Tens 0 productes a la teua cistella
- LA CLOENDA DEL CICLE PASQUAL.
La Pasqua florida té una continuació festiva en tres grans efemèrides primaverals que corresponen als quaranta, cinquanta i seixanta dies posteriors: Ascensió (40), Pentecosta (49: “7 setmanes*7 dies”) i Corpus Christi (61).
Pentecosta o Pasqua granada tanca el cicle pasqual, però tot i això hi ha tres festes més en són una mena de continuació: la Trinitat, el Corpus, i el Sagrat Cor de Jesús.
Totes de data variable ja que depenen del cicle pasqual i aquest de la data (variable) de la primera lluna plena de primavera.
- LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Entre Pentecosta i Corpus se celebra la Santíssima Trinitat, una festa relativament tardana (només des del segle XIV) que se sol commemorar poc tot i referir-se a un dels pilars bàsics del cristianisme, declarada dogma en un dels primers concilis dels cristians, el Concili de Nicea (s. IV dC) i que com a tal va quedar fixat en el Credo.
Trinidad. El Greco. Museo del Prado. Madrid.
La Trinitat, com a reafirmació catòlica durant el Renaixement, va quedar plasmada en el Nou Món en una de les principals “reducciones” guaranís dels jesuïtes a Paraguai: la Missió Jesuítica de Santísima Trinidad del Paranà[1], al districte de Trinitat a Itapua.
En el País Valencià la devoció a eixe dogma està poc representada: només se celebra al Poble Nou ‒un barri de Vila Joiosa (la Marina Baixa) ‒, al Campello (l’Alacantí), i a la pedania de Les Enzebres del Pinós (les Valls del Vinalopó).
Això sí, més enllà d’eixes localitats el nom es va mantindre entre els xiquets com a part de la lletra d’una cançó burlesca d’origen francés que cantàvem de menuts Mambrú se fue a la guerra; i, més concret, entre les xiquetes que la cantaven mentre jugaven al sambori: «Mambrú[2] se fue a la guerra, / qué dolor, qué dolor, qué pena, / Mambrú se fue a la guerra,/ no sé cuándo vendrá./ Do-re-mi, do-re-fa, / no sé cuándo vendrá. // Si vendrà para Pascua, / qué dolor, qué dolor, qué guasa, /si vendrá para Pascua, / o para Trinidad./ Do-re-mi, do-re-fa, / o para Trinidad. // La Trinidad se acaba, / ¡qué dolor, qué dolor, qué rabia. / La Trinidad se acaba / Mambrú no viene ya. / Do-re-mi, do-re-fa, / Mambrú no viene ya».
LA CONTROVÈRSIA DOCTRINAL UNITARISTA-TRINITARISTA
Durant el Renaixement, un dels múltiples moviments teològics discrepants (fins i tot anterior a les reformes protestants –luteranisme, calvinisme, etc.- va ser l’Unitarisme, contrari al dogma de la Trinitat, que entenien politeista. Era una mena d’arrianisme actualitzat que rebutjava una creació teològica que no figurava en el Nou Testament.
No era un moviment menor ni mancat de personatges de rellevància intel·lectual; de fet, van ser unitaristes el metge aragonés Miguel Servet, descobridor de la circulació menor o pulmonar, i cremat per unitarista[3] pel fanàtic Joan Calví, fundador del calvinisme[4]; Isaac Newton, que va mantindre en secret el seu unitarisme ja que donava clases en el Trinity College de Cambridge, profundament trinitarista; el poeta John Milton, autor de “El paradís perdut” (Paradise Lost, 1667); el gran químic Joseph Priestley, descobridor de l’oxigen[5] alhora que polígraf destacat en temes com ara lingüística, física, política, religió i filosofia natural; dos dels “pares” dels Estats Units d’Amèrica: l’estadista i diplomàtic John Adams i el polímata Thomas Jefferson[6]; o el filòsof, poeta i assagista nord-americà Ralph Waldo Emerson (1803-1882).
ELS TRINITARIS, LA MARE DE DÉU DEL REMEI I EL RESCAT DE CERVANTES.
En el segle XIII es va formar l’Orde mendicant dels Trinitaris dedicada a la redempció dels captius cristians i a la promoció del culte a la Trinitat. El fundador va ser el religiós provençal Sant Joan de la Mata (Jean de Matha). Rescataven els captius contra L’entrega dels diners o substituint-los en la presó mentre arribaven els fons.
En època de la pirateria barbaresca els trinitaris eren assidus visitants del port d’Alacant des d’on partien cap el nord d’Àfrica a la recerca i alliberament de captius cristians. Tenien com a patrona la Mare de Déu del Remei, una advocació de les més venerades a Catalunya i al Regne de València. I, en particular, a Alacant, fins el punt que va ser nomenada, l’any 1950, alcaldessa perpètua amb adjudicació de la vara representativa.
Nomenament de la Mare de Déu del Remei com a alcaldessa d’Alacant, 1950. Fotografia d’”Alicante vivo”.
