Tens 0 productes a la teua cistella
La vaga educativa del País Valencià entra ja en la quarta setmana sense acord i amb una sensació cada vegada més evident: el conflicte ha deixat de ser només una negociació laboral per convertir-se en un xoc polític i social sobre quin model d’educació i de país es vol construir.
Després de huit reunions, manifestacions multitudinàries i una marea verda que no deixa d’omplir els carrers de València, la Conselleria d’Educació continua ajornant un acord definitiu. Aquest dijous, les negociacions van tornar a acabar sense entesa i es reprendran, en principi, la setmana vinent. Mentrestant, el professorat acumula ja més de vint dies de vaga indefinida.
La imatge és poderosa: milers de docents caminant sota un sol de justícia fins a la Conselleria mentre les pancartes recorden allò que moltes vegades s’intenta oblidar des dels despatxos: “Sense recursos no fem màgia”, “Hui la classe es fa al carrer” o “Educació pública i en valencià”.
La fractura sindical provocada després de l’acord salarial signat per CSIF i ANPE amb la Conselleria tampoc ha desmobilitzat el conflicte. Ben al contrari. STEPV, CCOO i UGT insisteixen que el problema va molt més enllà dels complements retributius: ràtios, plantilles, burocràcia, infraestructures, estabilitat i dignitat professional continuen damunt la taula. “No ens venem per quatre bitllets”, resumien aquesta setmana des de la protesta.
En paral·lel, creix també el suport social i institucional. La Universitat de València ha fet públic un comunicat on reclama acords urgents i reivindica l’educació pública com “un instrument clau per a la cohesió social”. Famílies, AMPAs, equips directius i estudiants fa dies que alerten que el malestar ja no és conjuntural, sinó estructural.
I és precisament això el que probablement explica la dimensió que està adquirint aquesta vaga. Perquè darrere de cada protesta no hi ha només una reclamació laboral, sinó també una defensa de la llengua, de l’escola pública i d’una manera d’entendre el País Valencià. La sensació compartida entre molts docents és que el conflicte no s’està allargant per incapacitat, sinó per desgast: esperar que el cansament acabe fent el que no ha aconseguit la negociació.
Però els carrers continuen dient una altra cosa. “Ací no es rendeix ningú” s’ha convertit ja en molt més que un lema. Potser perquè, després de tres setmanes de vaga indefinida, el que està en joc ja no és només un acord, sinó la dignitat d’una comunitat educativa que fa temps que sent que li demanen resistir sempre amb menys recursos i menys reconeixement.
La setmana vinent serà clau. Però hi ha una realitat que ja ningú pot negar: aquesta vaga ja és històrica.
