La revista degana en valencià

‘La sort’. El teatre necessari

21/06/2021

«–La veritat, sou molt valents per mostrar així la vostra història» (un espectador felicitant a Pérez i Disla després de la funció)

–No, a quin sant! Nosaltres només volíem contar la nostra història…»

I l’honestedat que comporta la resposta és la mateixa que es respira durant tots els minuts de l’espectacle. Des de l’inici de La sort a l’escenari només veurem veritat, tan simple i tan clara que t’atraparà des del primer segon i tardaràs molt poc a emocionar-te, a identificar-te, a indignar-te quan la situació (maleïda burocràcia!) va malament per a la parella i a alegrar-te a cada pas endavant que van fent per acabar deixant escapar unes llàgrimes amb el molt feliç desenllaç. L’obra no fa cap concessió a una sensibilitat que et puga avergonyir; només veritat, realitat amb alguna nota d’humor, alguna de mal humor i molt d’amor.

Després d’algunes col·laboracions en les seues trajectòries teatrals individuals, en 2011 Jaume Pérez i Juli Disla decideixen formar companyia, i també parella, com conten en La sort. Pérez&Disla han presentat diversos projectes (La gent, Carinyo, etc.), caracteritzats sempre per la innovació formal, escènica i temàtica, trencant en moltes ocasions la quarta paret i les estructures teatrals habituals i buscant sempre la implicació de l’espectador en la història que s’està contant.

En La sort tornen a sorprendre amb un text que no és una altra història sinó la pròpia, com a parella i, sobretot, la història de l’adopció del seu fill. Una història tan real que mostra les dates i les dades exactes, els documents, els moments, les fotos, l’aparició en vídeo dels pares reals dels protagonistes complementant els moments de l’espera, de l’angoixa i l’alegria. Fins a arribar al moment de la coneixença del fill i els primers moments de la vida conjunta.

Un testimoni de veritat amb gran honestedat i respecte, amb les dades suficients per tal que l’espectador visca amb els protagonistes tot el procés però sense caure en noms, imatges o qualsevol altre element sensacionalista. Una reflexió sobre la diversitat familiar actual, sobre la dificultat d’adopció en general i d’una adopció homoparental en particular. Mai exempta de crítica, però sense rancor ni animadversió; simplement, un reflex fidel de la situació. Una situació dura encara que la llei parle d’igualtat. De fet, l’obra comença amb les imatges del president Zapatero aprovant la llei del matrimoni igualitari, però també amb la projecció de nombroses frases de gran contingut homòfob.

Amb text de Juli Disla, direcció de Jaume Pérez, Toni Agustí i Santiago Ribelles i interpretació de Disla i Pérez, La sort és un espectacle pràcticament documental que hauria de ser vist pel gran públic, però també imprescindible per a tot l’alumnat de secundària i batxillerat. Un espectacle en què els actors despullen la seua vida i la seua relació, que no deixa indiferent a ningú. La tendresa i el respecte del tractament comporten una gran càrrega emotiva.

I recorda, la Cultura és segura… i cura!