De les expedicions de rescat més exitoses destaca la dissenyada pel Redemptor General dels trinitaris, Juan Gil d’Arèvalo. L’expedició va eixir des del Grau de València i va retornar al port de Dénia després de rescatar d’Alger 186 captius, entre els quals es trobava Miguel de Cervantes Saavedra, el posterior autor d’”El Quijote”.
Rescate de Cervantes por Juan Gil.
TRINITAT COM ANTROPÒNIM
Hi ha comarques on tenen certa implantació els antropònims relacionats amb eixa advocació de la divinitat i en la presència de convents d’eixa orde.
En seria el cas dels Trinitario, a Castelló, potser relacionats amb l’existència del convent de les Trinitàries a Càlig (el Baix Maestrat, Castelló). I també a Oriola (el Baix Segura o Vega Baja), on hi havia un convent que es va perdre a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, on els Trinitario solen ser coneguts amb l’hipocorístic Trino, mentre que a Castelló són Tayo.
Un dels “sants civils” alacantins és Trinitario González de Quijano (1807-1854), un basc que era governador civil de la província d’Alacant quan, l’any 1854, s’hi va declarar una terrible epidèmia de còlera que va assolar Alacant i comarques veïnes. El governador Quijano va organitzar el sistemes d’ajuda i la mateixa gestió fins el punt que, contagiat, va perdre la vida. Un màrtir cívic[7] en memòria del qual Alacant i molts dels pobles van contribuir a finançar un parc i un panteó al nucli urbà d’Alacant, el “Panteó de Quijano”[8].
Pel que fa al nom de Trinitat, a molts llocs és nom de dona (com al Campello, a l’Alacantí); o a la trilogia de pel·lícules Matrix, on un dels personatges principals és la hacker Trinity.
A uns altres llocs, Trinitat que s’aplica tant a hòmens com a dones[9].
I a uns altres és nom més aïna d’home, com el representat a la série de pel·lícules[10] en què el protagonista (Terence Hill) tenia eixe nom.
Com en tants altres articles que hem tractat, entre natura, cultura i religió poden establir-se vincles que operen interactivament.
[1] Fundada el 1706 i abandonada després de la persecució dels jesuïtes pels monarques il·lustrats europeus, va ser redescoberta el 1993 i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Trinidad va ser una de les trenta reduccions o missions jesuïtes als territoris guaranís, una de les set que formen part de l’actual territori del Paraguai, pràcticament a la vora del riu Paranà.
Sobre aquests episodis en la història dels jesuïtes tema paga la pena veure la pel·lícula La Missió (1986; també doblada al català).
I llegir el llibre coordinat per Francesc-Joan Moncho Dalmau “Els jesuïtes valencians: de l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó” [https://revistasao.cat/jesuites-cientifics-i-valencians/]
[2] Mambrú era el nom que se li donava, modificat, al general anglés Malboroug , que suposadament havia mort a una batalla entre francesos i anglesos i del que jocosament es deia que “vendrá para Pasqua o para Trinidad” [https://www.youtube.com/watch?v=or1JrUzdrr0 ]
[3] Sobre eixa controvèrsia teològica, la mort de Servet (1553) a mans de la ‘inquisició’ calvinista, i el context de la gènesi del calvinisme a Ginebra, val la pena llegir el llibre d’Stefan Zwig “Castellio contra Calvino”.
[4] El calvinisme ha sigut probablement la rama protestant més potent i que més influència ha tingut en la Història occidental. Anti-catòlic alhora que anti-luterà, el calvinisme es va subdividir en diferents confessions com ara els hugonots, presbiterians, congregacionistes i baptistes. El calvinisme va tindre una gran influència en les teories impulsores del desenvolupament econòmic dels segles XVI i XVII i en l’evolució de la mentalitat occidental capitalista. A eixa relació es referia el sociòleg Max Weber en la seua obra clàssica “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus, 1904).
[5] Sobre la vida de Priestley (1773-1804) i el seu context històric, científic i doctrinal val la pena llegir “La invención del aire: Un descubrimiento, un genio y su tiempo”.
[6] https://metode.cat/revistes-metode/seccions/sociofolcologia/polimata.html
[7] El poeta modernista alacantí Eduard Irles (1883-1954), lligava en uns versos del Romanç del bon alacantí (1934) ambdós nivells de devoció, el religiós i el cívic; una mena del doblet santoral que s’entenia característic de qualsevol alacantí “com cal”: “La Santa Faç i Quijano / són guies del teu destí”.
[8] El Panteó de Quijano està situat entre les actuals plaça de Bous i 321 comandància de la Guàrdia civil (antic Hospital del rei), al carrer Sant Vicent, a Alacant [http://www.alicantevivo.org/2010/02/quijano-la-historia-detras-del-heroe-i.html]
[9] Per exemple, al poble almerienc de Terque, on els i les Trinidad es coneixen amb els hipocorístics Trino i Trina.
[10] En les versions cinematogràfiques en català: Li deien Trinitat, Encara li deien Trinitat.
