La taula cap per avall

La festa de la Mare de Déu de Vallivana se celebra pel mes de maig, però cada sis anys se realitza extraordinàriament a Morella el Sexenni, durant el mes d’agost, passat el dia quinze. El primer d’ells es va fer el 1678 en agraïment a la Mare de Déu per haver aturat la pesta que assolava la comarca. La festa consisteix en un novenari, i cada un dels nou dies és encarregat a un dels gremis que hi havia a la ciutat.

En aquests nou dies, els carrers de la vila són guarnits amb precioses construccions de paper arrissat i s’hi succeeixen desfilades de les danses que antigament representaven els gremis de la ciutat. D’entre els diversos retaules i jocs que es mostren, destaquen, per la seua senzillesa, els dels Volantins del carrer Julián Prats, la Taronja, la Carrossa triomfant i la Taula cap per avall.

Els Volantins —que es diuen Pablo, Gertrudis i Cleopatra— són tres ninots penjats d’una barra entre balcons, que ballen i salten, accionats manualment pels veïns quan passa la processó. També és d’admirar, entre altres, la Carrossa triomfant, una derivació de les roques processionals, que a la ciutat de València es poden veure a la processó del Corpus. Al mateix carrer trobem la Taronja, de l’interior de la qual surt un xiquet que representa l’arcàngel sant Miquel i que recita una poesia a la Verge. Un costum festiu medieval, on un nen es posava dins d’una figura que baixava i s’obria davant de les persones que ho contemplaven. Un altre element de la festa instal·lat a la plaça Tarrascons és una taula, subjectada als balcons de la plaça, ben parada amb menjar, però de cap per avall. Allà hi ha un àpat parat que centra la curiositat de moltes persones que visiten Morella aquells dies i que s’apropen a veure aquest element.

Del seu muntatge s’encarrega sempre la família que viu a la casa d’enfront d’ella. He tingut una estranya vinculació amb aquesta taula, ja que uns oncles del meu avi havien viscut a la casa encarregada del seu muntatge, i ell la recordava amb simpatia. Tot i preguntar a l’avi, no vaig saber mai el secret de com se sostenia en èpoques passades, on de ben segur els adhesius devien ser, almenys, diferents. El significat i la manera de com estan tan ben units els aliments a la taula resta en secret, però les peces, quasi com un miracle, resisteixen fixades.

Té una altra particularitat: el menjar que allí hi ha penjat és real, i a mesura que avancen els dies veiem com el seu estat canvia. Curiosament, no cau. No puc estar-me moltes vegades d’explicar a algun visitant que l’àpat no és de plàstic tal com en moltes ocasions pensen. Al cap d’uns dies, es pot comprovar, ja que, sobretot, el tros de síndria comença, si més no, a canviar d’aspecte. Tot i això, no he vist mai caure cap peça. Un element curiós de les festes sexennals del qual ningú sap l’origen però que torna cada sis anys. El secret de la taula resta ben guardat.

Revista número 501. Abril 2024.