La V-21

26/11/2019

 Camps a la vora de l’avinguda d’Ausiàs March, a l’eixida sud de València, ara fa 13 anys

És probable que aquest article haja envellit precipitadament quan es publique, vista la rapidesa amb què avancen les obres d’ampliació de la carretera V-21, és a dir, l’entrada nord de València. Fa dos anys i mig –dos anys i mig ja!– vaig publicar una postal dedicada a l’horta de Vera, a cavall entre València i Alboraia, un dels espais més bells i amenaçats de la comarca. Precisament ara, la pressió sobre aquest entorn és màxima: la construcció de noves infraestructures viàries, l’ampliació del port de València i els plans urbanístics de l’Ajuntament d’Alboraia portaran aquells camps al límit de la desaparició. Ni tan sols la denominació d’origen de la xufa sembla un argument prou sòlid per a protegir-los.

Aquell article es titulava «El final de l’horta». Evocava les passejades amb el meu iaio matern, que em duia a veure els llocs «on la ciutat s’acabava». Però –ho deia llavors i ho repetisc ara– no és la ciutat que termina, sinó l’horta. Els espais urbans, viaris i industrials demostren una voracitat insaciable. Pel sud de la ciutat, els camps que resistien fa deu o quinze anys han desaparegut o desapareixeran aviat. Sí, és fàcil dir-ho quan, com és el meu cas, no has agafat mai una llegona. Algú em podria replicar un excés de nostàlgia o de romanticisme, no sense raó. Però quan contemple la degradació de l’entorn de la Font de Sant Lluís o l’extermini de l’horta de Malilla no puc deixar de pensar que no tot és una hipòcrita quimera burgesa. En la fotografia, presa en 2006, s’observen camps i alqueries a la vora de l’avinguda d’Ausiàs March. Les velles carxoferes són ara un solar i, d’ací a poc de temps, un edifici. Un quilòmetre o dos més enllà, al voltant de la nova Fe, es projecta un altre barri que esborrarà qualsevol rastre de l’horta, com va passar també amb el tram de la Carrera de la Font d’En Corts que queda a la banda interior del bulevard sud.

És de veres que això ha passat i passarà. Encara més: arreu del món es donen fenòmens semblants. I tant que sí. Però això no em consola. Si assumim la desfeta definitiva al sud de la ciutat, no podem oblidar que al nord de València, en un ampli territori que va de Paterna a Puçol, queda encara una horta viable. Viable per extensió, per diversitat, per proximitat i per especificat. Tanmateix, agressions com les que esmente al començament d’aquest article comprometen, cada dia més, aquesta viabilitat. Ens hem de preparar per a la imminent crisi econòmica, que podria accelerar la crisi climàtica. I renunciar a una agricultura propera i de confiança, que garanteix principis bàsics de sobirania alimentària és, senzillament, suïcida. Per no parlar de la pèrdua ecològica, patrimonial, cultural i fins i tot lingüística que implica. Què esperem per a mobilitzar-nos, amb fermesa i responsabilitat, com a consumidors i ciutadans, per a intentar evitar-ho?

Article publicat al número d’octubre 452.