La veu d’un país

El passat 21 d’octubre es va iniciar a la ciutat de València un congrés internacional sobre els 600 anys de la Generalitat Valenciana. La reunió científica va recórrer el país de nord a sud visitant Morella i Alacant fins al dia 28. El congrés va comptar amb la participació dels presidents dels parlaments territorials dels antics Estats de la Corona d’Aragó, a més de les principals autoritats polítiques valencianes com el president de la Generalitat Valenciana, el de les Corts, els alcaldes de les ciutats per on el congrés va passar i tot un seguit de consellers, rectores, etc.

La trobada ha aplegat historiadors internacionals de reconegut prestigi com Michel Hébert (Université du Québec à Montréal), Jean-Philippe Genet (Université Paris-Sorbonne) o Wim Blockmans (Leiden University). Alhora que els majors experts nacionals sobre la matèria encapçalats pel president del congrés Antoni Furió també han presentat les seues recerques. Tot plegat, i organitzat per les cinc universitats públiques valencianes amb l’ajut de la Generalitat i les Corts Valencianes, ha estat possible reunir més de 200 especialistes que han contribuït a augmentar els coneixements sobre la Generalitat.

Tot reconeixent la importància del congrés «La veu del Regne» i la decidida aposta de les administracions valencianes per ell, no podem obviar com aquesta efemèride ha passat sense major pena ni glòria per a la majoria de la societat valenciana, per a la qual l’aniversari ha estat alié. En un país normal és impensable que un centenari de la institució que governa el territori passe tan desapercebut com li ha passat al poble valencià aquest.

El debat al si de la ciència històrica sobre les institucions que cohesionen el poble valencià així com la seua identitat és proteic i enriquidor. Alhora ho és l’interés del poble en aquests temes, com mostren múltiples publicacions sobre la història de la identitat i de les institucions valencianes als darrers anys. Les i els historiadors hem de saber arribar a la societat per tal de plantejar coses tan bàsiques com que les nacions i els estats, cap d’ells, són eterns, que tots dos són realitats culturals creades pels humans amb una data d’inici i de fi.

El Regne de València és dotat pel rei Jaume I de Corts molt poc després de la seua conquesta i creació ex novo. Unes corts medievals dividides en tres braços militar (nobiliari), eclesiàstic i reial (les viles reials directament dependents del rei, que no tenien cap senyor laic ni religiós) en les quals va predominar una forma de fer política genuïna com és el pactisme. És a dir, les Corts Valencianes, com la resta de les de la Corona d’Aragó, es basaven en el pacte entre rei i braços, entre el rei i la societat política representada en les Corts per tal de prendre les decisions més importants de cada país i de la Corona.

No obstant això, cal no confondre el poder que tenien al Regne de València una minoria que participava políticament (que no deixava de ser una minoria de privilegiats i del patriciat urbà de les viles reials) per poder negociar amb el rei i fer-li atorgar contraprestacions a canvi dels seus ajuts econòmics a la Corona, amb règims democràtics moderns. Al mateix temps, no podem obviar amb una perspectiva comparada com el percentatge de la societat que participava en la presa de decisions era a la Corona d’Aragó i al Regne de València força més elevat que a la major part d’estats europeus com Castella o França, i que el contrapés, al rei, que aquesta hi representava era molt més important al nostre Estat que a la quasi totalitat dels estats europeus del moment.

Històricament, açò ha estat vist com una causa del fracàs, en tant que desaparició, de la Corona d’Aragó; eren temps en què el paradigma històric el marcava l’evolució de l’Estat francés i el seu caire autoritari i centralista. Tanmateix, en temps més recents i des d’una òptica més polièdrica, podem apreciar com altres estats europeus de tall més pactista i descentralitzat ja a l’Edat Mitjana –com poden ser els Països Baixos o Suïssa– han arribat fins als nostres dies i en l’actualitat les seues societats gaudeixen de taxes de benestar força més altes que altres estats com l’espanyol.

Tot aquest coneixement, al qual la ciència històrica va arribant després de dècades de minuciós i fatigós estudi, és el que les institucions públiques valencianes s’haurien d’afanar a difondre i posar en coneixement de la societat per tal de conéixer-nos més com a poble i com a societat oberta i democràtica.