La veu perduda de la humanitat

02/01/2023

Antoni Gómez

Xaman

24è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de Puçol

Onada Edicions, 2021

Pròleg d’Ester Alba Pagan

Pocs llibres de poemes deuen haver-hi bastits sobre les troballes i reflexions que ens forneix l’antropologia. Em venen al cap aquella magnífica Variació 11. Suite funeral per Atapuerca inclosa en Variacions Goldberg (2015) d’Antoni Ferrer o Registre fòssil (2018) d’Eduard Batlle, si bé aquest darrer, que manté el lligam científic i d’exploració del passat remot amb el llibre d’Antoni Gómez que avui ens ocupa, se’n distancia pels camins de l’estricta paleontologia. Xaman, l’últim llibre d’Antoni Gómez (Sagunt, 1960), de caràcter fortament unitari, s’alça sencer sobre el passat més remot de l’home, resseguint les petjades que hi ha anat dibuixant la ciència. Però si l’antropologia intenta reconstruir la història de la humanitat a través de les troballes fòssils, la matèria que ha perviscut en més o menys bon estat fins als nostres dies i que ens permet, a partir de detalls aparentment insignificants, recompondre el puzle dispers del nostre passat, el propòsit d’Antoni Gómez és rescatar-ne precisament la part immaterial, la veu, la parla, aquella música primordial. Aquest és el gran repte i la gran troballa del llibre, moure’s en el terreny del que no podia conservar-se, la primera veu que es distingeix del crit, el balbuceig primari que comença a ordenar el món, l’origen del llenguatge. És a dir, de la poesia.

Com l’antropologia, també la poesia construeix el seu món a partir de petits fragments de realitat per arribar a compondre un tot versemblant. No sabem quan ni com l’home es va fer home, és a dir, va començar a usar les eines del llenguatge que el singularitzaria respecte dels seus ancestres i dels altres animals, quan va inventar el llenguatge verbal per anar expressant el que fins aleshores es dissolia en el batec sord del silenci. No sabem quan va començar tot això i forçosament ens hi hem de moure entre hipòtesis. Coneixem l’art rupestre, les eines més antigues que ens van permetre assegurar la supervivència, els indicis sobre el ple domini del foc, els fils prims que ens porten a la màgia i la religió, els primers instruments musicals, els rituals de la dansa, la conquista del sistema simbòlic del llenguatge. Com l’antropologia, la poesia és un camí de reconstrucció i coneixement. A través de la foscor del temps busca la llum de les veritats. Aquesta és la gran aportació de Xaman a les possibilitats expressives de la poesia ara i ací, alçada sobre un tam-tam de paraules extingides en la boira del temps, sobre el camp fèrtil dels inicis de tot, de l’aventura humana del llenguatge. Rere els rastres que la ciència antropològica ha il·luminat, Antoni Gómez reinventa el llegat immaterial de la humanitat, els sons extingits de l’espècie, les preguntes primigènies, l’estupefacció i la consciència de la mort, la fam i el dolor, el fred, les primeres passes del que un dia seria el cant i l’escriptura.

Per recórrer aquest sinuós i misteriós camí, Antoni Gómez fa servir la figura d’un xaman que es desplaça per les coordenades de l’espai i el temps i assimila els rituals xamànics a la pràctica de la poesia. El monòleg d’aquest personatge i la seua veu distòpica que s’estén des del passat més remot ens portarà pel món dels neandertals de les glaciacions de Riss (fa 200.000 anys) i Würm (110.000): «On és / la vida plàcida / de l’Homo sapiens?», es pregunta aquell xaman pelat de fred. «I si llance un crit i espere / que reverbere la música / afònica de les paraules?», insisteix. A la primera secció del llibre, Que hi ha algú que espante les feres?, de quatre poemes, hi segueixen L’infant de Taung, amb vuit composicions i Bolomor, amb dotze, per acabar amb Xaman, de quatre, i l’epíleg Homo sapiens (sapiens). Cal destacar-hi l’estructura molt ben apamada del llibre: cada secció es clou amb el poema que li dona títol.

A partir de la segona secció, el vol del xaman se’n va més lluny, a les regions remotes de fa 6,2 milions d’anys, a «Orrorin» (Kenya) («Si de cas, sadolle la fam / de la pàgina en blanc / amb la pell ronyosa / dels territoris inhòspits»; «Soc un homínid? / O soc el color insípid / del poeta?», a «La Gran Dolina», a l’«Homo Ergaster» («Vinc del futur / a portar-vos la bona / nova del picapedrer / de les paraules»), al viatger «Homo Erectus» que abandonà l’Àfrica i «L’infant de Taung», l’australopithecus africanus mort per una àguila fa 2,5 milions d’anys. A la secció Bolomor, nom del jaciment prehistòric de Tavernes de Valldigna, habitat entre 300.000 i 100.000 anys arrere, el lector de Xaman viatja pel fum i el foc («el llamp / de la paraula») cap a les grans troballes de «Levallois», al Perigord, de «Chauvet» i els seus animals pintats, de la cova basca d’Altxerri i els seus ocells dibuixats, al crani de la xiqueta neandertal «Teshik-Tash», a la cova «Tito Bustillo» i el seu Camarín de las Vulvas, a «La Venus de Willendorf» famosa, a la riberenca «La Cova de les Meravelles», a l’esquelet pop de l’autralopithecus afarensisis «Lucy» i a «Bolomor». Per últim, visitem «La Vall del Rift», el denominat bressol de la humanitat, poema que amb «La mà», «Xerrameca» i «Xaman» ens duu a l’Epíleg: «Què saps tu, sapiens, / sense els llums / de la ciutat excelsa?».

En summa, el bell poemari d’Antoni Gómez eleva un cant des de les cendres del passat en homenatge a les vides anònimes, àgrafes i afòniques dels nostres predecessors i al que en l’home actual encara hi ha d’ancestral i autèntic, d’arrel viva, lluny de la vacuïtat de la seua ignorància i la falsa seguretat de creure’s la culminació del procés evolutiu, d’obra pastada per la mà de déu.