La televisió pública valenciana i els equilibris identitaris

 

Les nacions són artefactes de naturalesa política que les societats invoquen per exercir l’autogovern i que expressen la seva sobirania mitjançant un estat, però no necessàriament. Una de les seves particularitats és que són capaces de mobilitzar adhesions amb una extraordinària intensitat, fins al punt que nombroses persones han donat la vida per defensar-les. Despleguen, per tant, elements culturals d’identificació que van més enllà de la racionalitat expressada en termes estrictament cívics.

Els motius d’aquesta identificació tan estreta ha generat reflexions i anàlisis de tota mena. Una de les explicacions, encara que no l’única, es troba en el fet que les nacions, més enllà del seu vessant institucional, es legitimen dia a dia gràcies a tot un entramat de pràctiques socials i productes culturals que circulen contínuament i que contribueixen decisivament al seu modelatge. És a dir, que les nacions són el que són, en bona mesura, com a conseqüència de les imatges, textos i cançons que incorren en la seva definició, cosa que permet, en última instància, que les persones puguen experimentar la seva existència, la seva «realitat», en qualsevol moment i circumstància. Banderes, monedes i himnes, però també novel·les, cançons i pel·lícules, aconsegueixen que les nacions estiguen tan presents a la vida quotidiana que difícilment podem escapar al seu influx.

Un dels conceptes que més han insistit en la importància del fenomen cultural en la definició i la consolidació de les nacions contemporànies és el de «comunitats imaginades», segons el va formular l’historiador i antropòleg britànic Benedict Anderson a començaments dels anys 80 del segle XX. Les reflexions d’Anderson, entre d’altres, van permetre reconèixer que les nacions sempre són el resultat d’un procés històric, contingent, producte de les representacions o dels relats que s’hi elaboren constantment, i no unes entitats homogènies i impermeables als canvis, perennes o immemorials. Aquesta insistència en el caràcter «constructivista» de les nacions i l’abandonament de les aproximacions més immanents o essencialistes han permès reorientar les investigacions sobre les nacions, on s’ha integrat definitivament la perspectiva mediàtica.

Si els mitjans de comunicació i l’audiovisual són els principals productors de representacions sobre el món social que hi ha actualment i, en conseqüència, són fonts privilegiades des de les quals es posen en joc diversos projectes d’identitat individual i col·lectiva (sexual, de gènere, lingüística o nacional), sembla pertinent, i potser inevitable, que el discurs mediàtic interprete un paper central en la configuració contemporània de les nacions i les identitats nacionals. Tant és així que alguns autors les entenen com a entitats «comunicatives» i d’altres parlen obertament de «nacions mediàtiques». Aquestes consideracions no són exclusives dels fenòmens nacionals, sinó que abracen qualsevol altre tipus d’identitat col·lectiva, s’expresse o no en aquests termes. La identitat valenciana, més enllà de si li atribuïm un caràcter nacional, tampoc podrà escapar de la seva construcció mediàtica. Un sistema comunicatiu i audiovisual propi ha de servir, en efecte, per a mostrar què som i com som les valencianes i valencians, però també què hem sigut i què volem ser en el futur. Per descomptat, aquestes representacions arriben igualment de l’exterior, i tant unes com les altres hauran de conviure, competint moltes vegades per esdevenir hegemòniques en un període històric concret.

Al mateix temps, les representacions que els productes comunicatius i audiovisuals elaboren de les identitats col·lectives, com la valenciana, mai no són neutrals, sinó que són mirades particulars amb una intencionalitat ben concreta. Dit d’una altra manera: quan elaborem una representació sobre allò que ens envolta sempre hi ha un punt de vista enunciatiu sobre com entenem la «realitat». En aquest sentit, s’entén que tota representació és ideològica perquè implica, inevitablement, una interpretació parcial sobre l’objecte representat que es posa de manifest en la selecció dels temes o dels protagonistes, entre d’altres. Les representacions sobre les identitats col·lectives o nacionals que es difonen pels diversos dispositius comunicatius no estan al marge d’aquests processos, de manera que depenent de quina visió projecten sobre aquestes identitats col·lectives n’obtindrem unes o bé unes altres.

Un dels molts ensenyaments del filòsof francès Michel Foucault és que el poder és un fenomen social que s’exerceix en tots els àmbits de la vida i que, en conseqüència, aquest es troba disseminat pel conjunt de pràctiques quotidianes d’individus i institucions i circula per tots els nivells i relacions socials. Si això és cert, podem sostenir que una cultura de representació sempre serà una cultura de poder, fins al punt que una de les preguntes prioritàries que ens haurem de fer serà conèixer qui o què ha quedat inclòs en aquesta representació de la identitat col·lectiva i per què, i, al mateix temps, qui o què n’ha quedat exclòs, i amb quina finalitat. Per tant, tot i la seva aparença innòcua o irrellevant, els productes mediàtics no hauríem d’interpretar-los com simples dispositius d’informació o d’entreteniment, sinó com un conjunt de textos que projecten una visió ideològica sobre el món social i també sobre les identitats, individuals i col·lectives. Uns missatges que, gràcies al seu consum domèstic, proper i familiar, gairebé rutinari o, millor encara, ritual, acaben per «naturalitzar-se», difonent-se com la «realitat», per a una part significativa de la població.

