (perquè no surten prou graduats de les facultats i perquè les males condicions laborals fan que molts dels que surten se’n vagin del sistema públic català) i caldrà importar-los de fora (sense que, òbviament, coneguin la llengua) són senyals que no hauríem de menystenir. Com hem vist, la situació és força delicada, és hora d’actuar a tots els nivells i en tots els àmbits. Tot està per fer i tot és possible, però cal arromangar-se i fer-ho.