La tardor, dels compromisos

10/11/2021

Editorial nº472

Sembla que l’estiu no vol acabar-se: «Llarg va ser l’estiu». I llarga, la calor. En escriure aquestes línies encara en fa, i acompanyada d’eixa humitat tan nostra. Abans, però, hem viscut ja unes quantes alteracions, amb pujades de temperatures, tronades que ens han deixat molts litres per metre quadrat i destrosses a la costa. Sembla que allò del canvi climàtic ha vingut per a quedar-s’hi i haurem de fer-ne una miqueta de cas perquè ens va la vida, mai millor dit.
El setembre és el mes, juntament amb el gener, dels grans compromisos i reptes. Sabem que l’any natural comença al gener, però el setembre té també unes característiques paregudes. Comença el curs escolar i torna la normalitat del treball –per a qui en té–, de la rutina. Per cert, començar el dia 8 de setembre, just el dia que és festa major en molts dels pobles del País Valencià, no deixa de sorprendre.
Políticament, també comença un nou curs. Queden quasi dos anys perquè finalitze la legislatura actual i ja sonen, com sempre, els altaveus que pronostiquen un avançament electoral autonòmic, decisió que pot adoptar el Molt Honorable President de la Generalitat. Mentrimentres, tenim una pau orgànica en el Partit Popular i en el PSPV.
Els populars estan ben pagats amb el seu nou candidat imposat i aclamat pels militants. Carlos Mazón Guixot compagina la presidència de la Diputació d’Alacant amb la lluita contra la llengua (i també contra el rellotge, perquè els votants de Castelló i València comencen a conéixer-lo). Té també el problema de no ser diputat autonòmic i, per tant, perd molt i no podrà enfrontar-se a Ximo Puig, posem per cas. Serà María José Català, qui ha estat elevada a tots els altars, i mai millor dit, des del seu Torrent natal: portaveu de l’Ajuntament de València i portaveu a les Corts Valencianes.
El PSPV, una vegada desaparegut –de moment– José Luis Ábalos, és una bassa d’oli, o això sembla. Congrés nacional a Benidorm i federal a València. Puig té molt calmat el seu partit i, cada dia que passa, té més pes dintre del PSOE i de l’opinió pública i publicada.
De Compromís, fet el congrés de Més Compromís (antic Bloc), les aigües no se sap massa bé com estan. Tots i totes miren a dreta i esquerra per si hi ha algun moviment i comencen a pensar si anar a les pròximes eleccions sols o en companyia.
Podem, al País Valencià, continua demostrant que una cosa són les idees i una altra les realitats. Una cosa són les assemblees pels barris i una altra governar, i sembla que l’actual síndica a les Corts, María Pilar Lima  té les idees clares i qui no coincideix amb ella acaba abandonant el vaixell. Ara també amb tambors en Esquerra Unida, que sembla que comença a pensar-se si va o no va en coalició.
Certament, acabat l’agost, comença el curs que, de segur, ens portarà més d’una tronada, gota freda i enfrontament entre uns i altres. I les eleccions, els tambors que les anuncien, comencen a llustrar la pell perquè sonen bé. I arribarà el fred i les noves filomenes. Aquesta tardor, si és que és temps de compromisos i pactes, està per veure si ho serà de tots i de totes les forces socials que, vulguem o no, juguen en l’ampli tauler de la pell de brau. Ara com ara, aguaiten ja o hi persisteixen escaramusses hostils, quan no declaracions de guerra que indubtablement ens poden afectar: vet, si no, les descarades i cíniques declaracions i amenaces de les Elèctriques contra el Govern –que voldrien «vencido y desarmado»– o els incansables himnes de batalla que coregen PP i Vox.

Compromisos?