La pregunta que ens haurem de fer no serà, per tant, si el sistema televisiu valencià, particularment els mitjans públics d’À Punt, tenen alguna cosa a veure a com definim la identitat valenciana del present. La resposta no admet discussió. Ho fan cada dia, en cada programa, com Canal 9 en el seu moment. El que hauríem d’esbrinar és quina identitat valenciana és la que es transmet audiovisualment i, en conseqüència, quin és el projecte col·lectiu que se’n desprèn. Donada la seva relativa novetat, encara no hi ha estudis que hagen abordat en profunditat quina és la identitat valenciana que trobem a les emissions d’À Punt. És una tasca a la qual ens haurem de dedicar en el futur pròxim. D’opinions, però, n’hi ha de tots els colors.

Des de la dreta política i mediàtica, per exemple, han acusat À Punt de ser una cadena pròxima al valencianisme cultural i polític, fins al punt que s’hi han referit a la televisió pública com «TeleCompromís», insinuant que aquesta coalició exerceix un control sobre els seus responsables i els seus continguts en una situació anàloga a la del model anterior, caracteritzat per la manipulació informativa i el sectarisme ideològic. Afortunadament, i a diferència del que passava abans, ens trobem davant d’uns mitjans públics plurals on s’han abordat, en general, tots els temes amb una mirada oberta i desacomplexada, i on s’ha donat veu a totes les opinions, també les de l’oposició, tal com assenyalen les auditories externes i les investigacions que s’hi han realitzat, en les quals Compromís no resulta particularment beneficiat. És possible que alguns programes realitzats en l’etapa d’Empar Marco com a directora general connectaren amb un cert imaginari pròxim al valencianisme cultural, però això no hauria de sorprendre a ningú. La situació anòmala era l’anterior, quan hi havia llistes negres i moltes persones eren vetades en els mitjans públics malgrat la seva vàlua professional.

Ben al contrari, des de sectors més nacionalistes sostenen que À Punt està sent massa tèbia en qüestions identitàries, amb abundància de continguts que incideixen en els estereotips i els tòpics més estesos sobre la condició del fet valencià. És a dir, que els mitjans públics insisteixen a promoure codis narratius molt semblants a l’etapa anterior, en la qual predominava una aproximació costumista i rural d’entendre la valencianitat. Aquestes opinions les podríem englobar en allò que el periodista Antoni Rubio ha denominat «valencianisme líquid» i que, fet i fet, esdevé una revisió postmoderna, «actualitzada», de la identitat valenciana hegemònica des del segle XIX, que podem qualificar de «regionalista» i que, al remat, esdevé molt domèstica, poc reivindicativa i, en essència, conservadora. La sèrie de L’Alqueria Blanca, la més exitosa en la història de la televisió pública autonòmica al País Valencià, seria l’exemple televisiu paradigmàtic d’aquest model identitari. Des d’aquesta posició també es retreu als responsables de la televisió pública actual i el Govern del Botànic els seus recels davant una possible reciprocitat amb les altres televisions públiques de llengua catalana, com són TV3 i IB3. Aquestes veus interpreten la negativa a un intent per desmarcar-se de qualsevol projecte compartit amb Catalunya i per la por de desafiar l’ordre centralitzador espanyol en un període de màxima tensió política com a conseqüència del procés independentista.

És ben possible que, amb el propòsit augmentar-ne l’audiència, la cadena haja fet ús de les mateixes referències «identitàries» de sempre, sobretot en els programes d’humor i d’entreteniment. El mateix Alfred Costa, director general actualment, va insistir quan va accedir al càrrec que volia una televisió més «popular», amb productes més familiars i amb més continguts «per a majors», sense aclarir què significava això exactament. La deriva del magazín Bona vesprada, avui ja retirat, o la recuperació de L’Alqueria Blanca podrien interpretar-se en aquest sentit. Com també l’acostament a les Falles i al conjunt de les festes populars, on À Punt continua prioritzant les cites més institucionals i abandonant altres formes d’acostar-se a l’acte festiu. Igualment se li podria reclamar una aposta més decidida i contundent dels serveis informatius per vertebrar el país de nord a sud, com ha advertit el Consell de la Ciutadania en l’informe de 2022.

