La vida en un sol acte

Que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Els darrers dies, les notícies sobre el món dels llibres s’han anat succeint. I normalment, si notícies, quasi sempre equivalen a males notícies. Perquè ja sabem que només les males notícies ens criden l’atenció, així com els poetes centren en la tragèdia els seus poemes, donat que hom, quan és feliç, no es dedica a escriure.

Poesia com a catarsi, potser. També l’art, generalment considerat, podria esdevenir una forma de sobreviure a la voràgine del dia a dia, siga al segle XXI o al XV, amb la pesta colpejant totes les portes… I una explicació realment preciosa, i exacta, la podríem trobar a la novel·la Hamnett, que s’inspira en els anys foscos de William Shakespeare, el seu matrimoni, la mort d’un fill, l’estrena de Hamlet, i com la coincidència de noms podria no ser casual… si és que existí aquest creador genial, que teories hi ha, i en van sorgint a cada dia…

La notícia és no només el tancament de llibreries (tanquen més que no obrin), o que les llibreries independents van perdent embranzida, substituïdes pels grans centres de distribució (presencials, com grans superfícies, o en línia). No són aquestes, les que em cridaren l’atenció. Ni que la guerra per la novetat es menja gran part dels esforços que ha de fer un llibreter. Si no que una gran quantitat de llibres no arriben ni a vendre un sol exemplar.

Ni un exemplar que puga arrelar a la imaginació, a les prestatgeries d’una casa (si hi ha prestatgeries, si hi ha casa… i no una simple habitació en un pis compartit, per exemple). Si els llibres no es venen, cosa que suposa un problema ecològic importantíssim, això vol dir que el món editorial alguna cosa estaria fent malament. Que s’editen obren que qualitat baixa, o que amb la quantitat immensa d’obres publicades és impossible acabar de conéixer allò que existeix, i hom, finalment, s’absté d’endinsar-se al bosc de la novetat.

En definitiva, un fracàs que marca un camí cap a l’autodestrucció. Perquè qui pot existir produint a pèrdues? Potser els grans grups editorials ho podrien fer, tot i que no indefinidament. Però amb aquesta allau de publicacions oculten (és un fet) aquelles que provenen de petites i mitjanes editorials, que sí que podrien haver atret l’atenció d’un lector interessat a gaudir d’obres atractives en tots els aspectes.

Potser el bosc, la competència destructiva, la concentració de projectes en poques mans, no ens deixa veure el bosc…

I parlant de boscos, d’arbres, fa temps que, parlant amb una amiga poeta, Patricia Crespo, vam interessar-nos per un arbre especial, un arbre que és l’ésser viu més gran del planeta. Ella estava fent un poemari i la idea li vingué molt bé per posar fil a l’agulla de l’obra que acabaria editant a Milenio: Un solo árbol. Una obra exquisida, on el pensament profund i filosòfic acompanya l’emoció a través dels seus versos. Pel dia de l’arbre (que tingué lloc al Botànic de València, en una sala bellament decorada amb imatges d’animals fantàstics), tot i que no en el dia de l’arbre (si no vaig errat), tingué lloc una performance on versos i acció poètica anaren prenent forma i so, amb un magnetisme profund i una estètica força atractiva. Aquell dia, gràcies a la inestimable ajuda d’una jove i molt eficient venedora ocasional, es van adquirir la meitat dels exemplars que s’hi exposaven. La poesia com una immensa minoria? La selecció natural dels lectors?

De tant en tant, els arbres resten com a mostra de la seua bellesa, de la trajectòria que els anys els han posat al posat al davant. Són arbres majestuosos que constitueixen, per si mateixa, un autèntic bosc.

I un bosc de paraules és el que vam poder gaudir en l’acte que l’associació Deu de la ploma va dedicar a un dels escriptors, activistes, professors i, sobretot, poetes més importants de la nostra literatura. Amb aquesta ocasió, s’anomenava soci d’honor a Jaume Pérez Montaner. D’ell, de les múltiples facetes en què ha destacat, es va parlar durant l’acte, que havia de ser breu en comparació al que podria haver donat de si, si tenim en compte la complexitat i quantitat de motius que podrien haver-se obert, tants com aspectes en què ha brillat l’autor que centrava l’homenatge. La seua obra completa (per fi s’ha editat l’obra completa, i ha permés recuperar llibres que feia anys que eren introbables) rebia el nom de Defensa d’una forma.

La forma amb què el bosc va expandint les branques, la forma amb què les fulles juguen a nàixer i el vol que dibuixen quan cauen. Al cap i a la fi, una obra completa no deixa de ser un bosc, però un bosc de paraules que ens oculten la cruel pàgina en blanc.

Entre tants escenaris, hem pogut (i volgut) imaginar un món on la cultura, i el llibre, poden donar-nos una imatge una mica més bella, malgrat el fet que ens entestem sovint a mostrar la nostra pitjor faceta. Era curiós veure els retrats que el museu de Belles Arts de València va mostrar fins fa pocs dies, amb motiu de la col·lecció que un dels grans bancs espanyols va apropar al nostre cap i casal. Si només ens agafàrem aquesta imatge congelada, pensaríem que haurien estat persones honestes, justes, persones que haurien fet un bon ús de la riquesa que la vida els havia posat al davant… després llegíem la informació tècnica i sabíem que història i bellesa sovint no va de la mà.

El que sí que va de la mà és l’encert que la Filmoteca ha tingut, de recuperar la filmografia d’un dels grans creadors de tots els temps: Billy Wilder. L’any 2026 serà quan podrem endinsar-nos en un món meravellós, que ens sorprén encara amb cada fotograma. És clar que entre tanta obra genial sempre hi haurà alguna menor, que no és or tot el que llueix… però cada fulla ens ensenya la grandesa del bosc. I cada obra dirigida, o amb un guió seu, paga la pena de veure. Ara que ens hem acostumat a veure el seté art des de la pantalla d’un televisor (tot i que siga de plasma i que ocupe una paret sencera), crec que tornar a recuperar l’emoció de viure el cinema en una pantalla gran, al costat d’altres admiradors del seté art, paga realment la pena.

I ací comença el vent a bufar ben fort. Ens regira les pàgines. Una altra tempesta que arriba de ponent, direm. Que ens mou a tancar el llibre. A mirar endavant. A sospirar. A sentir que sort que tenim bosc, llibre, cinema, poesia… només gràcies a la bellesa, la vida, la podem viure. I, com segur que diria (o jo ho he volgut imaginar) el geni, ara vindria allò de i acció!