Tens 0 productes a la teua cistella
07/05/2020
Abans de la mort del dictador la socialdemocràcia alemanya es plantejà anar preparant els postfranquisme. Al meu llibre “Un temps i un país” he fet referència al procés de creació d’una coordinació de grups socialista a l’Estat Espanyol diferenciat el PSOE. All País Valencià crearíem el Partit Socialista Valencià (PSV) com a part d’eixe projecte juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya i altres grups. El cas és que Josep Pallach i Amadeu Cuito, residents a França i a la RDA, respectivament, aconseguiren el recolzament de la socialdemocràcia alemanya i a partir del 1964.
L’ajuda es canalitzaria a través d’una fundació, la Friedrich Ebert, que tenia com finalitat promoure la socialdemocràcia a través de la formació política i social. En tant que responsable del PSV vaig assistir una primera sessió en 1965 a l’establiment que existia en Sonnemberg a prop de Goslar i Frankfurt, es tractava d’un seminari dedicat a la democràcia a Europa, m’acompanyava Pau Verrié del Moviment Socialista de Catalunya, aquest darrer, editor i expert, en art feia d’enllaç entre la Fundació i l’interior.
Recorde que quan ens donaren el símbol identificatiu per a la jaqueta amb la bandera espanyola, Pau em donà les quatre barres per incidir en la nostra condició nacional.
En eixe primer encontre, una de les activitats va estar la visita a la frontera amb la RDA, amb el mur i les garites militars, una forma d’evidenciar el totalitarisme “comunista”. Pau en aquell viatge em proposà fer de representant de la Fundació al País Valencià i organitzar expedicions de valencians que tenien un possible futur polític. Doncs, a la tornada i durant un temps em vaig ocupar d’eixa tasca fins finals del 1968. Fent memòria recorde alguns els assistents: Valerià Miralles, Francesc Candela, Ricard Pérez Casado, Elia Serrano, Vicent Arrué, Vicent Caurín, Joan F. Mira, Benjami Bono, Vicent Albero, Jose Rodrigo, Francesc Candela, Mari Carme Mira, Jaume Barceló i jo mateix.
La meua segona estada fou el 1969, m’acompanyaren Elia Serrano i Francesc Carrera, va haver en aquell moment prou moguda, puix el tema del reconeixement de la RDA generà uns debats molt intensos, tot i tenint en compte que en la delegació francesa hi havia gent que havia participat al Maig Francés del 68. Ens cridaren a l’ordre i lo cosa no passà d’eixe punt. En general hi havia un bon rollo, puix a més a més de les sessions teníem activitats lúdiques i de convivència, com balls, o excursions.
Com és habitual en aquests casos totes les despeses estaven cobertes. Per la nostra gent resultava atractiva la proposta, una forma d’eixir a fora i conèixer altres realitats.
Aquesta ajuda també es traduïa en altres esferes, ja més en relació amb la política o el sindicalisme. Com a representants de la Fundació entre altres retinc els noms de Hans Matopher, alcalde Franckfurt, i Max Diamant de la IG Metal. En el 66 tinguérem una trobada al Monestir de Montserrat, sota la protecció dels monjos ens reunirem amb representants de la Fundació unes trenta persones de diversos punts de l’estat, al final dels debats i els intercanvis d’informació, Daniel Benedit, va repartir entre els assistents ajudes econòmiques, a nosaltres ens donarem 15.000 pessetes.
En altre nivell, a les darreries del 1966, va haver-hi un intent nou, una persona de la Fundació vingué a València, i imagine que faria un periple per l’estat, i ens convocà a mi i a Vicent Ventura; l’encontre tingué lloc al restaurant “Taberna Álcazar”, aquest senyor ens féu una proposta: finançar-nos si fundàvem un partit clarament socialdemòcrata desmarcat totalment dels comunistes. No hi vàrem acceptar.
Jo em vaig separar de la Fundació en 1968, poc després el projecte va decaure, més tard al 1974, la Fundació va apostar pel PSOE a qui finançà durant tota la transició. Aquesta és una part de la història silenciada, ha d’haver-hi molt més que no sabem, no interessa.
