La revista degana en valencià

La supervivència d’un sector amenaçat

23/10/2020

Aquests dies grisos i tristos de domini absolut del coronavirus i el procés de postconfinament que estem vivint, no sols ens han afectat per la pèrdua de nombroses vides humanes, l’angoixa de la reclusió dels majors i de les persones en risc de contagi, el patiment de milions de malalts i de les seues famílies, el terratrèmol de la crisi sanitària i social, sinó que el fantasma d’una greu crisi econòmica mundial s’escampa en totes les capes i esferes del nostre món. Aquesta tragèdia de proporcions descomunals ha provocat ja una fallida econòmica en tots els segments socials que no sabem com ens afectarà en el futur. Unes xifres del sector cultural ens indiquen la magnitud econòmica del que estem parlant; l’any 2019, aquest sector aportà 40.000 milions anuals d’euros al PIB, que representà el 3,2 % del total. La pandèmia, a hores d’ara, final de l’estiu, no acaba de presentar un horitzó clar d’estar controlada, és lluny de remetre i la desitjada vacuna encara és pura quimera.

Pel que fa al món del cinema, el tancament de sales, la desaparició de revistes, les restriccions d’exhibició amb quota d’aforament limitat d’espectadors, la suspensió de festivals, els rodatges suspesos, la precarietat en què està sumida la indústria i l’atur de molts professionals fa que encara estiga per valorar el seu impacte en aquest 2020 que resta. Mentre arriba la necessària normalitat ―les 3.800 pantalles i tots els professionals implicats ho esperen ja!― per tal de fruir del cinema en el seu estat natural amb projeccions en sales grans i so adient, el públic ha hagut de canviar els hàbits de consum i refugiar-se en les plataformes televisives, que han experimentat un augment extraordinari de subscripció, amb xifres elevades de consum. Fet i fet, aquestes plataformes digitals han apostat per la producció pròpia, per estrenes online, amb continguts originals i per l’oferta de tot tipus de sèries que han acabat imposant el cinema a casa. Un nou i potent escenari d’abast desconegut se’ns presenta al davant.

S’obri un ventall d’interrogants sense resposta a hores d’ara. Com afectarà aquest nou model de consum en els hàbits dels espectadors? Tornarà prompte la normalització a les sales? Quan reprendran els festivals el seu paper de dinamitzadors i aparadors de les noves produccions? Quan tornaran els actors, actrius, cineastes, tècnics… al seu treball? Quin paper assumirà l’Administració en la recuperació del mercat audiovisual? Qüestions difícils de contestar sense el descobriment i la difusió de l’anhelada vacuna, perquè la por i la prevenció dels espectadors i agents culturals és evident i lògica. Lluny de negacionismes histèrics creats per especuladors i alarmistes de les xarxes socials, quan ens despertarem d’aquell estrany malson, el dinosaure ―perdó, el maleït virus― encara continuarà allí. Ha vingut per a quedar-se?

Comptat i debatut, és millor tenir l’esperança que tot açò passarà algun dia, malgrat ser nosaltres els culpables de l’agressió contínua a la natura, perquè seria espantós que Artur C. Clarke, coguionista de 2001, una odissea a l’espai, tinguera raó: «Aquesta és la primera època que la humanitat ha prestat molta atenció al futur, cosa que no deixa de ser irònica, ja que potser no en tinguem».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top