La temptació de l’estiu

29/07/2020

Ara que quasi arribem a la meitat d’aquest estiu ben atípic, anem tots una mica desconcertats i perplexos. És millor anar de vacances en temps de rebrot pandèmic?; ara que no vindran la colla d’anglesos experts en això del balconing, ciutadans del mateix país que Shakespeare i The Beatles, tot i que resulte insòlit, és una bona oportunitat per a redescobrir Benidorm, Comesleeping per a ells?.  És preferible quedar-se confinats un poc més a la ciutat i esperar –inútilment em tem-, que ens passe com a Tom Ewell en la pel·li “La temptació viu a dalt” (The Seven Year Itch, 1955) del mestre Billy Wilder, on una explosiva i suggeridora Marilyn Monroe (ara s’acompleixen 58 anys de la seua mort), era la veïna que tots desitjaríem?. Per a no quedar massa masclista també podem esperar la visita desitjada, igualment improbable, de Brad Pitt o George Clooney. Els més frikis poden aspirar a la presència de Bertín Osborne, eixe cantant de rancheras, o Marta Sánchez, perpetradora d’himnes. La calor sufocant que sofrim seria un atenuant. Com deia Oscar Wilde la millor manera de vèncer una temptació és caure en ella, però com què hem de guardar la distància social -i física- no seria frustrant i un turment?.

I a què collons respon aquesta cabòria estiuenca?. En una persona de la meua posició, ara en molts moments tirant a horitzontal, el més normal és tindre una reputació que cal conservar. No em pregunteu perquè, jo tampoc no tinc una explicació raonable ni raonada. Però anem més enllà … per a què val una reputació?. Per cert… reputació, quina paraula i concepte més antic. Això de la reputació, la mala, ho cantava George Brassens pels anys 60, i que ací ho compreníem gràcies a la versió en castellà de Paco Ibáñez. Per tant, per què voldria conservar una cosa tan passada de moda?. I què és la moda?, una cosa tan arbitrària i capritxosa  que cal canviar-la cada sis mesos. Per tant si la reputació no està de moda, i la moda és, a sovint, esperpèntica… això significa que la reputació és esperpèntica?. Aquest estiu és una mica esperpèntic. I avorrit, soporífer, tediós per moments, malgrat Netflix i HBO. Igual cal esperar la tardor, eixa humida estació on rebroten els bolets i no el coronavirus, i canvien els colors.

En resum, he fet un camí curt, des del no res literari fins arribar a la indigència filosòfica. Tot i això, no crec que la meua reputació haja sofert un dany irreparable. Igual l’he perduda, però no la trobe a faltar.

Ella Fitzgerald & Louis Armstrong / Summertime

Zoo / Estiu

Antònia Font / En s’estiu