Tanmateix, cal d’assenyalar que la plataforma de mitjans públics ha mostrat en altres ocasions el seu compromís amb la llengua i la cultura. En un curt període de temps del 2023 han anunciat la posada en marxa d’«Apunts de llengua», un espai virtual realitzat amb la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports i l’editorial Bromera, on es transforma el material audiovisual en recursos educatius per a aprendre valencià; la convocatòria amb Escola Valenciana de la segona edició d’un concurs de guió de curtmetratges destinat a l’alumnat de primària i ESO, dedicat enguany a la figura de la mestra, escriptora i activista Carme Miquel, i la retransmissió en prime time dels concerts més destacats de Pep Gimeno «Botifarra» i de Zoo. Aquest tipus d’iniciatives no havien tingut lloc en la televisió pública valenciana mai abans.

Pel que fa a la reciprocitat en la televisió en obert de les cadenes públiques amb les quals compartim llengua, és innegable que el tancament dels repetidors que subministraven el senyal de TV3 al País Valencià va crear una ferida oberta des del punt identitari que per a moltes persones encara supura. Com també ho és que no hi ha cap impediment tècnic per fer-la efectiva de nou. Però haurem de reconèixer que la legítima aspiració per la reciprocitat en la televisió convencional esdevé una conquesta de caire fonamentalment simbòlic. La TDT no és tan important avui en dia com ho era fa uns anys. La irrupció d’Internet i d’altres tecnologies digitals han transformat el consum audiovisual d’una manera extraordinària en un curt termini de temps, i sembla que aquesta tendència és imparable. Una part significativa de la població valenciana es pot connectar cada dia a TV3 o IB3 a través de les seves aplicacions a la tauleta, el mòbil, l’ordinador o l’Smart TV, si així ho desitja. I una altra part en cap cas menyspreable disposa d’aquests canals gràcies als paquets de televisió que ofereixen les operadores de telecomunicacions quan es contracten els serveis de telefonia i d’Internet. Per a moltes persones, aquest vincle «televisiu» amb els nostres veïns resulta encara ben viu.

Tot i això, mentre la reciprocitat plena o una veritable plataforma audiovisual conjunta no s’albiren de moment, À Punt, TV3 i IB3 han mostrat els darrers anys una complicitat que mai s’havia expressat amb tanta intensitat i es troben còmodes compartint continguts i coproduint-ne, amb excel·lents resultats. La mort de Guillem (2020) és el cas més reeixit, però n’hi ha d’altres, com el biopic Frederica Montseny, la dona que parla (2021), la comèdia Després de tu (2022-2023) o la minisèrie adolescent Mòpies (2022). Es tracta d’una cooperació que tothom celebra i que s’hauria de potenciar i aprofundir. Fins i tot per la pantalla d’À Punt hem pogut veure en horari de màxima audiència algunes de les principals sèries de ficció produïdes per TV3 últimament, com Merlí, Nit i dia o Les de l’hoquei sense que s’haja produït cap escàndol. Un senyal de maduresa que trenca amb infinitat de prejudicis que han deteriorat enormement les relacions normalitzades amb Catalunya i les Illes Balears, i que ens fan pensar que la manca de reciprocitat en la TDT no respon a una voluntat clara de marcar distàncies amb aquests territoris, sinó a qüestions estrictament televisives en un moment en el qual À Punt encara està en procés d’estabilització i la irrupció de TV3 i IB3 en les pantalles de la TDT al País Valencià podria provocar fugues en les audiències que posaren en risc la continuïtat dels mitjans públics valencians.

De tota manera, no hauríem de reduir la identitat valenciana estrictament als elements culturals i lingüístics. En relació amb la idea d’ampliar la base social d’espectadors, el director general ha afirmat en alguna entrevista que À Punt hauria d’estar al marge d’alguns conflictes socials, sense especificar a què es refereix. Cal recordar que ser plural no significa ser equidistant. Hi ha temes i situacions amb les quals no s’hi val a ser neutral. No és el mateix ser feixista que antifeixista o masclista que feminista. Sobre aquests i d’altres temes À Punt no hauria de posar-se de perfil. Certament, À Punt navega en termes identitaris per un equilibri complex que no satisfà a ningú al cent per cent. Malgrat tot, la televisió pública és l’únic mitjà, tret d’alguna publicació periòdica i algun digital, que encara avui és capaç de proporcionar una mirada de país i, a més, fer-ho íntegrament en valencià. Davant la dimissió de bona part de l’ecosistema comunicatiu valencià sobre aquest particular, el seu objectiu passa per construir una televisió pública en què la societat es reconega i que al mateix temps dialogue amb Europa i el món, que reflexione sobre què significa ser valencià avui en dia, en ple segle XXI, sense prejudicis de cap tipus, i que ho faça a partir d’uns valors compartits que ens identifiquen com a societat oberta, inclusiva i plural. El repte continua sent majúscul.